LES ADRIANES :: Dones que lluiten contra l’explotació infantil i el maltracte a la dona”

Les Adrianes són una associació de dones que viuen al barri, i es reuneixen per parlar de successos que es produeixen a la Mina, també realitzen tallers de manualitats, aprenen català i a mes a mes al llarg de l’any participen en dates senyales com Sant Jordi oferint xocolatada, llibres i roses fetes amb les seves mans.

La noticia plantejada tracta de la cultura gitana i la seva influència al
barri.

Vam tenir la sort de que al grup hi havia una dona d’ètnia gitana i ens va
explicar que el col·lectiu gitano es mostra cada cop més tancat per que volen conservar el seu “llinatge”.

Les nenes es casen molt d’hora, i per tant, moltes deixen d’assistir a
classe abans de finalitzar els estudis obligatoris.

Per un altre banda, entre totes, van parlar els centres de culte. Algunes
vegades els veïns es queixen de que fan molt de soroll i que molts nens
mentre la família es dins del culte, es queden fins tard al carrer.
També va sorgir el tema de les drogues i una dona, molt dolguda va explicar com el seu fill es va veure perjudicat per aquesta qüestió.

Els hi vam explicar, les anècdotes que els nens de les anteriors sessions
ens havien nombrat, com per exemple les bales perdudes o segrests de nenes.

Elles van respondre dient que això son histories que els hi expliquen per
que vagin en compte pel carrer, però que a la Mina aquests successos no son veritat. Pot ser en alguna ocasió fa molt de temps si, però actualment no es real.

Per últim destacar que agraïm molt l’amabilitat, sinceritat i acolliment
que ens van oferir i per això…uns dies més tard els hi vam fer una segona
visita!

A les fotos podeu veure al grup, i algunes de les manualitats com
el banc d’aliments i un bloc de la mina que reflexa l’esperança en el canvi, en relació a la brutisia que hi ha al barri.

Queda un día para que se acabe todo esto y aún no nos lo creemos, se nos ha pasado todo tan rápido… Estamos muy agradecidas y contentas de haber podido participar en esta experiencia que ha sido tan gratificante para nosotras, que nos ha hecho aprender mucho sobre el barrio, y sobre todo, nos ha dado una gran lección: nunca tenemos que dejarnos llevar por lo que la gente dice.

Nuestras dos últimas sesiones del pasado miércoles día 9 fueron muy interesantes. Primero de todo, estuvimos con el Equipo de Apoyo a Juntas de Escalera y más tarde, con Montserrat Luesma, persona encargada del departamento de prensa del Consorcio de la Mina.

 Con el Equipo de Escaleras tratamos una noticia bastante curiosa.  Hablaba de que 50 estudiantes de un máster norteamericano visitaban el barrio de la Mina para ver cómo el Plan de Transformación actuaba.  En un primer momento, podemos pensar que, a nivel internacional, la Mina es un barrio conocido y está bien que la gente se interese para que éste barrio realice un cambio, pero claro, tampoco es un lugar en el que haya mucho que visitar. Es decir, la gente del barrio, ¿cómo se tomará el que vengan “x” alumnos cada “x” años a ver el barrio como si de un museo se tratara?  

Por otro lado, también hablamos del trabajo que realizan en el barrio y nos gustó mucho lo que hacían. En el barrio son conocidos por todos los vecinos y si tienen algún problema en el bloque no dudan en llamarlos para que les ayuden. Realizan una gran labor para mejorar el barrio.

 En nuestra última sesión, hablamos sobre una carta abierta en un diario digital en la que un vecino del barrio criticaba diferentes aspectos y comportamientos de la policía del barrio. Unos días más tarde, esta carta fue contestada por la Regidora de Participación Ciudadana del Ayuntamiento de Sant Adrià de Besos, en la que le explica desde el principio a fin todos los cambios realizados en el barrio y los que están por realizar, pero contestar al contenido de la carta del vecino no lo hace.

 Antes de empezar a hablar sobre las diferentes cartas abiertas en el diario digital, Montserrat nos enseñó un poco la parte teórica de las diferentes partes de un periódico, y nos dejó clara la diferencia entre una noticia, una opinión.. y la gran diferencia entre propaganda y publicidad; lo cual agradecemos mucho, ya que así tuvimos más herramientas después para poder discutir sobre las diferentes opiniones.

Hay vecinos que conocen la problemática del barrio y saben que hay mucho por mejorar, pero si de verdad quieren mejorarlo, tienen que actuar e intervenir, ya que con quejas no se soluciona nada, y obviamente, también tienen que ser correspondidos.

De todas las sesiones realizadas hemos tenido la suerte de poder haber aprendido nuevos conocimientos; con los que estamos seguras que el día de mañana nos ayudarán tanto como futuras trabajadoras sociales y lo más importante, como personas. 

Mireia y Marta 

*Les Alicies estan dins del mirall!*

Sembla mentida però ens trobem en el penúltim dia d’aquesta experiència. En
aquesta ocasió hem pogut comprovar com una mateixa realitat pot ser mirada
des de diferents punts de vista i trobar opinions molt diferents d’unes de
les altres. No existeix una única veritat absoluta, ja que hi han tantes
veritats com persones hi han a la Mina, per tant totes les opinions que ens
han arribat que en ocasions discrepin unes de les altres, no les hem posat
en dubte ni qüestionat en cap moment, sinó que hem decidit documentar-nos
més a fons per crear una pròpia opinió.

Aquestes discrepàncies entre opinions han girat entorn el cas de la
Biblioteca, hem vist el contrast d’opinions entre veïns que en fan ús
d’aquest servei i l’opinió de la Montse, la directora de la Biblioteca.

Ara farem un salt enrere a la primera sessió que va ser duta a terme amb
els membres del grup OMNIA, aquests ens van fer arribar que creien que no
s’estava traient tot el profit que se’n podia treure de la Biblioteca,
mentre que la directora de la biblioteca creu que s’estan fent moltíssimes
coses, però que un canvi social és lent i no depèn només i absolutament
d’aquest espai. Tanmateix, la Montse pensa que sí que s’ha d’intentar idear
alguna manera de que la biblioteca no tingui que esperar a que arribi la
gent sinó que aquesta és mogui i arribi a les persones del barri.

Després de la xerrada sobre la instal·lació i els múltiples serveis que
ofereix i com ha sigut el procés d’aquesta, hem visitat tots els racons de
la Biblioteca. Hem pogut veure ,que aparentment es igual que qualsevol
altre biblioteca a la que puguem anar, ara bé, aquesta al darrere té una
tasca social molt important i algunes diferències de funcionament que es
distingeixen de les altres. En la Biblioteca Font de la Mina no es poden
permetre el luxe de tenir unes regles estrictes, ja que a la gent del barri
li costa estar en contacte directe amb la cultura i la lectura, així que
les normes han de ser més relaxades, per tal d’ evitar allunyar a les
persones de l’espai. Un exemple, era el fet de que si no retornaves un
llibre o qualsevol altre material de préstec, la clau per accedir a
Internet s’anul·lava i per tant no podies accedir-hi. A partir d’aquesta
nova norma la gran majoria de gent va començar a retornar els llibres, i
aquells que havien perdut el material els hi oferia la possibilitat de
canviar-ho per una altre material que fos similar a aquell que havien
perdut.

En David i en Xavi ens van explicar una anècdota de la biblioteca que feia
referència a la relaxació de les normes. Aquesta anècdota consistia en que
un dia una nena va anar a la biblioteca amb un “pollito”, a la Biblioteca
no es poden entrar animals com a qualsevol altre, però la nena deia que no
era un gos com estaven establert a les normes, sinó que es tractava d’un
“pollito” i que no feia res. Les bibliotecàries enfront aquesta situació lo
normal és que li haguessin dit a la nena que havia de marxar, però
segurament aquesta no hagués tornat a anar a la biblioteca després d’aquest
fet, així que van agafar una paperera , la van buidar i van ficar el
“pollito” a dintre de manera que la nena podia estar amb ell i a més a més
gaudir de la lectura.

Finalment ens quedem amb un últim comentari que va fer la Montse Espuga: “
de la mina i del poble gitano he aprés dos valors ; el valor de la família
i el valor de la solidaritat”, ens explica que el valor de la família és
molt important i que es molt estrany veure a una persona gran arrossegant
un carro de la compra o sola pel carrer, la població gitana es cuiden molt
els uns als altres i és un fet que la majoria de la societat hem abandonat.
I respecte la solidaritat, hi ha gent a la Mina amb un nivell econòmic
molt baix i aquests s’ajuden uns als altres per tal de que ningú ho passi
malament, la Montse ens posava l’exemple de com ella va ser testimoni en
la fruiteria de com li omplien el carro de manera gratuït a una dona gran
que presentava una molt mala situació econòmica .

Després vam tenir la següent sessió amb en Xavi i en David, dos integrants
de l’equip de desdelamina.net. La temàtica de la sessió girava entorn els
reallotjaments de l’edifici Venus. Aquest problema es va iniciar quan els
redactors del Pla de Transformació volien tirar a terra el Edifici Venus.
La pregunta que ens fèiem era, perquè s’ha de tirar avall l’edifici Venus?
Realment els edificis presenten una estructura completament perfecte i és
podrien reformar, però el fet de tirar avall aquest bloc representa una
major càrrega emocional, ja que representa l’acomiadament de la vella Mina
donant pas a una Mina nova i millorada.

Però ens trobem que el temps establert del Pla de Transformació acaba i
encara segueix l’edifici en peu on habiten gairebé bé tots els seus veïns.
A més a més aquest edifici és va degradant cada cop més, ja que com hi ha
un futur incert de que és farà finalment amb aquell edificis, les
inversions per tal de reformar-la per part dels habitants de l’edifici
deixen de tenir sentit.

Els veïns d’aquests edificis es senten totalment enganyats perquè en un
primer moment els hi van dir a aquests que seria un canvi de pis per pis, i
no va ser així , ja que aquest demanen una determinada quantitat de diners
que la majoria dels habitants d’aquell edifici no s’ho poden permetre. Però
ja no només això, trobem infinitat de blocs vuits de nova construcció que
estan suposant una gran despesa, no seria més convenient oferir la
possibilitat destinar aquests a habitatges de llogament social i reduir
tota aquesta despesa que s’inverteix dia rere dia i donar la possibilitat
de la gent de la mina de marxar d’aquests edificis insalubres i accedir a
una nova vivenda.

I en aquest moment pensem i perquè l’edifici Venus i no un altre com podria
ser Saturn? Es va escollir l’edifici Venus perquè mostrava un major
problema sobre la consumició i venta de drogues i ja no només això, sinó
els conductes incíviques, la insalubritat, les dificultades de convivència
i la desafectació per part dels seus habitants cap als espais comunitaris i
la conseqüent degradació d’aquests.

A més a més volen tirar avall l’edifici per la venta i consumició de
drogues, però si aquests els traslladessin als nous blocs realment no
estarien escorrin el problema cap a un altre lloc? A més a més, sabent qui
són les persones que mouen el tema de les drogues, com és que no intervenen
i ja no tan sols això , és difícil posar-hi fi a aquest problema i perquè
no parlen amb ells hi arriben a una espècie d’acord. Ens pot semblar poc
ètic però menys ètic és saber el que està succeint i no fer res al respecte.

Finalment vam parlar sobre la intervenció policial que hi havia al barri,
realment veiem que és fan poques patrulles pel barri i no hi ha mai cap
policia patrullant a peu, realment el problema és la poca proximitat de
l’autoritat cap al barri? I aquí vam poder veure l’ urgència de canvi dels
sistemes policials i vam veure que potser aquests necessitaven personal més
format en lo social per tal d’aconseguir aquesta proximitat i crear un
ambient de confiança i respecte.

Las miradas de La Mina

 
ESTO CONTINÚA…
El miércoles pasado tuvimos el placer de conocer a un grupo de chicos de la UEC. Estuvimos trabajando sobre un vídeo del programa Comando Actualidad, el cual iba sobre el estado del edificio Venus. 
Nuestro objetivo era saber la opinión y las propuestas de mejora que realizarían en el edificio, y en el barrio estos chicos, y también en cómo solucionarían los problemas actuales. Alguno de nuestros talleres realizados los podemos ver más arriba en las fotografías con los chicos.
En las cartulinas escribían lo que ellos creían que estaba en mal estado y abajo, cómo lo solucionarían. Ellos son conscientes de que el barrio necesita un cambio, pero también saben que si no ponen de su parte todos los vecinos de la Mina, este cambio no se podrá llevar a cabo.

En la siguiente sesión estuvimos con educadores del Grupo Unión, y vimos un vídeo del programa de Ana Rosa, el cual era muy reciente. El tema principal del vídeo era el comercio de heroína en uno de los edificios más conocidos de la Mina.

El vídeo dura tres minutos, y solamente se ven cosas negativas del barrio. Mediante esto, sacamos en claro que los medios de comunicación tergiversan la información para que la Mina siga pareciendo un barrio peligroso, porque en tres minutos no sabes lo que pasa en el barrio, lo que viven día a día… Ellos solo han grabado y han ido a comentar aquello que interesa, aquello que es negativo y da más juego a la noticia. 

Los dos salesianos que estuvieron con nosotras eran vecinos del barrio y desconocían el contenido de la noticia.  No obstante, es verdad que muchas veces han habido disturbios por culpa de la venda de heroína en el barrio pero ni mucho menos es todo lo que pasa. 
Los consumidores no suelen ser del barrio, ya que estos conocen los efectos y han visto lo que conlleva y prefieren no tomar. Los que consumen en el barrio son externos a él, incluso viene gente de Marruecos, y de Europa para comprar.
Ojalá algún día no sólo se vea lo negativo del barrio y se vea más allá de lo que la televisión o los medios de comunicación muestran, y así, dejemos de hacernos falsos prejuicios de un lugar en el que también hay cosas positivas.
 
 
Cada vez aprendemos más cosas y nos gusta más, una pena que todo esto ya se acabe… pero mientras, ¡a seguir disfrutando! Y con muchas ganas de nuestra próxima sesión 😀
 
 

Mireia y Marta

EL ALMA NO TIENE COLOR

Ja ha passat l’ultima sessió de l’APS  i estem molt tristes.
Però abans d’entrar en tristeses, explicarem que hem fet en aquesta emocionant última sessió:
Aquesta vegada teníem un petit repte entre mans, ens havia tocat el grup més petit de tota l’experiència, nenes i nens de tercer i quart de primària , estàvem una mica amoïnades, ja que al ser tan petits, no sabíem fins a quin punt podríem conversar amb ells o s’avorriran de tant parlar…
La notícia que portàvem preparada era la més especial de totes, tractava d’un vídeo musical (https://www.youtube.com/watch?v=EelDKXzJEVI)  que havien dut a terme uns quants nens i nenes del barri, i que parlava sobre l’ètnia gitana.
Al posar el vídeo a la classe, les reaccions van ser espectaculars, tots coneixien a gaire be tots els participants del vídeo i per aquí vam començar a parlar.
Va ser una sessió una mica estranya, ja que, al ser petits, no acabàvem de trobar un tema comú de conversa, ja que si no era un el que s’avorria, era l’altre.
Així doncs, vàrem decidir fe servir els pòsits que portàvem preparats per a l’ocasió.
A cada un d’ells hi havien escrit una paraula, i ells tenien que explicar nos quina relació tenia, o creien ells que tenia amb l’ètnia gitana.
Va ser una experiència molt bonica, ja que la majoria d’ells, eren nenes d’ètnia gitana, i ens van parlar del “culto”, que es el lloc on es va a resar.
Ens va sorprendre la devoció amb què nenes tant petites parlaven de deu, ja que avui en dia, no estem acostumades a veure-ho.
També se’ns va quedar molt marcat, la diferenciació que hi havia entre “payos” i “gitanos”. Des de ben petits tenen molt clar que els payos i els gitanos no son iguals, però al conversar amb ells i treure a lluir aquestes diferències, vam arribar a la conclusió que no n’hi havien tantes. I que realment, la diferenciació mes gran era el nom amb el que ens referíem a unes persones o a les altres.
Vam parlar també de les tradicions de les famílies que teníem a l’aula, i que feien ells i elles quan hi havia una celebració.
Vàrem acabar la sessió dibuixant allò que mes els hi agradava del barri i de la seva cultura.
A continuació us mostrem els seus dibuixos…
image

image

image

image

Sandra i Júlia

*Segon dia superadíssim, “empapant-nos” de la gent del barri i gairebé ja som unes Mineres!! *

Aquest segon dia va ser bastant diferent del primer, un dia ple de coneixements i de gent senzillament molt sabia.

La primera sessió estava formada per dos integrants del Consell Editorial de desdelamina.net; Agustí Clua, cap d’estudis del IES Fòrum i en Domènec Valls, salesià i titular del Grupo Unión.

La notícia que havíem de tractar en aquesta sessió era referent a una polèmica macro redada que van fer els Mossos d’Esquadra al barri. Seguint la finalitat de l’activitat però com sempre en la nostra línia, no ens hem estancat només en parlar de la notícia en si, sinó que ens han mostrat el seu punt de vista referent al tracte que fan els mitjans de comunicació envers el barri.

Hem parlat de la notícia, però sobretot ens han donat la seva visió i opinió del barri que és el que més atentes ens té quan ens parlen i ens expliquen coses, creuen que realment els números no enganyen, La Mina està en una situació precària en molts aspectes tot i que estan d’acord en què als mitjans de comunicació només es mostren les coses “dolentes” del barri. En Domènec fa un comentari i explica que “La Mina ven molt”, un titular que deixa clar que tractar de La Mina crida molt l’atenció. Moltes vegades les notícies no són del barri específicament, tot i això, els mitjans de comunicació utilitzen expressions com “cerca de La Mina” per a què la notícia cridi l’atenció als lectors.

La segona sessió l’hem realitzada a l’acollidor local on es reuneixen les Adrianes. Allà ens han atès quatre de les seves membres i la seva fundadora. Ens hem quedat sorpreses de l’energia i la vitalitat que té la Maria Àngels, la idea conjunta del grup cap a ella és d’admiració total, ja que valorem moltíssim que porti tota la vida dedicada al barri i a les seves millores i que segueixi amb les mateixes ganes, la mateixa il·lusió i el mateix compromís que a l’inici.

Ens han parlat de la seva associació i ens han explicat que allà no van només a fer treballs manuals, que tot el que fan té una finalitat més enllà que passar l’estona. Bàsicament són un grup de suport per a dones del barri, han viscut moltes millores de dones que estaven molt afectades per les seves condicions de vida i se senten molt orgulloses d’haver pogut intervenir i ser un factor clau per a la millora d’aquestes dones.

Amb elles hem presentat una notícia referent a llegendes del barri, principalment el rumor que corre sobre que enderrocaran La Mina i re allotjaran a la gent per llocs arreu de Catalunya. Elles no en tenien molta constància però ens han assegurat que és mentida. Estan molt orgulloses del seu barri, ja que encara que sigui veritat que hi passen coses “dolentes” creuen que aquestes coses passen a tot arreu. La gran majoria d’elles han criat als seus fills al barri i asseguren que ara aquests tenen un futur, una feina i una vida molt digna. Creuen també que els mitjans de comunicació fan molt de mal al barri i els hi agradaria que sortissin més notícies positives del barri com per exemple els avenços i les accions d’èxit que porten elles a terme.

En sortir de la xerrada amb les Adrianes ens va quedar un sentiment estrany, vergonya i admiració. Com pot ser que una dona de 83 anys i tota la resta de dones també grans que formen l’associació tinguin tantes ganes de lluitar i de transformar les coses? I com pot ser que sigui la gent gran, la que ja hauria d’estar descansant després de tota una vida la que es mogui més i que siguem nosaltres, la joventut, els que ens moguem menys? Gairebé totes les associacions de la mina, que nosaltres sapiguem, estan formades per gent gran. Les Adrianes ens comentaven que no hi havia gent jove, que els hi agradaria tenir una altre visó més moderna.

Com a conclusió general, no només d’aquest últim dia, sinó del que portem d’experiència, ens agradaria remarcar que pensem que estem aprenent molt durant aquesta experiència, sobretot a què gràcies a la quantitat de visions que estem podent escoltar del barri ens en podem fer una idea millor. El que no et diuen uns t’ho diuen els altres i veient els diversos punts de vista te’n adones del que és més important per alguns sectors i menys per uns altres.

Amb ganes de que arribi el pròxim dimecres però amb pena de pensar que ja és l’últim. L’ApS hauria de durar més temps, indiscutiblement.

Janet, Laura i Maria

La doble cara de La Mina

La doble cara de La Mina

Por fin tuvimos nuestras dos primeras sesiones y la verdad es que nos gustó muchísimo y nos pareció todo súper interesante!!! 🙂 🙂 🙂

Estuvimos con la Asociación de vecinos de la Mina “Plataforma”, dónde estuvimos hablando de una noticia de 2004, y la verdad es que hablamos de todo, de cómo era la Mina por esa época en la que se le iba a dedicar un plan de transformación gracias a la construcción del Fórum-el cual no se hizo-, de cómo está ahora…

Nuestra quedada trataba de criticar, debatir, opinar una noticia de prensa escrita: *La lucha por la normalidad en La Mina*

Los miembros de la Asociación nos explicaron todo lo que se desconoce
acerca de la noticia y sobre todo, del barrio. Nos quedamos boquiabiertas al saber todo lo que está sufriendo este barrio tan marginado de Barcelona y de San Adrián.

La noticia habla de un estudio que realizó Concha Doncel sobre el barrio de La Mina, en el cual habla de luchar por una transformación en el barrio para beneficiar a los propios vecinos, cuando éstos no tuvieron voz ni voto en el estudio, ya que sólo hablaron con ellos pero no se les tuvo en cuenta.

Antes del plan de transformación que encargó la Agencia Barcelona Regional, los propios vecinos de La Mina, ya habían realizado uno pero fue rechazado por las Administraciones sin tener en cuenta todo el trabajo elaborado.

Los vecinos quieren una transformación social, en la que se pueda dar más formación y educación a los habitantes del barrio para que éste crezca culturalmente, y lo que han hecho ha sido una transformación externa, es decir, han arreglado el barrio exteriormente, haciendo una Rambla sin un fin, e infinitos pisos desocupados y en construcción. Estos pisos se hicieron con un fin, y es que en teoría, era para que la gente que vive en los pisos viejos se cambiara a éstos, ya que esta gente vive en unas condiciones pésimas. Pero claro, todo tiene su truco, para que esta gente deje su casa vieja tienen que dar un dinero para irse a vivir a los pisos nuevos, y es que ¿cómo gente que está en el paro va a cambiarse de piso?, y encima, ¿dando un dinero que no tienen? No tiene lógica.

Nos sorprendió mucho la fuerza que tienen en esta Asociación, ellos no
quieren dejar de luchar, van a seguir luchando para que el barrio sea digno y tenga una transformación justa. El único miedo que hay actualmente es si, la generación que viene ahora, ¿continuará luchando?. Esperemos que sí, y que los interesados no se salgan con la suya, ya que están jugando con la vida de muchas personas, a su costa; y lo más triste, es que es sólo por dinero. Están dispuestos a seguir enriqueciéndose a espaldas de los vecinos del barrio.

La segunda sesión trataba de las leyendas del barrio y estuvimos con las chicas de materno-infantil , en la cual hablamos de las leyendas escuchadas/conocidas del barrio, como la de que un vecino subió un burro a casa.

Con ellas nos quedamos con las sonrisas y las risas que nos transmitían y las historias del barrio tan divertidas que nos contaban, y con esa mirada tan distinta que nos daban de La Mina.

*MIREIA Y MARTA*

¿Y no es bonito vivir en La Mina?

La Mina és una imatge que en volen donar? És realment el que veiem per les noticies? Es creen serveis que fan de “tapadera” per emmascarar el que realment hi ha al barri? La gent s’estima el barri on viu? La imatge que es dona a l’exterior correspon amb el que realment és La Mina?

Avui hem tingut un primer contacte, i hem pogut comparar una mateixa realitat des de dos grups amb un marge d’edat important. Hem pogut conèixer que és el que opinen els habitants de barri, el seu parer sobre el que hi ha. Les dos conclusions més destacades i a nivell general són: Només sentim notícies negatives del barri i la normalització de una realitat en alguns aspectes problemàtics és un fet.

Gràcies a alguns membres veïns del barri (Manolo, Manel, Remedios y Antonio) i gràcies a la seva experiència hem pogut comentar que suposa la biblioteca per al barri, la seva opinió és basa en una estructura bona i unes instal·lacions adequades amb recursos molt útils però mal gestionats i amb poc profit. Creuen que hi ha una mala coordinació entre tots els serveis i que es podrien fer moltes coses al barri que podrien ajudar a moltes persones a millorar la seva situació personal.

Existeix un sentiment de desil·lusió per que la biblioteca estava donant forma a un canvi, però que poc a poc aquesta estava deixant de fer les activitats que es feien a l’ inici desaprofitant així tota la potencialitat que aquesta podria arribar a tenir.

Teníem ja un primer contacte, ara ens faltava l’altre punt de vista. La idea era parlar sobre l’edifici Venus i tot el que comporta. En aquesta segona sessió ens vam poder posar a proba…el vídeo de la noticia no va funcionar i la improvisació va ser la nostra amiga en aquesta experiència. La veritat és que gràcies a aquest petit error tècnic vam poder parlar sobre molts temes, sensacions, idees, opinions: absentisme escolar i els motius pels quals succeïa aquest fet, la poca oferta formativa que hi ha a l’Institut, els problemes que hi ha a La Mina i quines solucions creuen que es poden aplicar; fent un mural amb aquesta última idea. El més important que vam aprendre és que les veritats absolutes no existeixen i que una mateixa realitat té moltes cares: mentre que la majoria de la població creu que és perillós anar a la Mina; els adolescents amb els que vam parlar creuen que la Mina és el lloc més segur que coneixen i sortir de les “fronteres” de la Mina suposa un problema de seguretat per a ells i els seus pares.

Agafant un altre cop el fil sobre l’edifici Venus hem pogut veure que són vivendes que es troben en pèssimes condicions, però que no poden sortir d’allà per motius econòmics i per que demanen una alta xifra de diners per accedir-hi als nous pisos construïts a la Mina.

El dia que tant esperàvem va arribar al seu fi i sense cap mena de dubte ens esperàvem sortir tant meravellades, més segures de que ens agrada això, amb ganes de tenir més contacte amb altres persones, aprendre i coneixen!! Ara amb ganes de més i de conèixer més a fons La Mina! Ja queda menys pel pròxim dimecres ja tenim grup i noticia !!

La Janet, la Maria i la Laura seguiran informant…des de La Mina!

3..2..1.. el compte enrere s’està acabant i està arribant el dia que amb tantes ànsies estàvem esperant !! Estem tan sols a hores d’ iniciar l’aventura proposada des del projecte “des de la Mina “. A més a més, hi han novetats en el nostre grup comptem amb una nova alicia la Maria, una altre estudiant de Treball social amb moltes ganes de viure aquesta experiència!!!

Avui ens hem reunit les 3 Alicies per tal d’organitzar els tallers que
durem a terme demà, han sorgit moltes idees i s’ha respirat un ambient ple de motivacions i il·lusions.

Tenim moltes ganes d’ aprendre del que ens poden oferir els nostres grups i ampliar els nostres coneixements sobre la Mina . Els nostres primers grups seran els usuaris del Punt Òmnia i un grup d’alumnes de 4 ESO, ja ho tenim tot preparat ara només queda poder compartir conjuntament aquesta experiència! Som-hi!

Laura, Maria i Janet