Una vegada hi havia un regne que patí el domini d’un tirà, durant 40 anys, el país se sotmeté a les seues normes morals. Una moral tètrica, obtusa i térbola; on l’heterogeneïtat era silenciada, rebutjada i inclòs eradicada.

Efectivament, estem parlant d’aquells anys, anys on el feixisme campava al seu aire (actualment, continua vagant com un fantasma del passat, però amb discreció). Doncs, just fou en eixe període quan es gestà el desemparament d’un barri que no existia; la Mina. Pel que es veu, el senyor Porcioles, el batlle de Barcelona durant la dictadura de Franco; signà als anys 70 conjuntament amb l’Institut Nacional de l’Habitatge un contracte que definí a la Mina com un barri destinat a famílies oriündes d’assentaments informals. Per tant, la finalitat de la seua construcció versava els límits de la discòrdia i el desvergonyiment.

El barri de la Mina esdevindria la llar de les persones desemparades. De totes aquellse que per qüestions de treball, diners o infortunis diversos; acabaven en l’oblit de la societat. Si més no, fou el propòsit que dictaminà Porcioles i l’Institut Nacional de l’Habitatge amb el suport del dictador Francisco Franco Bahamonde.

La construcció arquitectònica del barri fou piramidal, és a dir; edificis que alcançaven i alcancen els cels. D’esta manera, amuntegaven a totes les persones desafortunades dintre d’un espai reduït. Endemés, les condicions en les quals s’edificaren els edificis, no foren les més òptimes; i hui en dia, ens topem amb les conseqüències.

I per si no n’hi havia prou, la ciutat comtal es desentengué del barri. Un cop reubicada la ciutadania desemparada i finalitzades les construccions piramidals; el règim franquista redistribuí l’estratificació territorial dels barris de Barcelona. I de la mateixa manera que fecundaren la Mina, la desallotjaren. Desprenent-se del barri i endossant-li’l a la ciutat cantonera: Sant Adrià del Besòs.

Com era d’esperar, l’Ajuntament de Sant Adrià del Besòs mai veié amb positivitat la presència del nou barri; però com la nova estratificació territorial ja s’havia decretat, hagueren de menjar-se’l amb creïlles. I així, anaren passant els anys fins a arribar el 2017. Any on els prejudicis i l’estigmatització afloren pels mitjans de telecomunicació; menyspreant i embrutant la identitat d’aquelles persones que trenquen els esquemes.

Exactament, estem parlant del poble romaní; un poble violentat i perseguit pel pes de la història; des de Hitler als camps de concentració fins als prejudicis del segle XXI. Ens fa tanta gràcia quan algunes persones castellanes parlen sobre les que són gitanes de manera despectiva; com si ells tocaren amb el dit al cel. Oblidant-se que el Regne d’Espanya és una unió de pobles conquerits amb identitats diverses, que a la guerra civil fórem persones refugiades de guerra, o que als anys 50 la gent defugia per les Illes Canàries cap a Veneçuela per culpa de la dictadura; i un llarg d’etcèteres de més.

Totes les identitats han patit persecucions al llarg de la història; i les continuen patint. Hui en dia, els caçadors són els estereotips que imperen el domini social; els mateixos que sembren les persecucions. Ho podem palpar a l’hora de cercar treball (depenent de la imatge que mostres ja et prejutgen), també ho percebem amb el tipus de relacions que s’intenten fomentar (rebutjant tot allò que no siga monoromàntic), o amb les construccions socials que es fan envers el sexe que es naix (qualsevol individu que se n’isca dels límits que establix el binarisme de gènere, ja atempta contra els patrons heteronormatius; i en conseqüència, se’l violenta socialment).

De veritat, és molt trist vore com moltes de les persones castellanes que residixen a la Mina menyspreen el poble gitano. És cert que, alguns dels romanís es neguen a cooperar amb moltes de les normes cíviques que ens han establert, però, el mateix ocorre amb el poble castellà; no? Amb açò volem refermar que és absurd generalitzar, i més encara quan parlem d’una fal·làcia reconeguda en argumentació, com és el cas de la fal·làcia de la composició. I podem trencar amb esta fal·làcia pel mig de referents gitanos com Lola Flores, o persones de carrer com les que apareixen als vídeos emesos el huit d’abril per la Generalitat Valenciana.

Per tant, ni les persones catalanes són tan agarrades, ni les andaluses tan malfeineres, ni les gitanes tan vividores. Molts cops, tendim a pensar que la nostra ètnia, els nostres costums i la nostra cosmovisió sempre són les millors; però no és així. Perquè cada persona és un món, i les raïls d’esta mai han d’implicar un problema de convivència.

De fet, el problema s’origina quan una identitat vol dominar a l’altra; i en lloc de cercar la confraternitat social, se cerca la inclusió social. Ningú ha d’incloure a ningú enlloc, però sí que hem d’establir una relació. Atés que, compartim un espai social; i si no fomentem la interrelació entre tota persona, no assolirem els propòsits que ens pertoquen com habitants del planeta Terra. Uns propòsits que hauríem de consensuar entre totes.

En altres paraules, podem crear entre totes un lligam que ens unisca com a persones que som. Però sempre, garantint l’heterogeneïtat de les múltiples identitats amb les quals cadascuna vol mostrar-se; i sense pretendre canviar o modificar la manera en com hom viu. Un xicotet incís, des de països com Alemanya se’ns titlla de «pigs of Europe»; este parèntesi el dedique a tots aquells que creuen que el seu modus vivendiés el millor del món.

Un cop contextualitzat el barri i desconstruïts els estigmes que versen sobre el poble romaní, continuarem amb els problemes interns del barri. Com ben bé apreciem, el barri conté edificacions construïdes a corre-cuita i a trontollons. Com és el cas d’alguns edificis com el que es coneix amb el nom d’«Edifici Venus». Un edifici que s’edificà als anys 70 amb la finalitat de reubicar a totes les persones que patien un desemparament social. D’aleshores ençà, diverses delegacions de l’Ajuntament de Sant Adrià del Besòs afirmen que els edificis han tingut un seguiment diari. Però que, a hores d’ara, la millor solució és l’enderrocament d’este.

Una alternativa que es contradiu de manera constant; puix que, en altres declaracions, es confirma la pretensió d’allotjar a l’edifici Venus, famílies que posseïxen una adjudicació on se’ls atorguen pisos de lloguer social. Parem una estona i anem per parts, si diuen que l’edifici s’ha d’enderrocar perquè no és habitable, com és que pretenen mantenir-lo operatiu per a altres famílies? Açò per una banda. I, per una altra banda, si al final acaben enderrocant els edificis, on pretenen allotjar a totes les famílies que hi cohabiten en ells? I les que s’havien de reallotjar als edificis pendents d’enderrocament?

Constatem que existixen uns pisos que en el seu dia, s’edificaren per i per a les famílies que viuen als edificis pendents d’enderrocar-se. Però, curiosament; moltes de les famílies no poden accedir-hi perquè no complixen els requisits que els hi demanen. Llavors, si la intenció de construir estos edificis era, perquè volien dotar d’una nova llar a les famílies que viuen als edificis pendents d’enderrocar-se; com és que els edificaren sense tindre en compte els requisits que podien arribar a complir les famílies afectades?

Com podeu adonar-vos, tenim un seguit de qüestions que entre elles només ens reconduïxen a un mateix punt; i és la mala gestió per part de l’Ajuntament. I no volem ser malpensatde; però no descartaríem l’especulació immobiliària. No descartem l’existència d’una especulació encoberta, perquè les noves construccions que es realitzen no tenen en compte les necessitats dels i les conciutadanes del barri; de la mateixa manera que tampoc pretenen fomentar cap tipus de lligam entre les que residixen a la Mina i les nouvingudes. Per esta raó, podem confirmar esta pretensió. A més a més, observem que les edificacions que es realitzen només busquen l’aïllament i la invisibilitat del barri. Són edificacions que es construïxen d’esquena al barri i amb cristalls opacs; impedint així el contacte visual de les nouvingudes amb la mirada del barri. De tal manera que, les residents acaben essent marginades per les nouvingudes; i les nouvingudes marginen sense adonar-se’n.

I malgrat l’opacitat de les noves construccions, encara podríem al·legar molts més indicis; com per exemple l’emmurallament visual. Assetjant a totes les persones residents dintre d’un espai que de nord a sud i d’est a oest, roman ocultat per edificis faraònics.

Entenem que fins al 1970, el barri formava part de Barcelona, i a partir de llavors; esdevingué esponsabilitat directa de l’Ajuntament de Sant Adrià del Besòs. I pel que podem contemplar, el barri no tingué ni té una acollida especial. Però, com ningú pot desprendre’s del barri, considerem que la solució més idònia per tractar les necessitats de la Mina és: aturar el ciment i incrementar de manera constant l’acció social. Ara bé, si l’Ajuntament (secundat per empreses de construcció que tenen un interés financer) pretén continuar camuflant i donant les espatlles a la realitat; després, que no s’esglaie si les residents acaben enfurint-se amb les nouvingudes; o pitjor, amb l’Ajuntament.

Sabem que el desemparament de la Mina ve des del dia que nasqué; però les residents i les seves filles i fills d’estes no tenen la culpa. Raó per la qual, l’Ajuntament hauria d’impulsar un clima afable; per propiciar la confraternitat entre els i les veïnes de la Mina i les persones residents d’ella. D’esta manera, les situacions de dependència que patixen els i les conciutadanes s’anirien esvaint. Perquè tindrien la fortuïtat de comptar amb un clima positiu; un pas bàsic per impulsar el motor de la transcendència en el barri, un motor que motivaria i esperançaria als que han sofert el desemparament social.

Atentament, Ariadna Ortega Milán i Lorenzo Sorlí Tafalla