La otra cara de La Mina, gracias a Identitats i Miralls

Esta experiencia llamada Identitats i Miralls es un proyecto de Aprendizaje por Servicio que nos ofreció la Universidad de Barcelona. Decidimos participar para tener una experiencia más en el Trabajo Social, para saber más sobre ese barrio tan estigmatizado y para aprender de una forma diferente y dinámica. Y qué buena decisión tomamos.

Ya no solo por el hecho de haber tenido la suerte de hacer una buena pareja de trabajo, ya que antes de este proyecto no nos conocíamos y hemos sido afortunadas de que hemos trabajado bien juntas y nos complementamos en la organización de las sesiones de las que estamos que estamos orgullosas de su resultado, a pesar de que empezamos con grandes ideas para hacer sesiones y escritos para el blog, terminó siendo bastante normales, aunque no por ello malos. Aunque, por otro lado, sí hicimos sesiones entretenidas, con dinámicas organizadas y alguna vez pudimos llevarlo a cabo, pero otras tuvimos que improvisar a causa de los diferentes cambios que sufrimos.

A pesar de estos pequeños inconvenientes, aprendimos a analizar noticias, llevar a cabo las sesiones, factores que en un principio se nos hizo difícil, y, lo mejor fue que cada análisis realizada ha sido única y especial, nos han aportado mucho como personas y nos han dado diferentes puntos de vista sobre el barrio. Conocer a personas que viven en el territorio, sus historias y experiencias nos ha enriquecido y nuestro amor por el barrio aumentó con el avance de la entrevistas, además de poder conocer la otra cara de La Mina, la cual estábamos emocionadas de oír porque una de las razones que decidimos hacer esto era comprobar que el barrio no es tan malo como se dice por ahí. Y, efectivamente, es un barrio que ha luchado mucho e intenta mejorar su situación, a pesar que la sociedad y administraciones no pongan de su parte. Ha habido sesiones que nos emocionó, nos puso una gran sonrisa en la cara, la piel de gallina… emociones que recordaremos con cariño; pero dentro de lo bueno, también sentimos frustración, tristeza, impotencia… por el hecho de que este barrio merece mucho más y no su desaparición, como mucha gente del barrio cree que ocurrirá en un futuro.

La pasión que ponen las personas del barrio para luchar por el mantenimiento del barrio de La Mina nos ha hecho ver otra realidad; hemos conocido a personas que siguen con la lucha día a día y nos hemos sentido afortunadas de poder escuchar sus opiniones y expectativas, pero dentro de lo bueno, también nos hemos sentido frustradas y con sentimiento de tristeza por el futuro que ven sobre el barrio y es que acabará desapareciendo, uno de los elementos que más nos impactó y que seguramente recordaremos durante mucho tiempo. La Mina es mucho más que drogas y se intenta mejorar su situación, pero para conseguir una transformación social hace falta la ayuda de la sociedad y administraciones.

De esta manera, hemos tenido una mezcla de sentimientos vividas a la vez cada semana, tanto nosotras como ellos, donde en cada entrevista hemos visto sonrisas en las caras de esas personas por ser escuchadas, tristes por un posible final, enfadadas porque se ignora la situación… A pesar de todo, hemos ido adquiriendo ese sentimiento de pertenencia y amor hacia el barrio y con un poco fe de que se pueda mejorar y potenciar la situación de La Mina.

Así que, ante esta mezcla de sentimientos que nos llevamos de recuerdo de las sesiones en Identitats i Miralls, concluimos que fue una buena experiencia de la cual recomendaríamos a todo estudiante que aproveche oportunidades como estas, porque en nuestro caso hemos aprendido mucho teóricamente, sobre el barrio y su gente. En definitiva, no solo hemos crecido profesional y académicamente, sino también personalmente y eso es algo muy bonito que siempre guardaremos en nuestros recuerdos.

Para finalizar, solo hay que recordar que para transformar una sociedad hace falta el compromiso y la ayuda de los mismos ciudadanos.

Gracias Identitats i Miralls. Con cariño,

Soukaina Sbihi y Cristina Tamashiro

PD: os dejamos un collage con las sesiones vividas en este proyecto.

Últimes paraules

Identitats i Miralls,

Hem finalitzat aquest viatge i després d’haver-hi conclòs amb vosaltres la nostra experiència, volem fer una mica la vista enrere.

Quan vau venir a presentar-nos aquest projecte, sincerament pensàvem que era una bogeria endinsar-nos dins del barri de la Mina i molt més portar notícies que parlen del Barri, majoritàriament, amb una connotació negativa. Ens aterrava no saber com podrien reaccionar d’avant d’això, saber la nostra perspectiva i els prejudicis que tenen a sobre en part també per culpa nostra, tots hem parlat d’aquest barri des de la ignorància i sense conèixer, i sincerament, ens han donat una bufetada a la cara. Barri de La Mina, sou l’exemple, aneu a contracorrent per molt que costi, accepteu i sou conscients de la realitat que us envolta però tracteu de lluitar contra allò que no és cert. Teniu valors molt dignes d’admirar, el sentiment de comunitat, l’acceptació de tot aquell que s’endinsa amb vosaltres, sense anar més enllà, oferir entrar a casa vostra i un bon plat calent. No heu tingut cap impediment en explicar les vostres vivències, situacions personals, en definitiva, obrir-vos en canal amb l’única intenció de fer-nos veure la vostra realitat, i mare meva, com canvia, veure el que es veu per la televisió o qualsevol altre mitjà de comunicació, que estar allà i tenir testimonis reals que ets fan saber la situació real.

En definitiva, que ens ha agradat moltíssim que ens hàgiu brindat aquesta oportunitat de tocar peus a terra amb una realitat tan dura com la d’aquest barri, per a nosaltres ha sigut una experiència totalment nova, que ens ha ajudat en l’àmbit d’estudis com a escala personal, ja que pensem que no té res a veure el que es pot aprendre a la Universitat en una aula, part totalment teòrica que el que hem viscut nosaltres, contacte directe amb col·lectius, amb usuaris, això no només ens posiciona en un context que possiblement estarem en un futur, sinó que ens ajuda molt a veure’ns allà el dia de demà, a confiar en nosaltres, perquè ens hem posat a prova i ho hem portat a terme amb èxit, la satisfacció de reafirmar-nos com a futurs Treballadors Socials i d’alguna manera entendre que estem en el camí que hem d’estar, en el camí que ens portarà a dedicar-nos a una professió que de veritat sentim i volem.

Jo Miguel individualment, he après a empatitzar amb les persones que tenim davant, a no jutjar amb una primera impressió, a veure que inclús quan sembla que tot està perdut, hi ha persones que no perden l’esperança i segueixen lluitant per millorar la seva situació, per evolucionar, aquestes experiències les recordarem sempre, ha sigut un gran impuls en un primer any de carrera. Sense dubte una aproximació a primera línia molt útil que creiem que moltes persones desitjarien participar.

Jo Sandra Querol individualment, comparteixo amb el meu company, però el que realment m’emporto és a no jutjar, vull començar a viure en la meva pell les realitats que m’envolten. No vull tornar a tenir aquest judici davant de persones que poden ser exemple de molt, realment l’acolliment rebut per part seva no ho he vist enlloc. Increïble.

Només podem dir que gràcies per fer la feina tan necessària que feu, que continueu confiant en totes aquestes persones que també es mereixen tenir les mateixes oportunitats, que treballar on treballeu té molt de mèrit i voler compartir el que feu amb futurs companys de feina és un símbol de noblesa i admiració. Esperem veure’ns molt aviat.
Infinites gràcies.

Sandra i Miquel

Adéu, fins aviat

Fins aquí ha arribat el nostre breu, però intens viatge a un món desconegut i molt gratificant per a nosaltres. Gràcies a l’oportunitat que ens ha brindat la universitat hem tingut el plaer de fer un petit tast de cara al nostre futur professional com a treballadores socials.

Durant aquesta experiència hem conegut de primera mà la vida d’algunes de les persones que resideixen o treballen al gueto d’un barri i que per tant, resulten exclosos de la societat. Cadascun dels individus amb els qui hem tingut el gran privilegi de passar una estona força agradable i entretinguda, ens han omplert de llum per a continuar amb la nostra feina tant personal, com de cara als altres. Ens emportem tot l’afecte que ens han transmès, l’aprenentatge que hem anat adquirint al llarg del projecte, companyes noves en les nostres vides i per últim, i no menys important, la riquesa i la satisfacció d’haver participat i gaudit tant en aquest Aprenentatge Per Servei.

De cada sessió realitzada ens emportem un record i un aprenentatge diferent. Dels professionals del CAP de La Mina, tota aquella sinceritat i autenticitat amb la que es van desenvolupar. Dels participants de l’Entitat Situa’t, ens enduem les ganes de seguir endavant i de no rendir-nos. De les mares del Matern Infantil, el sentiment de fer barri i de poder-lo adaptar totalment a les famílies. Per últim, les educadores socials de la Sala de Reducció de Danys ens van aportar molta il·lusió i positivisme de cara a la professió que desenvoluparem en un futur pròxim.

Tot aquest assoliment d’aprenentatge ens ha obert les portes a diferents visions i idees de com està format i distribuïda la nostra societat, i el que resulta més important és que no únicament ens ha ajudat a trencar tota una sèrie d’estigmes que teniem sobre el barri de La Mina i dels seus residents, sinó que també ens ha obert els ulls amb la gran influència i importància que els mitjans de comunicació tenen sobre la gent i la visió que puguin prendre d’aquest. L’experiència ens ha despertat doncs, un esperit crític. Hem après a parar més atenció a l’hora de llegir o veure notícies, és a dir, a no quedar-nos només amb el que se’ns diu, sinó a anar una mica més enllà, posar en context la notícia i veure que és realment el que l’informador o informadora vol transmetre amb aquesta.

Per finalitzar, agrair a la Maria, al David i a la resta de l’equip, tot el recolzament i ajut que hem rebut per part seva, així com la llibertat que ens han donat per a poder realitzar les dinàmiques. Ha estat una manera molt interessant de veure fins a on eren capaces d’arribar les nostres imaginacions envers a l’objectiu principal de totes les sessions, d’analitzar una notícia.

Això no és un adéu, sinó un fins aviat.

Cristina, Laura, Alba

Josep Maria y el archivo histórico

Querido diario…

Hoy hemos tenido la última sesión con el pedagogo, filósofo, teólogo, escritor, profesor y ex director del instituto del barrio de la Mina, Josep Maria, y que actualmente se encuentra manejando el archivo de historia de La Mina. La tarde ha estado llena de debates sobre el barrio y los proyectos educativos que se han llevado a cabo durante estos años.

La tarde pasó rápida, ya que Josep Maria nos contó muchas anécdotas e historias sobre el barrio, su realidad y sus sistemas pedagógicos, en relación a la noticia que teníamos que analizar. Además nos contó su llegada al barrio y los propósitos que tuvo a lo largo de estos 45 años que lleva en el barrio y sumando.

A la hora de analizar la noticia nos hemos cuenta que, aunque el sistema de educación del barrio ha mejorado en muchos ámbitos, sigue sin ser un modelo ejemplar como afirmaba la noticia, todavía no se adapta del todo a las necesidades de los jóvenes y es algo que todavía se debe trabajar. A pesar de ello, en nuestra opinión, somos bastantes optimistas y destacamos las mejoras que han habido en los últimos años y, como futuras trabajadoras sociales, nos gustaría luchar por una igualdad educativa para todos los estudiantes, sin importar el barrio en el que estudies.

Además, nos hemos percatado de otra realidad sobre el barrio: llegará un día en el que barrio dejará de existir y se convertirá en una zona turística para la gente rica, ya que las administraciones ven una oportunidad de negocio y capital.

La verdad que es que nos entristece saber que llegará un día en que el barrio de La Mina dejará de existir por intereses económicos y además es un hecho que muchas personas del barrio están de acuerdo. Qué frustrante hacer proyectos tan bonitos como este ApS para conocer más sobre el barrio y ver la otra cara de La Mina, más allá de los estigmas y la película Perros Callejeros para que acabe desapareciendo.

Sabiendo la verdad sobre el barrio, su historia, conociendo personas maravillosas a lo largo de estas sesiones… sería una lástima que el barrio acabara como muchos afirman. Nos ha impactado esta visión de futuro de las personas de La Mina y nos gustaría que la gente se uniera para luchar codo con codo para conseguir una mejor calidad de vida y mantenerlo tan activo como alguna vez ha sido. Esperamos que todos ellos se equivoquen, que al final la situación mejore y haya esperanza para el barrio de La Mina, que haya reformas laborales, urbanísticas, educativas y sociales como la gente pide; que los políticos y administraciones abran los ojos dejando de lado el capitalismo y centrándose en la humanidad y la cohesión social. La Mina es mucho más que solo un barrio con drogas.

Y aquí nuestra última foto del proyecto Identitats i Miralls

17 d’abril de 2019

Després de tres sessions amb diferents grups, arriba l’última sessió i ens sentim afortunats perquè ens ha tocat amb les participants del grup del Matern Infantil, concretament en “l’espai familiar” de l’entitat PES La Mina – Salesians Sant Jordi

Amb moltíssimes ganes de poder compartir la nostra última experiència amb aquest col·lectiu però amb certa tristesa per ser l’última sessió que realitzarem. No estàvem gens nerviosos, la notícia que anàvem a analitzar era la mateixa de la setmana passada, tot i que elles no tenien noció d’aquesta notícia, per això van voler enfocar-la de la mateixa manera que teníem previst en la sessió anterior i no ho vam poder fer, i també com tractàvem una notícia positiva del barri ho vam considerar factible per fer un bon acomiadament.

Ens van acompanyar l’Aurora, la Kiran, la Raquel i la Belen, quatre dones que cadascuna vivia a Sant Adria de Besos, però en punts bastant oposats, i per tant amb opinions diferents, això ens va donar molts avantatges per tenir diferents punts de vista i crear una conversa molt plaent de la situació del barri de la Mina.

Vam visualitzar la notícia, i tot seguit vam posar un trosset del Foraster on parlava en Gervasio Deferr i explicava el seu punt de vista sobre el barri, arran d’això amb molta comoditat ens explicàvem que la Mina ha perdut el que era, han perdut el sentiment de comunitat, el veuen com un barri tancat, nosaltres ens sorpreníem perquè clar, després d’haver vist el vídeo nosaltres teníem una imatge completament diferent on aquest sentiment de comunitat sí que existia, ens van explicar anècdotes, vivències però tot amb la seva millor cara i unes rialles, on deixaven molt clar que el que havien de fer és promoure la mediació entre veïns, això seria un canvi perquè la Mina fos com era abans.

Hem de tenir en compte, que aquest era un col·lectiu amb bastant pes, ja que no només són les dones de les quals parlem, que pateixen la convivència al barri amb les seves problemàtiques, sinó que en aquest cas tenen fills petits, el qual afegeix una major preocupació i patiment, no volen que els seus fills segueixin creixent i educant-se amb alguns aspectes que té la zona i que això al final impacti en la seva educació, elles com a conclusió de la sessió van verbalitzar quasi totes que no coneixien el centre d’esports que els hi van mostrar, i es van centrar més en el tema de la venda de droga que persegueix al barri des de sempre, pensen que amb l’erradicació d’aquest problema el barri seria molt diferent.

Nosaltres, després d’haver estat treballant durant un mes amb diferents col·lectius que formen la Mina, podem dir amb certesa que la gran majoria de totes les especulacions que es fan sobre el barri les fa qui no ha tingut el plaer de poder topar-se amb vosaltres, ja que creiem i hem comprovat que hi ha persones de tota mena, com a qualsevol barri o ciutat, i el que està clar és que per una cosa o altra jugueu amb desavantatge, ja sigui per la situació econòmica, per la problemàtica de la droga o per l’estigmatització, tant el Miquel com la Sandra també ens queda clar que lluitar i viure amb tot això no ho fa qualsevol, i hem pogut comprovar en primera persona que vosaltres sou gent molt forta, molt dura i amb molta potència.

UN VIATGE, MOLTES VIDES

Havia arribat l’última sessió, amb tristesa i molta il·lusió l’encaravem. En el moment en el que ens van comunicar el col·lectiu amb el que tractaríem, se’ns van posar els pèls de punta. Des de l’inici del projecte, un dels espais que ens va cridar l’atenció del barri de La Mina va ser la Sala de Reducció de Danys i poder tractar amb dues de les educadores del centre ens mantenia amb un constant interès i atenció.

En vista de que aquest grup resultaven ser “molt canyeres”, a l’hora de pensar en com organitzar la sessió, ens van sorgir diverses dinàmiques. D’entre elles, vam escollir-ne tres per dur a terme.

La primera activitat constava d’un seguit de preguntes sobre la seva professió. Les expectatives que teníem sobre la facilitat de respondre-les, van resultar contràries al que nosaltres esperàvem, ja que elles, molt satisfetes de la feina que fan, consideren la seva tasca bastant resolta i per tant, diferien en les respostes de la bateria de preguntes que els hi vàrem proposar.

A continuació, vam realitzar el joc de l’“Esbrina qui sóc”. En aquest també teniem una perspectiva diferent, ja que no esperàvem que funcionés tan bé, amb tanta fluïdesa i sense cap inconvenient.

D’aquesta manera en relació a la segona dinàmica remarquem l’entreteniment i diversió que va aportar aquesta, gràcies a la participació activa de les educadores.

Per a finalitzar la sessió vàrem crear amb les mans la caixa de les sensacions, en la que cada una de nosaltres havia de posar en comú un punt positiu que la sessió ens havia aportat i un altre que ens emportàvem d’aquesta. Les seves propostes van ser positives i força interessants de cara a nosaltres, ja que realment ho havíem sentit de la mateixa manera.

Una afirmació que la Maria, una de les educadores socials, va fer: “treballem de portes cap a dins però també de portes cap a fora”, va fer que qüestionar-nos la ineficient divulgació del beneficis que té la presència d’una Sala de venopunció.

Vàrem adonar-nos, mitjançant les sessions anteriors, que la gent del barri desconeix el gran treball que els treballadors del Local duen a terme, ja que no volen veure’s involucrats amb la Sala de reducció de danys. Es necessita doncs el recolzament d’aquelles entitats divulgatives per a donar a conèixer la seva feina, així com els beneficis que aquesta aporta. S’ha de començar doncs des d’abaix, des de l’educació dels infants i pares que van a l’escola.

A la foto: Maria i Ariadna

A tall de cloenda, estem molt contentes d’haver finalitzat amb aquest grup, ja que de la dinàmica ens enduem coneixement, unes idees que no havíem observat i escoltat en anteriors sessions. Un cop més, el tractament d’estigmes va estar vigent, ja que gràcies a les educadores vam poguer experimentar una visió des de més endins. I per últim, i per nosaltres un dels més importants, marxem amb moltes ganes de seguir coneixent l’àmbit en el que treballen les educadores i contemplar-lo com a possible futur laboral.

SUPERANT OBSTACLES

Per fi ens havia tocat presentar i analitzar una notícia amb un col·lectiu tan esperat, les mares del Matern Infantil, de l’anomenat “Espai familiar”, del mateix centre en el que ens trobem. Estàvem entusiasmades i impacients per a que arribés el dia.

Els nervis tan evidents en les primeres sessions anaven minvant en aquesta, gràcies a que cada cop, hem anat analitzant les notícies amb més facilitat, així com dur a terme les diferents dinàmiques de grup, adequades a cada col·lectiu.

Vàrem arribar a l’acollidor espai del Matern Infantil, on mares, fills/es i educadores ens van rebre amb els braços ben oberts. Il·lusionades, ens vàrem haver d’esperar, per a la falta de participants, que anirien arribant al llarg del matí. Fent temps, ens van explicar les funcions que duien a terme en aquest espai, així com les finalitats del projecte, d’aquesta manera, al fer-nos partícipes, ens van ajudar a integrar-nos millor en el grup.

Temps després vàrem decidir iniciar la sessió amb les dues úniques mares presents fins el moment. Va ser doncs quan les nostres expectatives van xocar amb la realitat. Havíem preparat una dinàmica per a un grup nombrós i força participatiu. A primera instància una de les mares no dominava la llengua catalana, la qual cosa va suposar una dificultat, ja que la notícia estava en format vídeo i aquesta estava en català. Traduir-la al castellà no era suficient, ja que també es trobava en procés d’aprenentatge de la llengua. El nostre sentiment d’inquietud davant de la sessió que havíem preparat, es va veure afectat, ja que no hi posavem gaires esperances de que funcionés, al ser un grup tan reduït i amb la presència d’aquestes dificultats. Tot i això, vàrem decidir mantenir la dinàmica preparada i amb les expectatives de veure com aquesta evolucionaria. En algún moment, hauríem de superar certs obstacles.

Fent front a aquesta situació, vam començar el joc del “¿Quién es quién?”. Va ser aleshores, quan van entrar a la sala dues mares més. Contentes per la seva arribada, vam sentir que la dinàmica tornaria a donar bons resultats. No va sortir com esperàvem però va estar força aconseguit.

Ens trobavem sobtades i intrigades per la varietat de perspectives que van donar les mares, en funció de la situació de cadascuna, però totes amb una mateixa finalitat, els seus fills. Vàrem assolir l’objectiu d’analitzar la notícia i de poder dur a terme la sessió preparada.

Vam tenir el plaer d’estar amb quatre dones que lluiten pels drets dels seus fills com a infants i que, com totes les mares, volen el millor per a ells. Escoltar-les ens va dur a reflexionar en com nosaltres hem pogut disfrutar de la nostra infància a l’aire lliure i per contra, com en el barri de La Mina els nens es veuen obligats a controlar més el lloc en el que juguen, així com la intranquil·litat que aquestes mares senten quan els nens estan divertint-se al carrer.

Ens crea una gran impotència i tristesa a la vegada el fet de que sentin que estan “abandonades”. Per aquest motiu ens agradaria dona’ls-hi veu, ja que creiem que tenen moltes coses positives a aportar, degut a que els nens són el motor de vida i que per aquesta raó, hem d’ajudar-los al seu desenvolupament.

Las Adrianas… y su gran trabajo

El pasado miércoles 3 de abril tuvimos la oportunidad de conocer una asociación de mujeres creada en La Mina llamada Las Adrianas, que se fundó hace más de 17 años con una misión principal: conseguir la participación de la mujeres en la vida del barrio y mejorar la convivencia. Está formado por 80 mujeres de las cuales 20 son activas.

Las Adrianas es un espacio donde no solo realizan clases de catalán, actividades culturales (como en Navidad, San Jorge, San Juan, Semana Santa…), meriendas para niños y niñas de casales, acompañamiento y otras acciones voluntarias, sino que también es un grupo con un gran apoyo emocional y, más importante, un grupo de amigas que se respaldan entre ellas. Cada una de ellas entró de manera distinta y por diferentes razones, pero todas se quieren de una manera especial y se respetan. Cada una de sus historias, tanto personales como a nivel general, nos puso la piel de gallina de la unión que se acabó creando. La relación que se estableció entre ellas es una de las cosas que más nos emocionó y más felices nos puso. Qué bonito.

Por otro lado, pudimos ver en primera persona las originales actividades que han ido haciendo a lo largo de estos años. En este caso, podéis ver las bonitas rosas hechas a mano con diferentes papeles para regalarlas a todo aquel que compre algún libro en su paradita el día de San Jorge.

Para el análisis de la noticia preparamos una actividad basada en el juego del parchís, pero al contrario de la anterior sesión, esta vez fueron más personas de las que pensamos y volvimos a cambiar la dinámica de la tarde.

Fue muy entretenido hablar con ellas y a medida que avanzaba la sesión se creaba un ambiente más familiar y acogedor junto a un temporal de lluvia que nos acompañaba en el exterior del local. También nos dimos cuenta que cada mujer ahí tiene voz y voto y que son todas respetadas, todas tienen un gran poder que quizás muchas de ellas no sabían que la tenían antes de entrar a la asociación.

Nos ha encantado conocer la labor que hacen estas mujeres por el barrio de La Mina, abriendo sus puertas a todas las mujeres que lo necesiten.

Por si fuera poco, este fantástico grupo nos han invitado a visitarlas el día de San Jorge para ver la bonita paradita de libros que habrán preparado y tomar una taza de chocolate (¡para todo el público!).

Además tuvimos la suerte de recibir como regalo unas mariposas que hicieron para el día de mujer maltratada y un interesantísimo libro de memorias sobre la asociación.

3 de març

Ens dirigim a tu:

En un primer lloc, estàvem una mica sorpresos al no veure aparèixer ningú, però no obstant això el teu si que has decidit venir i iniciar aquest projecte amb nosaltres. Ens has posat al dia res més entrar per la porta de com és el barri i la teva perspectiva cap a ell, no has deixat de somriure mentre ens explicaves una sèrie d’anècdotes que t’havien anat succeint al llarg de dia i de la teva vida, i no obstant això pel que ens has transmès, hem sabut llegir entre línies que encara que el barri vagi al teu parer, en decadència, l’esperança que la teva tens pel fet d’haver viscut 50 anys en La Mina, és que es llevin tots els prejudicis i es treballi a consciència amb la problemàtica de les persones consumidores d’estupefaents, que és realment un dels motius principals que destaques.

D’altra banda, ens has commogut per totes les teves experiències personals, sense més dir, et cataloguem com una dona lluitadora i resilient, perquè no t’importa des d’on vingui la contra marea, aquest serà el teu gran motor per a tirar endavant als teus fills. No és fàcil portar el rol de pare i mare alhora en l’educació de dos menors, però encara així, no desisteixes, busques recursos i les eines necessàries per a tirar endavant, dona lluitadora.

Sense anar més lluny, en el moment de presentar-te la notícia: L’exemple de Gervasio Deferr: història del bicampió olímpic que va passar de la gimnàstica a ‘La Mina’, t’ha sorprès que hi hagi un bicampió olímpic en el barri i el primer que has dit és que li ho anaves a comentar als teus fills per si estaven interessats. Cerques d’on no hi ha, però de manera positiva, tractes de compartir el màxim de temps possible amb els teus fills, a poder ser evitant les situacions conflictives que es visualitzen en el barri dia a dia, fas una forta
referència al fet que no vols que els teus fills continuïn veient a desenes de persones consumint cada dia que salin de la seva casa o que tornen del col·legi, també és cert que és latent la preocupació que sofreixes per la mala convivència veïnal en la vostra comunitat, fent referència que al llarg dels anys ha canviat molt, i a estat de manera negativa, la falta de preocupació pels veïns de cuidar zones comunes, el tràfic de drogues i l’arribada de nous col·lectius a l’edifici a deixat molt enrere aquesta bona relació que hi havia antigament quan van entrar en els pisos fa 50 anys, que es caracteritzava per una relació molt familiar i en la qual es podia conviure en harmonia i calma.

En definitiva, agrair-te per haver-nos fet sentir tan còmodes, per haver fet possible portar una sessió de manera íntima i explicar-nos la realitat des del teu punt de vista del barri, explicar-nos l’abans i el després perquè com bé saps, tu ets veterana aquí.Al costat de tu, dona lluitadora i Irene, Educadora del PES, entre tots hem creat un ambient molt càlid i pròxim, fins al punt que al final de la sessió, no semblava que ens haguéssim conegut cap a tan sols un parell d’hora, tot això ha estat la clau per a arribar a aconseguir l’anàlisi tan real de la notícia i de la realitat des d’una visió d’algú que fa 50 anys que hi és al barri.

UNA VISIÓ DIFERENT DELS CONSUMIDORS DE DROGUES EN TRACTAMENT

Amb els nervis a flor de pell vàrem arribar al local de l’entitat Situa’t. La primera sensació a l’entrar va ser impactant al veure la quantitat de caixes amb material per a les persones drogodependents. Tot seguit, l’acolliment va ser molt positiu i ens va fer sentir-nos com a casa.

Gràcies a la col·laboració de quatre participants proactius de l’entitat, vàrem poder dur a terme l’anàlisi de la notícia “Gitanos que han pisado la luna” , mitjançant el joc de role-playing ​. La finalitat del joc es posar-se a la pell d’un personatge en una situació determinada, relacionada amb l’objectiu principal de la notícia, els estudis universitaris en la cultura de l’ètnia gitana, no els hi va resultar complicat, ja que alguns d’ells i elles s’hi sentien identificats i identificades per unes raons o unes altres.

Es van palpar un seguit d’emocions que van aflorar durant les interpretacions del joc: il·lusió, arrepentiment, esperança, impotència, motivació i desmotivació, superació, tristesa, admiració, entre d’altres. A l’inici de l’activitat no les donàvem totes per evidents. Ens van sorprendre
algunes d’elles com el sentiment de motivació al tenir clar que mai és massa tard per fer el que es vol i en aquest cas, estudiar i formar-se d’allò que ens satisfà.

Una altre emoció a destacar va ser l’arrepentiment que alguns d’ells mostraven, pel fet d’haver deixat els seus estudis de manera prematura. Per últim ens va sobtar l’admiració que tenen per a aquells que si han continuat els seus estudis i en el cas de la notícia, d’aquells gitanos i gitanes que han cregut en si mateixos i han lluitat pel seu futur en la universitat.

Al principi de la sessió vàrem proposar fer una reflexió individual sobre la visió que tenen del barri de La Mina, ja fós positiva com negativa per a poder comentar-ho al finalitzar les activitats. Tot i coincidir en alguns aspectes, només una persona de les participants va esmentar l’àmbit educatiu com un fet important, el qual tot i que està millorant, encara falta
camí per recórrer.

A la foto: Núria, Said, Manuela i Rafael

Gràcies a la realització de la sessió amb aquest grup de participants, vàrem sortir amb una imatge diferent de la que pensàvem a l’inici, ja que no esperàvem que fos un col·lectiu tant dinàmic i participatiu a l’hora de donar la seva opinió, així com també de dur a terme el joc del ​ Role Playing ​ amb tant d’èxit. Podem concloure doncs, la gran satisfacció amb la que vàrem finalitzar la sessió, per l’extraordinari funcionament de les dinàmiques preparades, així com l’alegria i entusiasme que el grup ens va traslladar amb els constants gestos de gratitud cap a nosaltres. Cada cop amb les expectatives més altes, continuem amb moltes ganes.