Crònica enllaçada de la quarta edició del projecte

Tanquem un any més la proposta d’aprenentatge i servei realitzada amb les alumnes de Grau en Treball Social per la Universitat de Barcelona. El projecte Identitats i Miralls ens ha permès, en la seva quarta edició, reflexionar entorn als mitjans de comunicació i el seu paper en la construcció de la realitat social del barri.

Fins a vuit estudiants, agrupats per parelles, han format part d’aquesta experiència. Des d’un inici, ja en la primera de les cinc sessions, es van deixar entreveure algunes de les sensacions que més predominaven entre les participants. Durant la presentació del projecte, l’Anaïs i la Mireia apuntaven a una barreja de nervis i curiositat. El Lorenzo i l’Ariadna comparaven la trobada amb la nit de Sant Joan i l’Anna i la Clàudia asseguraven que se sentien il·lusionades per l’oportunitat de conèixer el barri. Una impressió similar a la que van experimentar el Miguel Ángel i la Sara, que es van carregar de motivació per conèixer La Mina.

El primer contacte amb les entitats i els veïns i veïnes del barri va ser com una celebració d’aniversari per al Lorenzo i l’Ariadna. L’Anaïs i la Mireia van començar a qüestionar-se qui és de La Mina i l’Anna i la Clàudia van arrencar l’aventura amb entusiasme. Així de positius es van mostrar també la Sara i el Miguel Ángel, que asseguraven no poder començar el repte de millor manera.

Com una Festa Major va ser la tercera de les sessions de treball per al Lorenzo i l’Ariadna al barri. L’Anaïs i la Mireia van analitzar La Mina des de diferents mirades. L’Anna i la Clàudia la van catalogar com a una tarda diferent a la resta i la Sara i el Miguel Ángel van treballar amb un grup de dones amb ganes de canviar la situació actual del barri.

La Mireia i l’Anaïs ens expliquen les seves conclusions sobre la darrera sessió amb la gent del barri. L’Anna i la Clàudia la defineixen com una jornada de 10. En Lorenzo i l’Ariadna estableixen un símil entre l’últim encontre i la Feria de Abril. I el Miguel Ángel i la Sara tanquen les sessions de treball amb dos veïns molt compromesos amb el barri.

La sessió de tancament ens va permetre compartir sensacions i inquietuds que encara no havien trobat resposta. Va ser el moment d’avaluar el projecte i les participants van recollir les seves impressions en un vídeo que podria resumir l’experiència.

Aquesta edició de Identitats i Miralls ha captat l’atenció de diversos mitjans de comunicació. Betevé ràdio es va apropar al projecte a través del programa “La tarda de Barcelona”. I el diari El Periódico va dedicar l’article “La Mina, tras el espejo”.

També la pròpia Universitat de Barcelona va elaborar un vídeo que recull els principals objectius del projecte i les experiències viscudes i explicades des de la veu dels propis organitzadors i participants.

El desemparament de La Mina

Una vegada hi havia un regne que patí el domini d’un tirà, durant 40 anys, el país se sotmeté a les seues normes morals. Una moral tètrica, obtusa i térbola; on l’heterogeneïtat era silenciada, rebutjada i inclòs eradicada.

Efectivament, estem parlant d’aquells anys, anys on el feixisme campava al seu aire (actualment, continua vagant com un fantasma del passat, però amb discreció). Doncs, just fou en eixe període quan es gestà el desemparament d’un barri que no existia; la Mina. Pel que es veu, el senyor Porcioles, el batlle de Barcelona durant la dictadura de Franco; signà als anys 70 conjuntament amb l’Institut Nacional de l’Habitatge un contracte que definí a la Mina com un barri destinat a famílies oriündes d’assentaments informals. Per tant, la finalitat de la seua construcció versava els límits de la discòrdia i el desvergonyiment.

El barri de la Mina esdevindria la llar de les persones desemparades. De totes aquellse que per qüestions de treball, diners o infortunis diversos; acabaven en l’oblit de la societat. Si més no, fou el propòsit que dictaminà Porcioles i l’Institut Nacional de l’Habitatge amb el suport del dictador Francisco Franco Bahamonde.

La construcció arquitectònica del barri fou piramidal, és a dir; edificis que alcançaven i alcancen els cels. D’esta manera, amuntegaven a totes les persones desafortunades dintre d’un espai reduït. Endemés, les condicions en les quals s’edificaren els edificis, no foren les més òptimes; i hui en dia, ens topem amb les conseqüències.

I per si no n’hi havia prou, la ciutat comtal es desentengué del barri. Un cop reubicada la ciutadania desemparada i finalitzades les construccions piramidals; el règim franquista redistribuí l’estratificació territorial dels barris de Barcelona. I de la mateixa manera que fecundaren la Mina, la desallotjaren. Desprenent-se del barri i endossant-li’l a la ciutat cantonera: Sant Adrià del Besòs.

Com era d’esperar, l’Ajuntament de Sant Adrià del Besòs mai veié amb positivitat la presència del nou barri; però com la nova estratificació territorial ja s’havia decretat, hagueren de menjar-se’l amb creïlles. I així, anaren passant els anys fins a arribar el 2017. Any on els prejudicis i l’estigmatització afloren pels mitjans de telecomunicació; menyspreant i embrutant la identitat d’aquelles persones que trenquen els esquemes.

Exactament, estem parlant del poble romaní; un poble violentat i perseguit pel pes de la història; des de Hitler als camps de concentració fins als prejudicis del segle XXI. Ens fa tanta gràcia quan algunes persones castellanes parlen sobre les que són gitanes de manera despectiva; com si ells tocaren amb el dit al cel. Oblidant-se que el Regne d’Espanya és una unió de pobles conquerits amb identitats diverses, que a la guerra civil fórem persones refugiades de guerra, o que als anys 50 la gent defugia per les Illes Canàries cap a Veneçuela per culpa de la dictadura; i un llarg d’etcèteres de més.

Totes les identitats han patit persecucions al llarg de la història; i les continuen patint. Hui en dia, els caçadors són els estereotips que imperen el domini social; els mateixos que sembren les persecucions. Ho podem palpar a l’hora de cercar treball (depenent de la imatge que mostres ja et prejutgen), també ho percebem amb el tipus de relacions que s’intenten fomentar (rebutjant tot allò que no siga monoromàntic), o amb les construccions socials que es fan envers el sexe que es naix (qualsevol individu que se n’isca dels límits que establix el binarisme de gènere, ja atempta contra els patrons heteronormatius; i en conseqüència, se’l violenta socialment).

De veritat, és molt trist vore com moltes de les persones castellanes que residixen a la Mina menyspreen el poble gitano. És cert que, alguns dels romanís es neguen a cooperar amb moltes de les normes cíviques que ens han establert, però, el mateix ocorre amb el poble castellà; no? Amb açò volem refermar que és absurd generalitzar, i més encara quan parlem d’una fal·làcia reconeguda en argumentació, com és el cas de la fal·làcia de la composició. I podem trencar amb esta fal·làcia pel mig de referents gitanos com Lola Flores, o persones de carrer com les que apareixen als vídeos emesos el huit d’abril per la Generalitat Valenciana.

Per tant, ni les persones catalanes són tan agarrades, ni les andaluses tan malfeineres, ni les gitanes tan vividores. Molts cops, tendim a pensar que la nostra ètnia, els nostres costums i la nostra cosmovisió sempre són les millors; però no és així. Perquè cada persona és un món, i les raïls d’esta mai han d’implicar un problema de convivència.

De fet, el problema s’origina quan una identitat vol dominar a l’altra; i en lloc de cercar la confraternitat social, se cerca la inclusió social. Ningú ha d’incloure a ningú enlloc, però sí que hem d’establir una relació. Atés que, compartim un espai social; i si no fomentem la interrelació entre tota persona, no assolirem els propòsits que ens pertoquen com habitants del planeta Terra. Uns propòsits que hauríem de consensuar entre totes.

En altres paraules, podem crear entre totes un lligam que ens unisca com a persones que som. Però sempre, garantint l’heterogeneïtat de les múltiples identitats amb les quals cadascuna vol mostrar-se; i sense pretendre canviar o modificar la manera en com hom viu. Un xicotet incís, des de països com Alemanya se’ns titlla de «pigs of Europe»; este parèntesi el dedique a tots aquells que creuen que el seu modus vivendiés el millor del món.

Un cop contextualitzat el barri i desconstruïts els estigmes que versen sobre el poble romaní, continuarem amb els problemes interns del barri. Com ben bé apreciem, el barri conté edificacions construïdes a corre-cuita i a trontollons. Com és el cas d’alguns edificis com el que es coneix amb el nom d’«Edifici Venus». Un edifici que s’edificà als anys 70 amb la finalitat de reubicar a totes les persones que patien un desemparament social. D’aleshores ençà, diverses delegacions de l’Ajuntament de Sant Adrià del Besòs afirmen que els edificis han tingut un seguiment diari. Però que, a hores d’ara, la millor solució és l’enderrocament d’este.

Una alternativa que es contradiu de manera constant; puix que, en altres declaracions, es confirma la pretensió d’allotjar a l’edifici Venus, famílies que posseïxen una adjudicació on se’ls atorguen pisos de lloguer social. Parem una estona i anem per parts, si diuen que l’edifici s’ha d’enderrocar perquè no és habitable, com és que pretenen mantenir-lo operatiu per a altres famílies? Açò per una banda. I, per una altra banda, si al final acaben enderrocant els edificis, on pretenen allotjar a totes les famílies que hi cohabiten en ells? I les que s’havien de reallotjar als edificis pendents d’enderrocament?

Constatem que existixen uns pisos que en el seu dia, s’edificaren per i per a les famílies que viuen als edificis pendents d’enderrocar-se. Però, curiosament; moltes de les famílies no poden accedir-hi perquè no complixen els requisits que els hi demanen. Llavors, si la intenció de construir estos edificis era, perquè volien dotar d’una nova llar a les famílies que viuen als edificis pendents d’enderrocar-se; com és que els edificaren sense tindre en compte els requisits que podien arribar a complir les famílies afectades?

Com podeu adonar-vos, tenim un seguit de qüestions que entre elles només ens reconduïxen a un mateix punt; i és la mala gestió per part de l’Ajuntament. I no volem ser malpensatde; però no descartaríem l’especulació immobiliària. No descartem l’existència d’una especulació encoberta, perquè les noves construccions que es realitzen no tenen en compte les necessitats dels i les conciutadanes del barri; de la mateixa manera que tampoc pretenen fomentar cap tipus de lligam entre les que residixen a la Mina i les nouvingudes. Per esta raó, podem confirmar esta pretensió. A més a més, observem que les edificacions que es realitzen només busquen l’aïllament i la invisibilitat del barri. Són edificacions que es construïxen d’esquena al barri i amb cristalls opacs; impedint així el contacte visual de les nouvingudes amb la mirada del barri. De tal manera que, les residents acaben essent marginades per les nouvingudes; i les nouvingudes marginen sense adonar-se’n.

I malgrat l’opacitat de les noves construccions, encara podríem al·legar molts més indicis; com per exemple l’emmurallament visual. Assetjant a totes les persones residents dintre d’un espai que de nord a sud i d’est a oest, roman ocultat per edificis faraònics.

Entenem que fins al 1970, el barri formava part de Barcelona, i a partir de llavors; esdevingué esponsabilitat directa de l’Ajuntament de Sant Adrià del Besòs. I pel que podem contemplar, el barri no tingué ni té una acollida especial. Però, com ningú pot desprendre’s del barri, considerem que la solució més idònia per tractar les necessitats de la Mina és: aturar el ciment i incrementar de manera constant l’acció social. Ara bé, si l’Ajuntament (secundat per empreses de construcció que tenen un interés financer) pretén continuar camuflant i donant les espatlles a la realitat; després, que no s’esglaie si les residents acaben enfurint-se amb les nouvingudes; o pitjor, amb l’Ajuntament.

Sabem que el desemparament de la Mina ve des del dia que nasqué; però les residents i les seves filles i fills d’estes no tenen la culpa. Raó per la qual, l’Ajuntament hauria d’impulsar un clima afable; per propiciar la confraternitat entre els i les veïnes de la Mina i les persones residents d’ella. D’esta manera, les situacions de dependència que patixen els i les conciutadanes s’anirien esvaint. Perquè tindrien la fortuïtat de comptar amb un clima positiu; un pas bàsic per impulsar el motor de la transcendència en el barri, un motor que motivaria i esperançaria als que han sofert el desemparament social.

Atentament, Ariadna Ortega Milán i Lorenzo Sorlí Tafalla

Sessió de tancament per compartir reflexions i experiències

La quarta edició de Identitats i Miralls va tenir la seva darrera trobada el dimecres 3 de maig. En una jornada d’avaluació que iniciava a les 15h, alumnes i professores van tornar al punt de partida. Aquesta vegada, però, per realitzar el tancament del projecte.

L’acollida a l’última sessió va iniciar amb l’avaluació per equips. Les parelles van presentar un article final que recollia les conclusions i posava de manifest les millors experiències per a cada participant. Un espai que va servir per compartir i intercanviar sensacions, per regalar a la resta de companyes les vivències de cada grup.

La sessió va continuar amb l’avaluació més teòrica. En aquesta ocasió, es va fer una revisió dels textos que les parelles han anat publicant al bloc al llarg del projecte. D’aquests es van destacar els punts forts dels articles i els aspectes que podrien reforçar-se.

Com a tancament, les alumnes van realitzar una avaluació més personal. De manera individual, van participar en una dinàmica que permetia aportar allò que s’enduien com a aprenentatge i coneixement adquirit i allò altre que les havia deixat inquietes i amb la motivació de descobrir-ne més.

Al llarg d’aquesta darrera sessió de Identitats i Miralls, les participants van enregistrar les seves reflexions i sensacions a través d’un vídeo testimoni que aviat podreu visualitzar.

A més, l’equip de Comunicació de la Universitat de Barcelona va estar present durant una part de la sessió per conèixer i gravar a algunes de les alumnes i professores, apropant-se així a la realitat del projecte.

Última sesión

Para trinchar la segunda noticia de la jornada, disponíamos de un “hacha de doble filo”. Dos vecinos, a cual más comprometido con el progreso social del barrio, leyeron el artículo y atendieron a nuestras preguntas. Se trata por una parte de Sergi Moreno, salesiano que vive en el aquí y que realiza las funciones de titular de la Plataforma d’Educació Social de La Mina, y por otra de Eduard Fuentes, vecino y miembro del Consell Editorial del proyecto “desdelamina.net”.

La noticia anuncia la dimisión de Juan Carlos Ramos, Vicepresidente de la comisión ejecutiva del Consorcio de la Mina, según declara él mismo “por falta de respuesta política a las familias del edificio Venus, pendientes de realojamiento”. Se señala que esta dimisión, no aceptada por el alcalde de Sant Adriá, coincide casualmente con la publicación de las informaciones que revelaban las irregularidades en la contratación de vigilancia de los pisos propiedad del Consorcio. Esta vigilancia estaba a cargo de los clanes gitanos que se disputan el control del barrio, los cuales cobraban de los fondos públicos por tal servicio.

El artículo continúa enumerando la secuencia histórica del conflicto del edificio Venus. En 2002 el Consorcio acuerda su demolición y asume el realojo de los vecinos. En 2008, esto se preveía en pisos de protección oficial pero mediando el pago de 34.000€, el cual no podía ser asumido por muchas familias. En 2014 se propone rehabilitar el edificio, pero esta opción no consigue el apoyo político necesario. En 2015 la Plataforma d´Entitats de la Mina aprueba mantener el plan inicial de derribo del edificio. Simultáneamente, el Consorcio i la Agencia Catalana de l´Habitatge sortean los 236 pisos protegidos del barrio, incluidos los previstos para el realojo de los vecinos del bloque Venus, entre solicitantes de toda Catalunya. Por otra parte, ofrecen 53 pisos de los edificios Venus, Mart y Levant, a familias del barrio en riesgo de exclusión social. La rehabilitación de estos pisos, en un edificio pendiente de demolición, está pendiente desde entonces. No, no es un error de redacción, es un “error” de las Administraciones.

Finalmente se relaciona la composición del Consell de Govern del Consorci de la Mina, que es quien ejerce “de facto” el gobierno municipal. Está formado por representantes, no electos sino designados por cada uno de los organismos,  de los Ayuntamientos de Barcelona y Sant Adriá, de la Generalitat y de la Diputació de Barcelona. La Comisión Ejecutiva, más reducida y ágil es quien resuelve el día a día de la entidad y en ella sobre todo su gerente, Juan Luis Rosique.

Nuestros invitados empiezan por hacer una declaración general, en la que reclaman para el cambio del barrio, no tanto soluciones policiales como atención a las personas, lo cual pasa por disponer de recursos para ello.

Centrándose en la noticia, afirman que las Administraciones incumplen sistemáticamente sus acuerdos. En lugar de proyectar confusión, malentendidos y opacidad, la Administración tendría que generar un clima de confianza, que deviniera constructiva. Esto sería posible si se propiciará el diálogo con todas las asociaciones vecinales y con todos los partidos políticos.

Cada proyecto, por ejemplo los educativos, tendrían que contar por una parte con la consulta e intervención de los implicados, y por otra con medios económicos suficientes para su implementación. En su ausencia, la única parte relativamente positiva es que los niños de la Mina salen a estudiar fuera del barrio relacionándose con otras realidades. El objetivo, en contrario, es mantener e incluso traer a los demás a la Mina. Aquí, desde ofrecer comedores gratuitos en las escuelas, hasta iniciativas puntuales que se han revelado exitosas, como la Cursa de la Mina.

Un ejemplo de la falta de los recursos necesarios para ofrecer soluciones, es el del “Equip de Juntes de Escales”, encargado de entrevistar a los ocupantes de cada piso del bloque Venus e intentar determinar el número y la situación de sus ocupantes. Son dos personas, con lo cual su tarea, dadas las dimensiones del edificio, se eternizará.

En cuanto a la solución de la cuestión Venus, encontramos diferencia de opiniones entre nuestros interlocutores. Si bien Sergio cree viable y oportuna la rehabilitación, y Eduard piensa lo contrario, alegando que las problemáticas de convivencia en complejos macro, con los ocupantes actuales, son de difícil solución.

También disienten, sin ser contradictorios, en las políticas globales más convenientes para la mejora del barrio. Mientras que el salesiano apuesta por las acciones de integración, con racionalización, con presupuesto y con seguimiento, Eduard desconfía del éxito de los sistemas de incentivos y entiende que sería también eficaz, la represión coactiva de las conductas antisociales. Ambos coinciden por el contrario, en que la tarea debe abordarse con optimismo y con consciencia de que el progreso no será rápido.

Sergio nos llama la atención sobre un colectivo sin visibilidad en el barrio; aquellos que no son problemáticos, los que sí han estudiado. Insiste en que se deberían establecer planes y ayudas especiales para ellos, lo que indirectamente también tendría valor atractivo para el resto de la población.

En el apartado relativo al Consorcio como ente administrativo, se  reitera la falta de consulta a los vecinos en los procesos de toma de decisiones. La comunicación y la transparencia deberían presidir la relación entre los vecinos y el organismo. En su ausencia, algunas de la políticas aplicadas son positivas, y otras, o bien están alejadas de las realidad del barrio, o bien no llegan nunca a aplicarse al amparo de la disolución de responsabilidades a la que se presta la composición del Consorcio.

En todo caso, el problema principal acaba siendo principalmente, la falta de medios presupuestarios para poner en marcha los proyectos adecuados. El contraste: el sueldo del Sr. Rosiqué, gerente del Consorcio, que parece rondar los 115.000€ anuales.

Sara i Miguel Ángel

Com una “Feria de Abril”

La “Feria de abril” és una festivitat que dura diversos dies i on es mostra una cultura d’origen comuna d’un cert col·lectiu, l’andalús, de la qual a més se’n poden extreure moltes vivències i nous aprenentatges.
Aquest article engloba l’experiència de dues tardes, en les quals a cada una hem fet sessions molt diferents i enriquidores. En aquest article hi reflectim la festivitat i aprenentatge que significà per a nosaltres aquests dies compartits al projecte d’Identitats i Miralls, en el qual se’ns brindà l’oportunitat de conèixer cultures i orígens que fins ara no havíem tingut el plaer; ja que hem tingut la sort de compartir experiències amb persones romanís.
Com cada dia viscut al barri de la Mina, el vam iniciar fent el cafè previ per a tenir l’energia necessària, i així treure’n el màxim profit possible, acompanyat d’un posterior menú al ja recorrent Bar la Granja del que no podem obviar la seva impecable amabilitat, simpatia i calidesa.
Un cop escalfat motors, ens vam dirigir a la sessió programada amb un membre del Campus Rom, actualment estudiant per a l’accés a la Universitat per a majors de 25 anys, de cultura gitana i amb una forta vinculació al barri de la Mina. Per a descriure aquesta sessió ens caldria més d’un article sencer, ja que va donar molt de si; de la mateixa manera que vam tenir el luxe de poder-li dedicar el doble de temps estipulat, perquè era l’única sessió d’aquella tarda. En aquesta vam poder compartir la vivència d’una persona autodidacta, molt activa i amb altra predisposició a la renovació i al canvi. Vam poder parlar dels estereotips i prejudicis que se’ls hi atribueixen a la majoria de persones gitanes i les complicacions que els comporten, ja que aquesta visió desajustada que se’ls atorga els acaba provocant un nivell de dificultat molt més alt per a arribar a qualsevol fita; per exemple, en el cas dels estudis.
Moltes persones gitanes reben comentaris que a l’hora de cursar els estudis, els desmotiven. Alguns educadors no els mostren cap mena de confiança, fet clau que pot dictaminar molt sobre l’actitud que pren l’alumnat davant els estudis.
Utilitzant una perspectiva de política social, podem refermar que depenent de la confiança i les expectatives que mostren els educadors cap a una persona i les que té aquesta sobre si mateixa; són la base perquè pugui arribar a aconseguir els seus objectius. Per tant, veiem que els prejudicis i estereotips atorgats a les persones gitanes acaben provocant una situació que es prolonga i perpetua en el temps. Per sort, aquest home ha trencat amb tot això, i es veu molt implicat i amb molta dedicació davant l’aprenentatge i l’adquisició de nous coneixements.
Seguint la mateixa línia, a la segona sessió d’aquest article vam tenir el luxe de poder compartir i debatre sobre l’aprenentatge i els estereotips de la cultura romaní amb el Grup de Grans del Centre Obert PES La Mina, adolescents dels quals alguns també eren de cultura gitana. Es tracta d’un grup molt enèrgic i carregat d’aportacions reflexives, molt encertades i enriquidores. En aquesta sessió vam tractar una notícia positiva sobre dones gitanes emprenedores, a partir de la qual vam establir un debat, i alhora poguérem compartir les nostres opinions sobre les xarxes socials. Així mateix, com en la primera sessió, també vam parlar dels prejudicis que s’atribueixen a les persones romanís.
Aquestes sessions, personalment, ens han estat molt enriquidores i les hem gaudit moltíssim. Atès que hem tingut la fortuna de no quedar-nos només amb la cosmovisió de la gent paia, perquè les últimes sessions les hem pogut compartir amb persones romanies. Trencant-nos així, els estereotips que els atribueixen.
Han estat dues sessions molt intenses, que ens han ajudat a tancar aquesta experiència amb gran satisfacció i potenciant enormement l’aprenentatge que adquirim a Identitats i Miralls. Agrair de nou l’interès compartit cada tarda que ens ha enriquit i permès ampliar nous horitzons.
Atentament, Ariadna Ortega Milán i Lorenzo Sorlí Tafalla

Últimes sessions al barri

La primera sessió del dia va ser amb l’equip de suport a les juntes d’escala. Al principi va ser una mica estrany per nosaltres, ja que va costar una mica que arrenquéssim, però al cap d’una estona tot ja va ser més fluït. Aquesta sessió ens va permetre conèixer un equip que nosaltres no coneixíem, no teníem gaire clar quina funció feien, però ens ho van explicar molt bé. Vam aprendre molt, ja que molts aspectes que vam comentar nosaltres els desconeixíem, o els coneixíem a mitges, vam veure diferents punts de vista, i això ens va permetre tenir una visió més global de tot, la sessió va anar molt lligada amb la notícia, així com en altres sessions sense adonar-te’n te’n desvincules una mica en aquesta no, gairebé tots els temes que vam comentar i tractar anaven directament relacionats amb la notícia. Va ser una sessió maca i enriquidora per això que hem comentat abans, nosaltres no coneixíem del tot alguns temes que van tractar i vam poder conèixer un equip que no coneixíem.

La última sessió va ser amb la treballadora social del Sagrat Cor Besòs, la Montse Prats. Va ser una sessió preciosa, ens va agradar molt perquè va ser molt fluïda i vam aprendre i descobrir un munt de coses, però alhora nosaltres també vam dir la nostra i vam establir un diàleg molt maco i molt enriquidor. Al fer-la amb una treballadora social a nosaltres que som estudiants de treball social, ja va fer que veiéssim la sessió diferent, perquè mai havíem tingut l’oportunitat de poder parlar directament amb una treballadora social, i això ens va permetre a banda de conèixer el barri i saber més sobre la notícia, conèixer l’àmbit en el que es mou i la feina que realitza ella com a treballadora social a l’escola. Va ser una sessió de 10.

Anna i Clàudia

Última sessió, últimes visions

Dimecres 5 d’abril, avui és l’última sessió amb els grups de treball. Ha passat tot molt ràpid, no hem començat la sessió però ja tenim la sensació que ha sigut curt, que ara que començàvem a sentir-nos molt més còmodes amb tot plegat ja se’ns acaba, així que afrontem el dia amb il·lusió i amb les ganes de gaudir d’aquests dos últims grups.

Ha sigut una sessió de contrastos, de visions molt diferents degut a les perspectives de cadascun dels seus membres.

El primer grup està format per membres del Consell del Desdelamina, un d’ells és veí del barri de tota la vida i és el coordinador del Casal d’Infants del barri. Per fi tenim el plaer de fer aquesta activitat amb algú que és del barri! L’altre membre actualment no treballa al barri però ho va estar durant un temps així que també coneix el barri amb profunditat.

Ha estat una sessió molt intensa, de seguida han anat sortint coses sobre la notícia: una manca d’història del barri en sí, notícia massa superficial, amb masses components estereotipats, utilització de vocabulari negatiu, que no és pròxima, entre d’altres.  Amb aquestes conclusions la sessió té prou components com per omplir el temps que disposem, per a que el grup de treball vagi reflexionant sobre això i per fer-nos arribar una altre mirada del barri, sobre una visió aquest cop enfocada principalment cap als infants i joves en l’etapa escolar. Ha estat una sessió molt enriquidora perquè hem pogut conèixer una mica més el barri, aquest cop amb la presència, amb la veu i amb les vivències d’una persona que està present al barri, amb un discurs molt potent sobre les actuacions que s’hi realitzen i sobre les necessitats que té la zona.

La segona sessió ha estat amb l’encarregada de comunicació del Consorci del Barri de La Mina. Només arribar ens entrega una carpeta plena de papers, què és tot això? La sessió sembla que agafa un canvi de rols, no som nosaltres qui convidem a fer un anàlisi sinó que és ella qui agafa el timó i marca el rumb de la sessió. Porta la notícia ja treballada, amb les idees molt clares i , pas per pas, punt per punt anem repassant la notícia. La visió ve molt marcada des del punt de vista del Consorci. Per nosaltres ha sigut enriquidora perquè hem pogut veure i conèixer la veu i la visió del barri per part de l’Administració i, en certa manera, també hem pogut permetre’ns el luxe de contrastar la seva opinió envers a tot allò que al llarg de les altres sessions ens havien explicat sobre el barri, poder manifestar els pros i contres sobre les actuacions fetes a través del Consorci i conèixer el perquè d’aquestes accions, i alhora expressar les nostres sensacions sobre com es reben al barri.  Ha estat una sessió molt potent, però gràcies a l’experiència dels altres dies ens ha permès poder-la gaudir i extreure’n certes conclusions.

I després d’aquest dia de visions molt diferents només podem dir que el pas per a aquest projecte ha sigut curt! Marxem del barri pensant que això ja està apunt d’acabar-se i que tenim més ganes de fer coses, que el barri té una història i un present que enganxa i que ve de gust seguir formant-hi part i, on esperem que això no sigui un adéu sinó un fins aviat.

Anaïs i Mireia

El diari El Periódico s’interessa pel projecte “Identitats i Miralls” i li dedica un article

Al llarg d’aquesta edició, el projecte “Identitats i Miralls” ha estat protagonista d’alguns mitjans de comunicació. Betevé ràdio ja se’n va fer ressò i ara també ha mostrat el seu interès El Periódico. A través de la periodista Helena López Vallejo, el diari ha dedicat un article a l’experiència viscuda per part de les participants. En ell s’expliquen a fons els objectius d’un projecte que va néixer fa quatre anys, impulsat pel desdelamina.net i acompanyat per alumnes del Grau de Treball Social de la UB, a través de l’Aprenentatge i Servei (APS).

“El ejercicio siempre es similar. Las estudiantes plantean una noticia aparecida en la prensa durante el último año sobre el mediático barrio, y la comentan con los vecinos o trabajadores elegidos”, explica l’Helena sobre la metodologia de “Identitats i Miralls”.

Si voleu ampliar el contingut, no dubteu en accedir a la notícia “La Mina, tras el espejo”!

Segunda jornada

El pasado día 29 de marzo iniciamos el proyecto realizando una sesión junto a las mujeres Adrianas. De nuevo nos encontramos frente a un grupo de mujeres con mucha fuerza y con ganas de cambiar la situación que están viviendo en la Mina. Desde el primer momento nos sentimos acogidos de una manera cálida y cercana, y más teniendo en cuenta que el encuentro fue en un grupo reducido, ya que asistieron seis vecinas del barrio.

Esta vez volvimos a hablar sobre la noticia que presentamos la semana anterior a las IRIS, sobre la prometida visita de Puigdemont a la Mina, y la verdad es que volvió a crearse un ambiente de debate muy interesante. En un primer momento no se ponían de acuerdo en si la visita del President se llegaría a producir, pero tardaron escasos momentos en coincidir al pensar que si esta visita se diera no sería para beneficiar a la Mina, sino a sus propios intereses de cara a unas nuevas elecciones.
Nos parece muy importante resaltar el hecho de que las Adrianas estuvieran tan abiertas a dar propuestas para dar con una mejora para el barrio. En el momento que apareció el tema sobre el edificio Venus no escuchamos tan sólo críticas y quejas, sino que se mostraron propositivas. Entre ellas se pusieron de acuerdo en que, ante el problema que está ocurriendo en el edificio y el realojo de los residentes, se debería en primer lugar, hacer un censo del total de gente que está viviendo allí. Después se debería de hacer una entrevista individual, piso por piso para evaluar la situación que hay en cada vivienda y adaptar la hipoteca del nuevo piso a las circunstancias de cada uno.
Fue una sesión muy provechosa, que nos permitió afirmar que si realmente se quisiera cambiar la situación que viven los vecinos del barrio, se habrían encontrado ya soluciones. Tan sólo con escuchar cómo viven su realidad y lo que proponen los habitantes, se podrían llevar a cabo numerosas mejoras, pero al parecer es al gobierno al que no le conviene o no le interesa demasiado invertir esfuerzos en la Mina.

La segunda sesión de la jornada nos lleva al interesante encuentro con el creador y responsable del Archivo Histórico de La Mina, Josep Mª Monferrer.
La noticia que le enfrentamos versa sobre el programa educativo “Aprendemos enseñando”. Este programa, que fomenta la colaboración de adolescentes con niños, forma parte de un proyecto consistente en fusionar Escuelas e Institutos, habiéndose llevado ya a la práctica con dos centros educativos de La Mina. El objetivo del mismo sería motivar a los alumnos y eliminar el carácter de ruptura del paso de enseñanza primaria a secundaria, consiguiendo así reducir el absentismo y el abandono de la escolaridad.
En los primeros minutos con nuestro interlocutor, pedagogo, filósofo, religioso, historiador y activista social, se ponen de manifiesto su extraordinaria erudición, su intelecto de análisis agudo y su verbo fácil y seductor. Antes de centrarse en el artículo, nos regala con un vehemente exordio en el que nos relata su experiencia como educador en los años 60. Su concepto de la educación, distante del oficial e imperativo en la época, habla de horizontalidad, de organización asamblearia, de un orden educativo donde los alumnos tenían no sólo voz, sino capacidad de decisión sobre el funcionamiento de la escuela. Casi de refilón, es mencionado Pablo Freire, generador de la pedagogía crítica. En este sistema educativo se pretende concienciar al educado de su propia capacidad y responsabilidad, así como de la necesidad de cuestionar los saberes que se le suministran, siendo entonces el aprendizaje un proceso interactivo en el que tanto él como el educador, son actores en el mismo.
Aún, antes de centrarse en el artículo que le presentamos, se enfrasca en un análisis marxista del funcionamiento de la sociedad en función de las relaciones económicas, que da lugar a la conocida pirámide, cuya cumbre, la superestructura, estaría formada por una élite en la sombra, cubierta por una clase política visible que la protege y la sirve, sobre una base, la infraestructura, de cuyas fuerzas se nutre.
Cuando se finalmente se centra en el artículo, que a esas alturas ya parece menos interesante que cualquier cosa que motu propio nos quiera explicar Monferrer, nos afirma que el proyecto en cuestión es políticamente correcto, pero ineficaz para el objetivo expuesto.
Esta ineficacia del sistema educativo en La Mina hace que todo padre que tenga posibilidades y alguna expectativa, mande a estudiar a sus hijos fuera del barrio. La realidad educativa de La Mina tiene sus características propias. Por ejemplo, la asistencia a la escuela a menudo se sostiene exclusivamente por su condicionamiento desde una PIRMI. En todo, caso allí la escuela no funciona como escalera social. Los jóvenes ascienden por otros medios; entiéndase, por su integración en las mafias de la droga.
Monferrer nos habla de “vampirización” del barrio. Donde la necesidad es la regla, se ha desarrollado un complejo entramado en el que la posición de expendedor final del producto es sólo una más, de entre muchas, resultando que una parte de los beneficios de este nefasto negocio se redistribuyen entre algunos de los vecinos, permitiéndoles subsistir. Este hecho, más el poder directo del ejercicio de la violencia si es necesario, fundamenta las relaciones de poder en La Mina.
A partir de ahí, las Administraciones pactan con las mafias para conseguir la paz social.
En palabras del historiador, el destino de La Mina al paso del tiempo, es ser fagocitada por los intereses urbanísticos. Objetivamente, no existe un verdadero interés institucional en transformar La Mina. Un ejemplo de ello es la inexistencia de guarderías; en una etapa en la que se integran las primeras experiencias y los hábitos, se abandona a los niños a iniciar su andadura entre lo que pueda surgir de su vivencia en la calle.
Monferrer señala que tampoco se escucha a los profesionales. El proyecto educativo está fuera de contexto ya que el contexto en La Mina es que la seguridad y la confianza son actualmente patrimonio exclusivo de los clanes gitanos; cualquier progreso pasa por la concienciación de sus vecinos de que no son culpables de vivir en el barrio, sino en todo caso víctimas. La primera de las tareas sería empoderarlos y reforzar su autoestima. Nota al margen: el historiador, que nos atiende gratuitamente entusiasta, nos explicó en su prolija introducción que uno de sus proyectos consiste en pedir a los vecinos fotos familiares antiguas, aportar fotos suyas en  algún caso, y confeccionarles un “álbum autobiográfico” para poder mostrar a sus descendientes o amigos. De esta forma, un pasado que parecía tener que esconderse en la oscuridad de un baúl cerrado, se transforma algo brillante, en un motivo de orgullo por las dificultades superadas.
Siguiendo, de forma somera, el hilo de la noticia educativa, llegamos a las estadísticas sobre el absentismo y el abandono escolar, mayor en el caso de las chicas. Aquí nuestro profesor se entrega a diversas reflexiones respecto de las costumbres y los roles en la etnia gitana, sin dejar de desvirtuar previamente el tópico vertido en el artículo; donde se indica “el 90% del alumnado es de etnia gitana”, debería decir, “el 90% del alumnado es pobre”. Nos informa de que desde los años 90, la creciente influencia del “culto”, La Iglesia de Filadelfia, ha provocado que si bien se producen menos situaciones de violencia de género, las mujeres, aun estando mejor consideradas, están más controladas. La desconfianza hacia el sistema y la maduración temprana propia de este ambiente, hace que la relación con el sexo opuesto a partir de cierta edad, se vea como fuente de problemas.
Para esto y para todo, habría que estar a las necesidades educativas propias del barrio y actuar desde el principio. O antes. Los niños de La Mina sufren en ocasiones la agresión desde el mismo embarazo. ¿Cuán diferente podría ser a posteriori su carácter, de aquellos que son expuestos a la música clásica durante este periodo? En el mismo sentido, la cultura gitana otorga a los niños un gran poder desde temprana edad; los niños no pueden llorar y si lo hacen, es por una mala praxis maternal. En consecuencia la madre, y en su defecto el padre, conceden al infante cualquier cosa para que cese en su berrinche. El niño evidentemente aprende de la eficacia del mecanismo y crece con un poder y una libertad exagerada, que no ha sido ganada ni es contrapartida del esfuerzo y de la responsabilidad, sino del capricho del que no tiene por qué constreñirse a ninguna pauta más que a la propia voluntad.
Habría que poder intervenir directamente desde las familias.
Nuestro crítico se excusa por no poder dedicarnos más tiempo y cierra insistiendo en que el proyecto que hemos llevado a su análisis no funcionará. No somos iguales en la pirámide, en consecuencia el sistema pedagógico no puede ser igual para todos. Tendrá que adaptarse a la realidad.
Una vez finalizada la entrevista, la primera idea es que nos ha impresionado es sobre todo su compromiso con los vecinos de La Mina y con la mejora de sus vidas. Más tarde, una “fuente bien informada” nos habla de la influencia reconocida de nuestro entrevistado respecto de algunos de los postulados de la Teología de la Liberación, corriente cristiana aparecida en América Latina a finales de los 60, defensora de que el Evangelio exige una opción preferencial por los pobres. Citando a uno de sus representantes, Gustavo Gutiérrez (1968), “nuestra forma de vivir la fe emana de una experiencia de compromiso y trabajo con y por los pobres, de horror ante la pobreza y la injusticia, y de apreciación de las posibilidades de las personas oprimidas como creadores de su propia historia y superadores del sufrimiento”.
Monferrer gesticula mientras habla, se enfada, sonríe, se apasiona. Posee el carisma de los conductores de hombres. En otro tiempo, en otro lugar, en otra sociedad en la que no estuviéramos encajonados por tantas barreras como lo estamos en ésta, conseguiría grandes cosas.
Os recomiendo pasar por La Mina y conocerle; siendo ateo, le escuchas y crees.

Sara i Miguel Ángel

Dues sessions diferents a la resta

La primera sessió del dia la vam fer amb els nois i noies de l’UEC. Va ser una sessió molt divertida i maca ja que la noticia a treballar era un vídeo i això permetia fer una activitat més dinàmica, l’activitat va ser molt fluïda i tots vam aprendre molt, i no només de la noticia. Estàvem tots molt actius i receptius i això va permetre que la sessió es desenvolupés sense problemes, primer vam analitzar el vídeo i després vam fer una cartolina amb les diferents postures que adoptaven els que apareixien en el vídeo, la veritat és que els hi va quedar una cartolina molt maca. Se’ns va passar el temps molt ràpid, ens ho vam passar molt bé. També, agrair a l’educador que va estar present durant la sessió ja que en alguns moments potser tampoc sabíem què dir ja que era la primera sessió que fèiem d’aquest tipus i ens va ajudar i aportar molt.
La segona sessió del dia va ser amb alguns professionals del CAP, metges i infermeres. Al principi va ser una sessió una mica estranya perquè nosaltres fèiem preguntes i ells responien, però tampoc volíem que fos una entrevista. Després la cosa ja va ser més fluïda i la veritat és que va anar molt bé, vam conèixer un munt de coses que no sabíem, i és que amb qui millor per parlar del barri que amb gent que hi porta treballant tants anys? Tot i les diferents opinions que van sorgir, crec que tots vam aprendre alguna cosa nova, nosaltres segur, a part de l’experiència, vam veure i entendre diferents punts de vista que potser abans no contemplàvem.

Anna Valencia i Clàudia Robles