Josep Maria y el archivo histórico

Querido diario…

Hoy hemos tenido la última sesión con el pedagogo, filósofo, teólogo, escritor, profesor y ex director del instituto del barrio de la Mina, Josep Maria, y que actualmente se encuentra manejando el archivo de historia de La Mina. La tarde ha estado llena de debates sobre el barrio y los proyectos educativos que se han llevado a cabo durante estos años.

La tarde pasó rápida, ya que Josep Maria nos contó muchas anécdotas e historias sobre el barrio, su realidad y sus sistemas pedagógicos, en relación a la noticia que teníamos que analizar. Además nos contó su llegada al barrio y los propósitos que tuvo a lo largo de estos 45 años que lleva en el barrio y sumando.

A la hora de analizar la noticia nos hemos cuenta que, aunque el sistema de educación del barrio ha mejorado en muchos ámbitos, sigue sin ser un modelo ejemplar como afirmaba la noticia, todavía no se adapta del todo a las necesidades de los jóvenes y es algo que todavía se debe trabajar. A pesar de ello, en nuestra opinión, somos bastantes optimistas y destacamos las mejoras que han habido en los últimos años y, como futuras trabajadoras sociales, nos gustaría luchar por una igualdad educativa para todos los estudiantes, sin importar el barrio en el que estudies.

Además, nos hemos percatado de otra realidad sobre el barrio: llegará un día en el que barrio dejará de existir y se convertirá en una zona turística para la gente rica, ya que las administraciones ven una oportunidad de negocio y capital.

La verdad que es que nos entristece saber que llegará un día en que el barrio de La Mina dejará de existir por intereses económicos y además es un hecho que muchas personas del barrio están de acuerdo. Qué frustrante hacer proyectos tan bonitos como este ApS para conocer más sobre el barrio y ver la otra cara de La Mina, más allá de los estigmas y la película Perros Callejeros para que acabe desapareciendo.

Sabiendo la verdad sobre el barrio, su historia, conociendo personas maravillosas a lo largo de estas sesiones… sería una lástima que el barrio acabara como muchos afirman. Nos ha impactado esta visión de futuro de las personas de La Mina y nos gustaría que la gente se uniera para luchar codo con codo para conseguir una mejor calidad de vida y mantenerlo tan activo como alguna vez ha sido. Esperamos que todos ellos se equivoquen, que al final la situación mejore y haya esperanza para el barrio de La Mina, que haya reformas laborales, urbanísticas, educativas y sociales como la gente pide; que los políticos y administraciones abran los ojos dejando de lado el capitalismo y centrándose en la humanidad y la cohesión social. La Mina es mucho más que solo un barrio con drogas.

Y aquí nuestra última foto del proyecto Identitats i Miralls

17 d’abril de 2019

Després de tres sessions amb diferents grups, arriba l’última sessió i ens sentim afortunats perquè ens ha tocat amb les participants del grup del Matern Infantil, concretament en “l’espai familiar” de l’entitat PES La Mina – Salesians Sant Jordi

Amb moltíssimes ganes de poder compartir la nostra última experiència amb aquest col·lectiu però amb certa tristesa per ser l’última sessió que realitzarem. No estàvem gens nerviosos, la notícia que anàvem a analitzar era la mateixa de la setmana passada, tot i que elles no tenien noció d’aquesta notícia, per això van voler enfocar-la de la mateixa manera que teníem previst en la sessió anterior i no ho vam poder fer, i també com tractàvem una notícia positiva del barri ho vam considerar factible per fer un bon acomiadament.

Ens van acompanyar l’Aurora, la Kiran, la Raquel i la Belen, quatre dones que cadascuna vivia a Sant Adria de Besos, però en punts bastant oposats, i per tant amb opinions diferents, això ens va donar molts avantatges per tenir diferents punts de vista i crear una conversa molt plaent de la situació del barri de la Mina.

Vam visualitzar la notícia, i tot seguit vam posar un trosset del Foraster on parlava en Gervasio Deferr i explicava el seu punt de vista sobre el barri, arran d’això amb molta comoditat ens explicàvem que la Mina ha perdut el que era, han perdut el sentiment de comunitat, el veuen com un barri tancat, nosaltres ens sorpreníem perquè clar, després d’haver vist el vídeo nosaltres teníem una imatge completament diferent on aquest sentiment de comunitat sí que existia, ens van explicar anècdotes, vivències però tot amb la seva millor cara i unes rialles, on deixaven molt clar que el que havien de fer és promoure la mediació entre veïns, això seria un canvi perquè la Mina fos com era abans.

Hem de tenir en compte, que aquest era un col·lectiu amb bastant pes, ja que no només són les dones de les quals parlem, que pateixen la convivència al barri amb les seves problemàtiques, sinó que en aquest cas tenen fills petits, el qual afegeix una major preocupació i patiment, no volen que els seus fills segueixin creixent i educant-se amb alguns aspectes que té la zona i que això al final impacti en la seva educació, elles com a conclusió de la sessió van verbalitzar quasi totes que no coneixien el centre d’esports que els hi van mostrar, i es van centrar més en el tema de la venda de droga que persegueix al barri des de sempre, pensen que amb l’erradicació d’aquest problema el barri seria molt diferent.

Nosaltres, després d’haver estat treballant durant un mes amb diferents col·lectius que formen la Mina, podem dir amb certesa que la gran majoria de totes les especulacions que es fan sobre el barri les fa qui no ha tingut el plaer de poder topar-se amb vosaltres, ja que creiem i hem comprovat que hi ha persones de tota mena, com a qualsevol barri o ciutat, i el que està clar és que per una cosa o altra jugueu amb desavantatge, ja sigui per la situació econòmica, per la problemàtica de la droga o per l’estigmatització, tant el Miquel com la Sandra també ens queda clar que lluitar i viure amb tot això no ho fa qualsevol, i hem pogut comprovar en primera persona que vosaltres sou gent molt forta, molt dura i amb molta potència.

UN VIATGE, MOLTES VIDES

Havia arribat l’última sessió, amb tristesa i molta il·lusió l’encaravem. En el moment en el que ens van comunicar el col·lectiu amb el que tractaríem, se’ns van posar els pèls de punta. Des de l’inici del projecte, un dels espais que ens va cridar l’atenció del barri de La Mina va ser la Sala de Reducció de Danys i poder tractar amb dues de les educadores del centre ens mantenia amb un constant interès i atenció.

En vista de que aquest grup resultaven ser “molt canyeres”, a l’hora de pensar en com organitzar la sessió, ens van sorgir diverses dinàmiques. D’entre elles, vam escollir-ne tres per dur a terme.

La primera activitat constava d’un seguit de preguntes sobre la seva professió. Les expectatives que teníem sobre la facilitat de respondre-les, van resultar contràries al que nosaltres esperàvem, ja que elles, molt satisfetes de la feina que fan, consideren la seva tasca bastant resolta i per tant, diferien en les respostes de la bateria de preguntes que els hi vàrem proposar.

A continuació, vam realitzar el joc de l’“Esbrina qui sóc”. En aquest també teniem una perspectiva diferent, ja que no esperàvem que funcionés tan bé, amb tanta fluïdesa i sense cap inconvenient.

D’aquesta manera en relació a la segona dinàmica remarquem l’entreteniment i diversió que va aportar aquesta, gràcies a la participació activa de les educadores.

Per a finalitzar la sessió vàrem crear amb les mans la caixa de les sensacions, en la que cada una de nosaltres havia de posar en comú un punt positiu que la sessió ens havia aportat i un altre que ens emportàvem d’aquesta. Les seves propostes van ser positives i força interessants de cara a nosaltres, ja que realment ho havíem sentit de la mateixa manera.

Una afirmació que la Maria, una de les educadores socials, va fer: “treballem de portes cap a dins però també de portes cap a fora”, va fer que qüestionar-nos la ineficient divulgació del beneficis que té la presència d’una Sala de venopunció.

Vàrem adonar-nos, mitjançant les sessions anteriors, que la gent del barri desconeix el gran treball que els treballadors del Local duen a terme, ja que no volen veure’s involucrats amb la Sala de reducció de danys. Es necessita doncs el recolzament d’aquelles entitats divulgatives per a donar a conèixer la seva feina, així com els beneficis que aquesta aporta. S’ha de començar doncs des d’abaix, des de l’educació dels infants i pares que van a l’escola.

A la foto: Maria i Ariadna

A tall de cloenda, estem molt contentes d’haver finalitzat amb aquest grup, ja que de la dinàmica ens enduem coneixement, unes idees que no havíem observat i escoltat en anteriors sessions. Un cop més, el tractament d’estigmes va estar vigent, ja que gràcies a les educadores vam poguer experimentar una visió des de més endins. I per últim, i per nosaltres un dels més importants, marxem amb moltes ganes de seguir coneixent l’àmbit en el que treballen les educadores i contemplar-lo com a possible futur laboral.

SUPERANT OBSTACLES

Per fi ens havia tocat presentar i analitzar una notícia amb un col·lectiu tan esperat, les mares del Matern Infantil, de l’anomenat “Espai familiar”, del mateix centre en el que ens trobem. Estàvem entusiasmades i impacients per a que arribés el dia.

Els nervis tan evidents en les primeres sessions anaven minvant en aquesta, gràcies a que cada cop, hem anat analitzant les notícies amb més facilitat, així com dur a terme les diferents dinàmiques de grup, adequades a cada col·lectiu.

Vàrem arribar a l’acollidor espai del Matern Infantil, on mares, fills/es i educadores ens van rebre amb els braços ben oberts. Il·lusionades, ens vàrem haver d’esperar, per a la falta de participants, que anirien arribant al llarg del matí. Fent temps, ens van explicar les funcions que duien a terme en aquest espai, així com les finalitats del projecte, d’aquesta manera, al fer-nos partícipes, ens van ajudar a integrar-nos millor en el grup.

Temps després vàrem decidir iniciar la sessió amb les dues úniques mares presents fins el moment. Va ser doncs quan les nostres expectatives van xocar amb la realitat. Havíem preparat una dinàmica per a un grup nombrós i força participatiu. A primera instància una de les mares no dominava la llengua catalana, la qual cosa va suposar una dificultat, ja que la notícia estava en format vídeo i aquesta estava en català. Traduir-la al castellà no era suficient, ja que també es trobava en procés d’aprenentatge de la llengua. El nostre sentiment d’inquietud davant de la sessió que havíem preparat, es va veure afectat, ja que no hi posavem gaires esperances de que funcionés, al ser un grup tan reduït i amb la presència d’aquestes dificultats. Tot i això, vàrem decidir mantenir la dinàmica preparada i amb les expectatives de veure com aquesta evolucionaria. En algún moment, hauríem de superar certs obstacles.

Fent front a aquesta situació, vam començar el joc del “¿Quién es quién?”. Va ser aleshores, quan van entrar a la sala dues mares més. Contentes per la seva arribada, vam sentir que la dinàmica tornaria a donar bons resultats. No va sortir com esperàvem però va estar força aconseguit.

Ens trobavem sobtades i intrigades per la varietat de perspectives que van donar les mares, en funció de la situació de cadascuna, però totes amb una mateixa finalitat, els seus fills. Vàrem assolir l’objectiu d’analitzar la notícia i de poder dur a terme la sessió preparada.

Vam tenir el plaer d’estar amb quatre dones que lluiten pels drets dels seus fills com a infants i que, com totes les mares, volen el millor per a ells. Escoltar-les ens va dur a reflexionar en com nosaltres hem pogut disfrutar de la nostra infància a l’aire lliure i per contra, com en el barri de La Mina els nens es veuen obligats a controlar més el lloc en el que juguen, així com la intranquil·litat que aquestes mares senten quan els nens estan divertint-se al carrer.

Ens crea una gran impotència i tristesa a la vegada el fet de que sentin que estan “abandonades”. Per aquest motiu ens agradaria dona’ls-hi veu, ja que creiem que tenen moltes coses positives a aportar, degut a que els nens són el motor de vida i que per aquesta raó, hem d’ajudar-los al seu desenvolupament.

Las Adrianas… y su gran trabajo

El pasado miércoles 3 de abril tuvimos la oportunidad de conocer una asociación de mujeres creada en La Mina llamada Las Adrianas, que se fundó hace más de 17 años con una misión principal: conseguir la participación de la mujeres en la vida del barrio y mejorar la convivencia. Está formado por 80 mujeres de las cuales 20 son activas.

Las Adrianas es un espacio donde no solo realizan clases de catalán, actividades culturales (como en Navidad, San Jorge, San Juan, Semana Santa…), meriendas para niños y niñas de casales, acompañamiento y otras acciones voluntarias, sino que también es un grupo con un gran apoyo emocional y, más importante, un grupo de amigas que se respaldan entre ellas. Cada una de ellas entró de manera distinta y por diferentes razones, pero todas se quieren de una manera especial y se respetan. Cada una de sus historias, tanto personales como a nivel general, nos puso la piel de gallina de la unión que se acabó creando. La relación que se estableció entre ellas es una de las cosas que más nos emocionó y más felices nos puso. Qué bonito.

Por otro lado, pudimos ver en primera persona las originales actividades que han ido haciendo a lo largo de estos años. En este caso, podéis ver las bonitas rosas hechas a mano con diferentes papeles para regalarlas a todo aquel que compre algún libro en su paradita el día de San Jorge.

Para el análisis de la noticia preparamos una actividad basada en el juego del parchís, pero al contrario de la anterior sesión, esta vez fueron más personas de las que pensamos y volvimos a cambiar la dinámica de la tarde.

Fue muy entretenido hablar con ellas y a medida que avanzaba la sesión se creaba un ambiente más familiar y acogedor junto a un temporal de lluvia que nos acompañaba en el exterior del local. También nos dimos cuenta que cada mujer ahí tiene voz y voto y que son todas respetadas, todas tienen un gran poder que quizás muchas de ellas no sabían que la tenían antes de entrar a la asociación.

Nos ha encantado conocer la labor que hacen estas mujeres por el barrio de La Mina, abriendo sus puertas a todas las mujeres que lo necesiten.

Por si fuera poco, este fantástico grupo nos han invitado a visitarlas el día de San Jorge para ver la bonita paradita de libros que habrán preparado y tomar una taza de chocolate (¡para todo el público!).

Además tuvimos la suerte de recibir como regalo unas mariposas que hicieron para el día de mujer maltratada y un interesantísimo libro de memorias sobre la asociación.

3 de març

Ens dirigim a tu:

En un primer lloc, estàvem una mica sorpresos al no veure aparèixer ningú, però no obstant això el teu si que has decidit venir i iniciar aquest projecte amb nosaltres. Ens has posat al dia res més entrar per la porta de com és el barri i la teva perspectiva cap a ell, no has deixat de somriure mentre ens explicaves una sèrie d’anècdotes que t’havien anat succeint al llarg de dia i de la teva vida, i no obstant això pel que ens has transmès, hem sabut llegir entre línies que encara que el barri vagi al teu parer, en decadència, l’esperança que la teva tens pel fet d’haver viscut 50 anys en La Mina, és que es llevin tots els prejudicis i es treballi a consciència amb la problemàtica de les persones consumidores d’estupefaents, que és realment un dels motius principals que destaques.

D’altra banda, ens has commogut per totes les teves experiències personals, sense més dir, et cataloguem com una dona lluitadora i resilient, perquè no t’importa des d’on vingui la contra marea, aquest serà el teu gran motor per a tirar endavant als teus fills. No és fàcil portar el rol de pare i mare alhora en l’educació de dos menors, però encara així, no desisteixes, busques recursos i les eines necessàries per a tirar endavant, dona lluitadora.

Sense anar més lluny, en el moment de presentar-te la notícia: L’exemple de Gervasio Deferr: història del bicampió olímpic que va passar de la gimnàstica a ‘La Mina’, t’ha sorprès que hi hagi un bicampió olímpic en el barri i el primer que has dit és que li ho anaves a comentar als teus fills per si estaven interessats. Cerques d’on no hi ha, però de manera positiva, tractes de compartir el màxim de temps possible amb els teus fills, a poder ser evitant les situacions conflictives que es visualitzen en el barri dia a dia, fas una forta
referència al fet que no vols que els teus fills continuïn veient a desenes de persones consumint cada dia que salin de la seva casa o que tornen del col·legi, també és cert que és latent la preocupació que sofreixes per la mala convivència veïnal en la vostra comunitat, fent referència que al llarg dels anys ha canviat molt, i a estat de manera negativa, la falta de preocupació pels veïns de cuidar zones comunes, el tràfic de drogues i l’arribada de nous col·lectius a l’edifici a deixat molt enrere aquesta bona relació que hi havia antigament quan van entrar en els pisos fa 50 anys, que es caracteritzava per una relació molt familiar i en la qual es podia conviure en harmonia i calma.

En definitiva, agrair-te per haver-nos fet sentir tan còmodes, per haver fet possible portar una sessió de manera íntima i explicar-nos la realitat des del teu punt de vista del barri, explicar-nos l’abans i el després perquè com bé saps, tu ets veterana aquí.Al costat de tu, dona lluitadora i Irene, Educadora del PES, entre tots hem creat un ambient molt càlid i pròxim, fins al punt que al final de la sessió, no semblava que ens haguéssim conegut cap a tan sols un parell d’hora, tot això ha estat la clau per a arribar a aconseguir l’anàlisi tan real de la notícia i de la realitat des d’una visió d’algú que fa 50 anys que hi és al barri.

UNA VISIÓ DIFERENT DELS CONSUMIDORS DE DROGUES EN TRACTAMENT

Amb els nervis a flor de pell vàrem arribar al local de l’entitat Situa’t. La primera sensació a l’entrar va ser impactant al veure la quantitat de caixes amb material per a les persones drogodependents. Tot seguit, l’acolliment va ser molt positiu i ens va fer sentir-nos com a casa.

Gràcies a la col·laboració de quatre participants proactius de l’entitat, vàrem poder dur a terme l’anàlisi de la notícia “Gitanos que han pisado la luna” , mitjançant el joc de role-playing ​. La finalitat del joc es posar-se a la pell d’un personatge en una situació determinada, relacionada amb l’objectiu principal de la notícia, els estudis universitaris en la cultura de l’ètnia gitana, no els hi va resultar complicat, ja que alguns d’ells i elles s’hi sentien identificats i identificades per unes raons o unes altres.

Es van palpar un seguit d’emocions que van aflorar durant les interpretacions del joc: il·lusió, arrepentiment, esperança, impotència, motivació i desmotivació, superació, tristesa, admiració, entre d’altres. A l’inici de l’activitat no les donàvem totes per evidents. Ens van sorprendre
algunes d’elles com el sentiment de motivació al tenir clar que mai és massa tard per fer el que es vol i en aquest cas, estudiar i formar-se d’allò que ens satisfà.

Una altre emoció a destacar va ser l’arrepentiment que alguns d’ells mostraven, pel fet d’haver deixat els seus estudis de manera prematura. Per últim ens va sobtar l’admiració que tenen per a aquells que si han continuat els seus estudis i en el cas de la notícia, d’aquells gitanos i gitanes que han cregut en si mateixos i han lluitat pel seu futur en la universitat.

Al principi de la sessió vàrem proposar fer una reflexió individual sobre la visió que tenen del barri de La Mina, ja fós positiva com negativa per a poder comentar-ho al finalitzar les activitats. Tot i coincidir en alguns aspectes, només una persona de les participants va esmentar l’àmbit educatiu com un fet important, el qual tot i que està millorant, encara falta
camí per recórrer.

A la foto: Núria, Said, Manuela i Rafael

Gràcies a la realització de la sessió amb aquest grup de participants, vàrem sortir amb una imatge diferent de la que pensàvem a l’inici, ja que no esperàvem que fos un col·lectiu tant dinàmic i participatiu a l’hora de donar la seva opinió, així com també de dur a terme el joc del ​ Role Playing ​ amb tant d’èxit. Podem concloure doncs, la gran satisfacció amb la que vàrem finalitzar la sessió, per l’extraordinari funcionament de les dinàmiques preparades, així com l’alegria i entusiasme que el grup ens va traslladar amb els constants gestos de gratitud cap a nosaltres. Cada cop amb les expectatives més altes, continuem amb moltes ganes.

Una optimista pareja

Querido diario,

Fue una calurosa tarde el miércoles 27 cuando llegamos al PES La Mina, más relajadas y preparadas, ya que teníamos una idea más clara de lo que se tenía que hacer. Llegamos con unas divertidas dinámicas para un grupo de personas, que terminó siendo una pareja que, anteriormente vivían en el barrio de La Mina y, actualmente, a pocas calles del barrio; ante la proximidad, decidieron participar en el programa de alfabetización digital que organiza el Punt Òmnia.

Este nuevo y menor número de personas participantes nos hizo cambiar los planes en el último momento. A pesar de ello, era una pareja que tenía mucho que contar sobre el barrio y fue muy fácil llevar la sesión, aunque hubiéramos cambiado el plan de la tarde.

Antes de analizar el vídeo, la simpática pareja nos explicaron los positivos impactos de La Mina, realizados a través de la asociación de vecinos, donde el Emilio participaba hace unos años atrás, y la Plataforma. Algunos de estos impactos fueron el asfalto de las calles de La Mina, la creación del mercadillo, la biblioteca, el ambulatorio con más especialidades, viviendas nuevas y casales.

Por otro lado, también nos explicaron sobre la buena convivencia entre los vecinos del barrio, al contrario de lo que mediáticamente se dice. Los problemas vinieron por la gente que venía a drogarse, pero no por conflictos vecinales. El problema de la droga fue razón para enfocar los conflictos de la gran ciudad en un único barrio, evitando que se hablara de los demás barrios de Barcelona que, como en todos, siempre hay algún conflicto.

También nos comentaron que intentaron crear más actividades para los más jóvenes y de esta manera evitar que se involucrasen en el mundo de las drogas, pero al parecer no se crearon los suficientes y hacía falta más monitores.

En este caso, hemos podido ver la otra cara del barrio y el optimismo de Remedios y Emilio nos ha creado curiosidad de visitar los sitios mencionados y saber cómo están actualmente.

27 de Març de 2019

Estimat diari,

Agafem totes les ganes del món i ens dirigim feia Plataforma d’Educació Social Salesians la Mina. Mentre arribàvem al nostre punt de queda mil dubtes i incerteses ens ronden pel cap, ens hem dirigit al col·lectiu format de joves de 15 i 16 anys que participen en el programa de la Unitat d’Escolarització Compartida del barri de la Mina (UEC), on ens han posat en context i ens han fet saber que un dels seus grans handicaps és la gran desmotivació que tenen enfront de l’educació.

Arribem a la UEC i ens reunim amb Maria, Roger i Carlota on expliquem que la notícia a treballar avui és “Reclamin recuperar la zona de jocs de la Mina, plena de xeringues.” i mentrestant van arribant els diferents assistents, no ha estat dels millors acolliments que hem rebut, entraven al centre sense ni tan sols un “hola”, a simple vista denotaven que no venien molt animats a l’activitat, en aquests moments hem tractat de portar tan bé com sigui possible la situació però inevitablement ens hem quedat una mica impactats i ens ha tornat a sorgir aquesta incertesa que els Educadors Socials ens havien llevat, teníem por que no es pogués dur a terme la sessió que havíem planificat, per la qual cosa abans d’iniciar la sessió, hem preguntat a Roger, Maria i Carlota que ens expliquessin una mica el funcionament que porten en el seu dia a dia i sobretot eines per a captar la màxima atenció. Una vegada preparats, agafem tot i ens dirigim a l’aula on estaven tots els participants, i fem una breu roda de presentacions i els expliquem que venim fer i perquè ho fem, una vegada va finalitzar…

Projectem la notícia en format vídeo i comencem!!!

Després de veure el vídeo, es mostren molt atents i percebem que han entès la notícia i del que s’està parlant i sorpresa la nostra, molts associen aquest lloc amb una perspectiva negativa, tal com relatava la notícia. Tot i que, no mostraven molt d’ànim i els ha costat exposar les seves opinions lliurement, considerem oportú el meu company i jo que, en aquest precís moment tocava intervenir i deixar clar que totes les opinions negatives i positives anaven a servir-nos de molt, ja que nosaltres no som del barri de la Mina i volem saber la seva perspectiva, ens vam mostrar en un to més “amigable” i pròxim i… bingo!!, vam donar en el punt just perquè cada uns dels integrants formessin part d’això, la seva motivació l’anàvem rebent a poc a poc i nosaltres ens anàvem apoderant, ens retroalimentem mútuament.
Retroalimentar-nos? Per descomptat, a mesura que ens anàvem sentint més còmodes i després de les converses que anàvem establint anem compartint diferents idees, diverses preguntes i ells es mostren tal qual són, ho notem així en el moment que comencen a emprar termes despectius en parlar de les persones toxicòmanes i afirmar la realitat que viuen. El que ens va deixar bastant en xoc és que normalitzen el fet d’haver vist en reiterades ocasions gent consumint estupefaents i fer-los marxar amb total naturalitat encara que amb bastant rebuig però sense donar-li major importància, d’altra banda, el rebuig que mostren davant aquestes persones i on no veuen millor solució que “es morin” o “tancar-los”.

Nosaltres teníem una expectativa de la dinàmica, ens ha omplert d’orgull que la dinàmica superar-se el nostre pensament i en sentir-nos tan a gust vam veure convenient proposar-los fer un intercanvi de valoracions, tant ells a nosaltres com nosaltres a ells, tenint molt present el respecte com a part d’això. Les seves valoracions van ser crítiques i ens sentim molt alleujats en comprovar que la nostra iniciativa els havia arribat i que majoritàriament els havia agradat, també va haver-hi comentaris per part seva, per a millorar que nosaltres hem rebut positivament en tenir el respecte pel mig. Al nosaltres dir la nostra valoració, els vam fer saber que ens havíem sentit molt a gust i considerem molt oportú tractar amb un tema totalment paral·lel però que havíem observat com hem esmentat anteriorment, la desmotivació.
Just aquí, considerem Miquel i Sandra ser totalment honestos amb ells/as, decidim explicar les nostres vivències respecte als estudis, ens obrim en canal i expliquem anècdotes perquè s’adonessin que nosaltres pel fet d’estar en la Universitat hem tingut un llarg camí i amb diversos inconvenients però això mai ha estat suficient per a deixar de lluitar per allò que volem realment, ens hem identificat moltíssim amb ells/as perquè nosaltres ens hem sentit així en algun moment de la nostra vida i potser explicar des de fora unes experiències que s’assemblen a les seves pot servir-los com a punt d’inflexió i prendre l’energia suficient per a fer front a tot allò que es posi, darrere d’aquesta desmotivació es palpava les seves ganes de continuar formant-se, per la qual cosa volem fer saber nois i noies de la UEC:

“Confieu, busqueu allò que realment us omple i lluiteu per això, nosaltres en aquest temps que hem compartit ens hem adonat del gran potencial que teniu i del molt que podeu aconseguir.
No val de res saber on estic val molt més saber on estic anant.”

Ens heu omplert de bones vibracions i, sens dubte som el canvi que vol el vostre barri, el barri de la Mina. Nosaltres confiem que si junts hem sigut capaç d’analitzar la realitat d’una situació que ens pertoca a tots, junts es possible fer el canvi.

Miguel i Sandra.

20 de Març del 2019

Estimat diari,

Avui en Miguel i la Sandra ens hem posat mans a l’obra amb la nostra primera sessió i ens dirigim al Casal Infantil de la Mina, mai hem fet una pràctica d’aquest tipus, i els nervis previs i les suposicions són molt evidents, confiem en nosaltres, però les primeres intervencions sempre dóna un cert respecte.

Entrem a l’edifici, ens hem sorprès amb l’espai, era molt ampli i molt lluminós. Allà estàvem, nosaltres, esperant les Educadores Socials que portarien a terme amb nosaltres la nostra primera sessió. Estàvem expectants, amb moltes inquietuds i amb un munt de dubtes, això sí, amb unes ganes immenses de tenir el nostre primer contacte directe amb un col·lectiu del barri de la Mina.

Vam començar la intervenció amb una presentació mútua, intentant així trencar una mica la primera situació, i fent una petita aproximació amb les noies, ajudant a sentir-nos tots una mica més còmodes, vam explicar en què consistia el projecte i la dinàmica que faríem.

La sessió va progressar de manera molt propera, si és veritat que des d’un principi la Berta, l’Aida i la Mònica es van mostrar molt receptives a l’hora d’analitzar la notícia, “Les campiones de la Mina: lluitar contra els estereotips des de la perifèria”, un cop llegida la notícia ens van donar la seva perspectiva envers la lectura, que pensaven sobre la primera llegida i com interpretaven les dades que sortien al text, la primera impressió sobre la notícia es dividia en dos, perquè per un costat se centra molt a explicar la situació del barri i per l’altra fer reconeixement de les noies que practiquen esport de lluita olímpica.

Per un altre costat, vam fer una reflexió d’un apartat de la notícia que destacava la problemàtica del barri fent menció als negocis foscos, màfies i drogues, quan realment s’estava reconeixent el mèrit d’una noia esportista, la Berta, l’Aida i la Mònica van mostrar el seu desacord amb la mala fama i l’estigma engronsat que es té sobre aquest barri, sobretot o van fer notar dues d’elles que portaven més temps treballant a la zona i ja s’hi havien desconstruït els prejudicis que pràcticament tothom porta quan entra a La Mina.

Tot seguit vam poder saber més informació sobre la realitat al barri des dels seus punts de vista, en primera persona. Després d’explicar diferents situacions personals al barri i d’elles mateixes adonar-se que quan per primer cop trepitges el barri de la Mina, fas uns judicis i et pots deixar influenciar per les especulacions dels mitjans de comunicació o relats d’altres persones. Tot i ser conscients dels prejudicis, l’Aida planteja una pregunta molt interessant, ¿perquè mai diem de fer un cafè al barri de la Mina? Una qüestió que ens fa replantejar la realitat en la qual es troba el barri i que encara queda molta lluita per fer barrera als prejudicis que presenten en diferents mitjans de comunicació i altres.

Una anècdota que ens va sorprendre molt és que la Berta, Pedagoga i docent de professió, ens explica com a la seva universitat a Santiago de Compostel·là s’ha parlat del barri de La Mina, amb ressò negatiu, posant el barri com a exemple de barri des d’una visió totalment negativa.

La motivació i implicació que hem rebut per part de la Berta, l’Aida i la Mònica va ser increïble, ens han facilitat al màxim portar a terme la sessió i que anés sobre rodes, no van tenir cap problema en arromangar-se amb nosaltres i treure el màxim suc possible a la notícia. Va haver-hi riures, reflexions i un diàleg entre tots cinc, aconseguint així un ambient molt confortable i una cohesió molt enriquidora. Va ser un gran plaer.

Personalment ens hem sentit molt a gust, hem estat pràcticament com a casa, sentim que tots cinc hem posat de la nostra part perquè aquesta dinàmica sortís el millor possible i creiem que ho hem aconseguit, i que hem assolit amb bastant d’èxit les expectatives que teníem i els objectius que ens havíem marcat, si és veritat que sentim que estem verds en aquests camps, i entenem que és normal, ja que no tenim gaire pràctica en projectes d’aquest tipus, això ens dóna molta força per afrontar les properes sessions i ens ajuda a detectar els nostres punts forts i punts febles, i així veure com podem millorar i que c oses modificar per properes sessions.