Tercera sessió de servei: aprenentatge, personalitat del periodisme i mites trencats

Aquesta sessió la vam treballar conjuntament amb periodistes que treballen a l’àmbit local. Periodistes que coneixen i informen sobre la realitat del barri de la Mina i que col·laboren amb el projecte “Identitats i Miralls”. La trobada la vam fer en format videoconferència donada l’excepcionalitat del COVID-19. 

Nosaltres teníem l’encàrrec de codinamitzar la sessió, la qual girava entorn a l’anàlisi d’una notícia sobre el “barraquisme vertical” al barri. Havíem de formular preguntes sobre l’article i per a que així serveixin de debat sobre la realitat del barri i com aquesta és informada a través de les veus expertes. 

Previ a la trobada hem d’admetre que estàvem una mica nerviosos i amb expectatives incertes, no només perquè ens trobaríem amb professionals de la informació, sinó perquè a més a més ells eren bons coneixedors de la realitat del barri de La Mina. Era una oportunitat d’aprenentatge però alhora era força intimidadora. 

La sessió va començar de manera fluida i amable, vam fer una dinàmica de presentació on vam demanar que tothom es presentés i ens van explicar breument la seva trajectòria professional, també perquè havien triat aquesta professió. Aquí ens vam adonar que tots plegats eren persones properes i prestes a ajudar-nos amb la informació, la qual cosa ens va facilitar la feina. 

A mida que avançava el debat, vam anar descobrint noves realitats sobre el periodisme i sobre les persones que exerceixen la professió. Si hem de descriure en un aparaula que ens va deixar la sessió, aquesta seria “aprenentatge”. 

Un dels aspectes destacables que ens va cridar l’atenció és la “personalitat del periodisme”, una expressió que ens hem inventat, però que pretén definir la feina d’un/a periodista d’altres malgrat el mitjà que representen. Per exemple: hi havia professionals qui semblaven més cronistes, els seus arguments sovint venien acompanyats de relats i fets històrics vinculats a La Mina. 

D’altres periodistes donàvem més pes a les fonts d’informació, és a dir, manifestaven força empatia per les persones del barri i la seva participació en la construcció de la informació o notícia. També hi havia algú qui semblava estar més orientat cap al periodisme d’opinió i d’altres que potser eren més crítics o reivindicatius. 

Indistintament d’aquesta diversitat de perfils tots plegats coincidien en determinats aspectes. El primer, el seu compromís per la professió en termes de respecte, ètica i dedicació. El segon aspecte destacable és la sensibilitat cap els problemes i la realitat de La Mina. Se’ls hi notava, cadascú al seu estil, no només implicats en les notícies que publiquen, sinó que a més a més defensen que és una manera de construir el barri amb una perspectiva transformadora. En últim lloc destacar que tots plegats són força coneixedors del dia a dia i història que envolta La Mina. Encara que aquesta percepció de la realitat sempre és interpretativa. 

Durant el desenvolupament del debat van sortir altres idees interessant que tenen a veure amb l’objectiu del periodisme. D’aquí vam extreure que el periodisme ha de ser un motor de transformació social, que ha d’ajudar en la lluita contra la injustícia i per tant que s’ha de desenvolupar amb compromís cap a la societat, en aquest cas cap al barri de La Mina. És una visió que potser no esperàvem. 

Un dels periodistes defensa la tesis que “el periodisme en realitat no és objectiu”, que ha de tenir una intencionalitat i que és determinant “com” s’explica el fet o la notícia, bé sigui des de la denuncia, la crònica, l’opinió, la investigació, la militància… Nosaltres no vam comentar res al respecte en aquell moment, però ara entenem que sobre la notícia o comunicació dels “fets” hi ha un gran pes que recau sobre l’autoria del relat tot i la línia editorial que ha de seguir. No obstant, arribats a aquest punt encara no sabríem dir perquè continuen sortint tantes notícies negatives del barri?

Cap al final de la sessió vam arribar a dues qüestions que interpel·laven als periodistes: la primera era per què creien que sortien més notícies negatives que positives sobre La Mina, i l’altre sobre el concepte que té la gent que representa els moviments socials cap al periodisme i viseversa.

De la primera qüestió pràcticament tothom va defensar la postura que certament s’han d’explicar les notícies positives, però que això no exclou que s’hagi de parlar sobre la realitat, i si aquesta és negativa s’ha de dir. Aquí una de les periodistes va dir que sobre La Mina si s’escriuen coses positives, que si es ressenyen tantes coses positives com la resta de llocs, però que “good news-no news”, la realitat és que les notícies més aviat negatives desperten més interès. 

Nosaltres, sense ser grans coneixedors del tractament de la informació discrepem en certa manera, no estem segurs que a La Mina surtin tantes notícies positives com a altres localitats o barris. Sí que coincidim que La Mina té realitats força negatives i s’han d’explicar, però hi ha maneres de maneres i la continua reproducció de les “misèries” del barri perpetua l’estigma ben construït sobre el seu ideari. 

La segona qüestió va ser molt interessant perquè ens interpel·la a nosaltres com a futurs/es treballadors/es socials. Fins aquell moment no ens havíem plantejat: des del món social, què pensem o què sabem del periodisme? i que pensen els de nosaltres? Un dels periodistes va comentar que l’imaginari construït és que els periodistes pensen que “la gent dels moviments socials són uns hippies institucionalitzats i que aquests últims pensen que els professionals de la informació són uns mercenaris del poder”. Nosaltres potser no teníem una idea tan formada, no obstant després d’aquesta trobada sí que hem trencat alguns mites, hem humanitzat al mitjà d’informació i hem pogut mirar el costat més social de la professió. 

Dit això, volem comentar la nostra experiència més personal. La veritat és que vam aprendre moltes coses que no sabíem a l’hora de llegir un article o notícia. L’experiència ha estat força agradable malgrat el format de trobada. No sabíem com aniria ni si ens en ensortiríem amb aquesta nova forma d’APS que entre tots hem construït. La veritat és que l’equip que coordina l’APS i els periodistes ens ho van posar molt fàcil sent tan propers amb nosaltres i responent sense cap problema a totes les qüestions que vam plantejar a la sessió conjunta. Tot i que no vam saber treure’n molt de suc amb les nostres qüestions. Per la nostra part ha estat una experiència molt positiva, i sens dubte hi tornaríem a participar.

Per acabar dir-vos que escrivint aquest article arribem a la conclusió que La Mina certament és un barri amb moltes complexitats i que s’han de dir, però que és molt important el “com” s’informa. D’una altra banda ara pensem que dins el periodisme hi ha un compromís social, transformador i de lluita contra la injustícia. No obstant, per contra, encara tenim dubtes no resolts: per què continua l’estigma sobre el barri als mitjans de comunicació? Per què seguim pensant que La Mina és “el pati dels malendreços de Barcelona con es ressenya a un diari? Què passa realment a La Mina?

Carla i Jason

Tercera sessió de servei: nervis, sorpreses i contrastos

Era un dia normal d’abril, un dimecres com qualsevol altre (literalment, perquè estem en quarantena). L’única diferència que hi havia és que aquell dia teníem la sessió amb el col·lectiu de periodistes, i a nosaltres ens tocava dinamitzar les preguntes. El cos de la sessió. La part més complicada. Mare meva! en quin moment vam pensar que era bona idea dir que ens era igual quina part de la sessió dinamitzar? Sobra dir que estàvem molt nervioses. Per acabar-ho de rematar, pensàvem comentar algunes idees amb el David abans de la sessió però no ens va donar temps. Més nervis.

La sessió va començar amb les presentacions i allà ja es notava el nivell. Després, va arribar la nostra hora. Vam començar amb les preguntes i, quina sorpresa! Parlar amb ells era tan fàcil, amb totes les preguntes que teníem apuntades, quan els hi fèiem una, la contestaven ràpidament. Aquella i dos més que encara no havíem formulat. Va ser un goig treballar amb ells i poder escoltar les seves opinions i pensaments, i va ser una gran experiència la d’analitzar notícies sobre el barri de la Mina amb persones que coneixien bé el barri i la professió. Durant tota la sessió van estar molt actius i participatius, proposant preguntes ells mateixos per als seus companys i fent-nos recaure en alguns detalls de la notícia que cap de nosaltres havia notat, o en els que no havíem donat importància. Va ser una gran sessió, i en vam sortir molt contentes.

Tot i així, com a futures treballadores socials ens va fer mal que comentessin com a les treballadores socials no els hi agradaven els periodistes, i que no hi tenien molt de contacte. Tot això era per la imatge que es tenia d’ells com a persones que tergiversen la realitat. La bona notícia és que ens van dir que en els últims anys això ha canviat i ara les dues parts tenen molta més relació, de fet, segons ens han dit, les treballadores socials dels hospitals són les que proveeixen molta informació de temes com el coronavirus als mitjans de comunicació. 

Segurament, el motiu pel qual existeix aquest distanciament entre uns i altres és el lema dels periodistes: “Good news, not news”, mentre que els treballadors socials ens acostumem a centrar més en les coses bones i els avanços de la societat. També és cert que en el nostre cas, ens fa molt mal veure com de vegades es redacten algunes notícies o com alguns diaris es dirigeixen a segons col·lectius. Som conscients que no perquè hi hagi periodistes que fan la feina com no ens agrada als TTSS cal estereotipar a tots els professionals -irònic, tenint en compte que lluitar contra els estereotips és feina nostra- però aquest tipus de treballs ens fan perdre la fe, i més últimament, que aquest curs ens n’hem fet un fart d’analitzar notícies. Últimament arribem a casa i ni posem la televisió! És la millor manera per no analitzar inconscientment la informació que ens ofereixen les notícies i no anar enfadades a dormir!

En conclusió, la sessió ens va servir per veure un altre punt de vista, comprendre millor la professió i la feina que desenvolupa el periodista. Veure que podem millorar com a treballadores socials, o com ens podem ajudar mútuament redactors i TTSS. En definitiva, les dues cares de la moneda, que al cap i a la fi tenim preocupacions similars: descriure la realitat social.

Marta i Núria

Tercera sessió de servei: sobre objectivitat, transformació social i periodisme

Per mitjà d’una videoconferència, degut a l’actual situació que estem passant, vam dur a terme l’anàlisi de la notícia “18 anys de lluita contra un Bastió del barraquisme vertical” amb la col.laboració d’un col.lectiu de periodistes. Vam tenir la sort de poder fer preguntes sobre la notícia a l’Helena López, periodista del diari El Periódico; a l’Andreu Merino, que escriu al Nació Digital; a la Meritxell Pauné, directora del Tot Barcelona i finalment a en Jordi Ribalaygue, periodista d’El Mundo de Catalunya. Tots quatre, s’encarreguen de la premsa “local” i el barri en particular, i coneixien el projecte d’haver-hi participat anteriorment, amb excepció de l’Helena López. 

Per trencar el gel, la dinàmica la van iniciar la Carla i el Jason, dos dels nostres companys. A mode introductori de la sessió, cadascú es va presentar, inclosos nosaltres, els estudiants, on havíem d’explicar una mica les nostres motivacions per haver estudiat Treball Social. Creiem que va estar bé que tan periodistes com alumnes ens presentéssim, perquè així també les possibles vergonyes que podíem tenir al principi van disminuir. Dues companyes diferents, la Núria i la Marta encarregades de dirigir la ronda de preguntes, van sintetitzar les nou preguntes que volíem fer les alumnes per guiar la sessió. S’esperava que les preguntes relacionades amb la notícia que se’ls anaven fent als periodistes, cadsacú d’ells les anés contestant i oferint el seu punt de vista. Aquesta part de la sessió és on vam poder conèixer les seves percepcions i van començar un anàlisi el qual vam considerar molt complert. Vam poder notar un sentiment de motivació i d’amor a la seva professió. Ens van explicar i mostrar cada punt de vista i ens va permetre reflexionar sobre la seva labor i veure què hi havia al darrere d’una notícia des de la part més crítica. Vam poder veure l’altra cara, més enllà del que veu el lector quan llegeix un article, ens van fer una reflexió molt interessant, la de contribuir per millorar el conjunt de la societat, i fer un retrat honest, sense transformar la realitat. Inclús van afirmar, que encara que una de les finalitats del periodisme sigui l’objectivitat, aquesta és molt complicada d’aconseguir, perquè ells són persones, que tenen una ideologia o una altra. 

Finalment, per concluir la sessió vam trobar interessant que ens donessin algunes idees finals del que els havia semblat la notícia. En general totes estàvem d’acord en què era un molt bon article, de fet nosaltres dues, quan el vam llegir per primera vegada ens va agradar molt. Dóna un punt de vista diferent al de les notícies llegides i analitzades en altres ocasions, on s’explica quina és la situació de la Mina però sense crear grans estigmatitzacions. És a dir, creiem que és una lectura per conscienciar a la gent i mostrar-ne la realitat, a la vegada que també fer una crítica a la gestió política.

La sessió es va fer propera i es van mostrar molt receptius amb les preguntes que els hi proposavem. És cert que ens hagués agradat plantejar dinàmiques més divertides i amenes però la situació no ho va permetre, tot i així, pensem que va fluir i vam conèixer més de la realitat periodística, en relació al barri, i van ser tots molt participatius, amb aportacions molt sinceres.

Berta i Glòria

Una setena edició molt diferent!

Arribava el mes d’abril. Sis estudiants començaven a formar part de la setena edició del Identitats i Miralls, i nosaltres intuíem que el context social ens demanaria canvis.

I així va ser. Després d’una primera trobada presencial, on vam donar la benvinguda a les participants i vam presentar més àmpliament l’experiència, vam haver d’adaptar el format de l’APS a les sessions virtuals. La situació viscuda al nostre país a causa del COVID-19 ens demanava flexibilitat i canvis.

D’aquesta manera, vam desenvolupar la primera sessió de servei, que ens va servir per entrenar la mirada crítica. I també la segona, amb l’equip directiu de Salesians La Mina, i la tercera, amb el col·lectiu de periodistes.

La otra cara de La Mina, gracias a Identitats i Miralls

Esta experiencia llamada Identitats i Miralls es un proyecto de Aprendizaje por Servicio que nos ofreció la Universidad de Barcelona. Decidimos participar para tener una experiencia más en el Trabajo Social, para saber más sobre ese barrio tan estigmatizado y para aprender de una forma diferente y dinámica. Y qué buena decisión tomamos.

Ya no solo por el hecho de haber tenido la suerte de hacer una buena pareja de trabajo, ya que antes de este proyecto no nos conocíamos y hemos sido afortunadas de que hemos trabajado bien juntas y nos complementamos en la organización de las sesiones de las que estamos que estamos orgullosas de su resultado, a pesar de que empezamos con grandes ideas para hacer sesiones y escritos para el blog, terminó siendo bastante normales, aunque no por ello malos. Aunque, por otro lado, sí hicimos sesiones entretenidas, con dinámicas organizadas y alguna vez pudimos llevarlo a cabo, pero otras tuvimos que improvisar a causa de los diferentes cambios que sufrimos.

A pesar de estos pequeños inconvenientes, aprendimos a analizar noticias, llevar a cabo las sesiones, factores que en un principio se nos hizo difícil, y, lo mejor fue que cada análisis realizada ha sido única y especial, nos han aportado mucho como personas y nos han dado diferentes puntos de vista sobre el barrio. Conocer a personas que viven en el territorio, sus historias y experiencias nos ha enriquecido y nuestro amor por el barrio aumentó con el avance de la entrevistas, además de poder conocer la otra cara de La Mina, la cual estábamos emocionadas de oír porque una de las razones que decidimos hacer esto era comprobar que el barrio no es tan malo como se dice por ahí. Y, efectivamente, es un barrio que ha luchado mucho e intenta mejorar su situación, a pesar que la sociedad y administraciones no pongan de su parte. Ha habido sesiones que nos emocionó, nos puso una gran sonrisa en la cara, la piel de gallina… emociones que recordaremos con cariño; pero dentro de lo bueno, también sentimos frustración, tristeza, impotencia… por el hecho de que este barrio merece mucho más y no su desaparición, como mucha gente del barrio cree que ocurrirá en un futuro.

La pasión que ponen las personas del barrio para luchar por el mantenimiento del barrio de La Mina nos ha hecho ver otra realidad; hemos conocido a personas que siguen con la lucha día a día y nos hemos sentido afortunadas de poder escuchar sus opiniones y expectativas, pero dentro de lo bueno, también nos hemos sentido frustradas y con sentimiento de tristeza por el futuro que ven sobre el barrio y es que acabará desapareciendo, uno de los elementos que más nos impactó y que seguramente recordaremos durante mucho tiempo. La Mina es mucho más que drogas y se intenta mejorar su situación, pero para conseguir una transformación social hace falta la ayuda de la sociedad y administraciones.

De esta manera, hemos tenido una mezcla de sentimientos vividas a la vez cada semana, tanto nosotras como ellos, donde en cada entrevista hemos visto sonrisas en las caras de esas personas por ser escuchadas, tristes por un posible final, enfadadas porque se ignora la situación… A pesar de todo, hemos ido adquiriendo ese sentimiento de pertenencia y amor hacia el barrio y con un poco fe de que se pueda mejorar y potenciar la situación de La Mina.

Así que, ante esta mezcla de sentimientos que nos llevamos de recuerdo de las sesiones en Identitats i Miralls, concluimos que fue una buena experiencia de la cual recomendaríamos a todo estudiante que aproveche oportunidades como estas, porque en nuestro caso hemos aprendido mucho teóricamente, sobre el barrio y su gente. En definitiva, no solo hemos crecido profesional y académicamente, sino también personalmente y eso es algo muy bonito que siempre guardaremos en nuestros recuerdos.

Para finalizar, solo hay que recordar que para transformar una sociedad hace falta el compromiso y la ayuda de los mismos ciudadanos.

Gracias Identitats i Miralls. Con cariño,

Soukaina Sbihi y Cristina Tamashiro

PD: os dejamos un collage con las sesiones vividas en este proyecto.

Últimes paraules

Identitats i Miralls,

Hem finalitzat aquest viatge i després d’haver-hi conclòs amb vosaltres la nostra experiència, volem fer una mica la vista enrere.

Quan vau venir a presentar-nos aquest projecte, sincerament pensàvem que era una bogeria endinsar-nos dins del barri de la Mina i molt més portar notícies que parlen del Barri, majoritàriament, amb una connotació negativa. Ens aterrava no saber com podrien reaccionar d’avant d’això, saber la nostra perspectiva i els prejudicis que tenen a sobre en part també per culpa nostra, tots hem parlat d’aquest barri des de la ignorància i sense conèixer, i sincerament, ens han donat una bufetada a la cara. Barri de La Mina, sou l’exemple, aneu a contracorrent per molt que costi, accepteu i sou conscients de la realitat que us envolta però tracteu de lluitar contra allò que no és cert. Teniu valors molt dignes d’admirar, el sentiment de comunitat, l’acceptació de tot aquell que s’endinsa amb vosaltres, sense anar més enllà, oferir entrar a casa vostra i un bon plat calent. No heu tingut cap impediment en explicar les vostres vivències, situacions personals, en definitiva, obrir-vos en canal amb l’única intenció de fer-nos veure la vostra realitat, i mare meva, com canvia, veure el que es veu per la televisió o qualsevol altre mitjà de comunicació, que estar allà i tenir testimonis reals que ets fan saber la situació real.

En definitiva, que ens ha agradat moltíssim que ens hàgiu brindat aquesta oportunitat de tocar peus a terra amb una realitat tan dura com la d’aquest barri, per a nosaltres ha sigut una experiència totalment nova, que ens ha ajudat en l’àmbit d’estudis com a escala personal, ja que pensem que no té res a veure el que es pot aprendre a la Universitat en una aula, part totalment teòrica que el que hem viscut nosaltres, contacte directe amb col·lectius, amb usuaris, això no només ens posiciona en un context que possiblement estarem en un futur, sinó que ens ajuda molt a veure’ns allà el dia de demà, a confiar en nosaltres, perquè ens hem posat a prova i ho hem portat a terme amb èxit, la satisfacció de reafirmar-nos com a futurs Treballadors Socials i d’alguna manera entendre que estem en el camí que hem d’estar, en el camí que ens portarà a dedicar-nos a una professió que de veritat sentim i volem.

Jo Miguel individualment, he après a empatitzar amb les persones que tenim davant, a no jutjar amb una primera impressió, a veure que inclús quan sembla que tot està perdut, hi ha persones que no perden l’esperança i segueixen lluitant per millorar la seva situació, per evolucionar, aquestes experiències les recordarem sempre, ha sigut un gran impuls en un primer any de carrera. Sense dubte una aproximació a primera línia molt útil que creiem que moltes persones desitjarien participar.

Jo Sandra Querol individualment, comparteixo amb el meu company, però el que realment m’emporto és a no jutjar, vull començar a viure en la meva pell les realitats que m’envolten. No vull tornar a tenir aquest judici davant de persones que poden ser exemple de molt, realment l’acolliment rebut per part seva no ho he vist enlloc. Increïble.

Només podem dir que gràcies per fer la feina tan necessària que feu, que continueu confiant en totes aquestes persones que també es mereixen tenir les mateixes oportunitats, que treballar on treballeu té molt de mèrit i voler compartir el que feu amb futurs companys de feina és un símbol de noblesa i admiració. Esperem veure’ns molt aviat.
Infinites gràcies.

Sandra i Miquel

Adéu, fins aviat

Fins aquí ha arribat el nostre breu, però intens viatge a un món desconegut i molt gratificant per a nosaltres. Gràcies a l’oportunitat que ens ha brindat la universitat hem tingut el plaer de fer un petit tast de cara al nostre futur professional com a treballadores socials.

Durant aquesta experiència hem conegut de primera mà la vida d’algunes de les persones que resideixen o treballen al gueto d’un barri i que per tant, resulten exclosos de la societat. Cadascun dels individus amb els qui hem tingut el gran privilegi de passar una estona força agradable i entretinguda, ens han omplert de llum per a continuar amb la nostra feina tant personal, com de cara als altres. Ens emportem tot l’afecte que ens han transmès, l’aprenentatge que hem anat adquirint al llarg del projecte, companyes noves en les nostres vides i per últim, i no menys important, la riquesa i la satisfacció d’haver participat i gaudit tant en aquest Aprenentatge Per Servei.

De cada sessió realitzada ens emportem un record i un aprenentatge diferent. Dels professionals del CAP de La Mina, tota aquella sinceritat i autenticitat amb la que es van desenvolupar. Dels participants de l’Entitat Situa’t, ens enduem les ganes de seguir endavant i de no rendir-nos. De les mares del Matern Infantil, el sentiment de fer barri i de poder-lo adaptar totalment a les famílies. Per últim, les educadores socials de la Sala de Reducció de Danys ens van aportar molta il·lusió i positivisme de cara a la professió que desenvoluparem en un futur pròxim.

Tot aquest assoliment d’aprenentatge ens ha obert les portes a diferents visions i idees de com està format i distribuïda la nostra societat, i el que resulta més important és que no únicament ens ha ajudat a trencar tota una sèrie d’estigmes que teniem sobre el barri de La Mina i dels seus residents, sinó que també ens ha obert els ulls amb la gran influència i importància que els mitjans de comunicació tenen sobre la gent i la visió que puguin prendre d’aquest. L’experiència ens ha despertat doncs, un esperit crític. Hem après a parar més atenció a l’hora de llegir o veure notícies, és a dir, a no quedar-nos només amb el que se’ns diu, sinó a anar una mica més enllà, posar en context la notícia i veure que és realment el que l’informador o informadora vol transmetre amb aquesta.

Per finalitzar, agrair a la Maria, al David i a la resta de l’equip, tot el recolzament i ajut que hem rebut per part seva, així com la llibertat que ens han donat per a poder realitzar les dinàmiques. Ha estat una manera molt interessant de veure fins a on eren capaces d’arribar les nostres imaginacions envers a l’objectiu principal de totes les sessions, d’analitzar una notícia.

Això no és un adéu, sinó un fins aviat.

Cristina, Laura, Alba

Josep Maria y el archivo histórico

Querido diario…

Hoy hemos tenido la última sesión con el pedagogo, filósofo, teólogo, escritor, profesor y ex director del instituto del barrio de la Mina, Josep Maria, y que actualmente se encuentra manejando el archivo de historia de La Mina. La tarde ha estado llena de debates sobre el barrio y los proyectos educativos que se han llevado a cabo durante estos años.

La tarde pasó rápida, ya que Josep Maria nos contó muchas anécdotas e historias sobre el barrio, su realidad y sus sistemas pedagógicos, en relación a la noticia que teníamos que analizar. Además nos contó su llegada al barrio y los propósitos que tuvo a lo largo de estos 45 años que lleva en el barrio y sumando.

A la hora de analizar la noticia nos hemos cuenta que, aunque el sistema de educación del barrio ha mejorado en muchos ámbitos, sigue sin ser un modelo ejemplar como afirmaba la noticia, todavía no se adapta del todo a las necesidades de los jóvenes y es algo que todavía se debe trabajar. A pesar de ello, en nuestra opinión, somos bastantes optimistas y destacamos las mejoras que han habido en los últimos años y, como futuras trabajadoras sociales, nos gustaría luchar por una igualdad educativa para todos los estudiantes, sin importar el barrio en el que estudies.

Además, nos hemos percatado de otra realidad sobre el barrio: llegará un día en el que barrio dejará de existir y se convertirá en una zona turística para la gente rica, ya que las administraciones ven una oportunidad de negocio y capital.

La verdad que es que nos entristece saber que llegará un día en que el barrio de La Mina dejará de existir por intereses económicos y además es un hecho que muchas personas del barrio están de acuerdo. Qué frustrante hacer proyectos tan bonitos como este ApS para conocer más sobre el barrio y ver la otra cara de La Mina, más allá de los estigmas y la película Perros Callejeros para que acabe desapareciendo.

Sabiendo la verdad sobre el barrio, su historia, conociendo personas maravillosas a lo largo de estas sesiones… sería una lástima que el barrio acabara como muchos afirman. Nos ha impactado esta visión de futuro de las personas de La Mina y nos gustaría que la gente se uniera para luchar codo con codo para conseguir una mejor calidad de vida y mantenerlo tan activo como alguna vez ha sido. Esperamos que todos ellos se equivoquen, que al final la situación mejore y haya esperanza para el barrio de La Mina, que haya reformas laborales, urbanísticas, educativas y sociales como la gente pide; que los políticos y administraciones abran los ojos dejando de lado el capitalismo y centrándose en la humanidad y la cohesión social. La Mina es mucho más que solo un barrio con drogas.

Y aquí nuestra última foto del proyecto Identitats i Miralls

17 d’abril de 2019

Després de tres sessions amb diferents grups, arriba l’última sessió i ens sentim afortunats perquè ens ha tocat amb les participants del grup del Matern Infantil, concretament en “l’espai familiar” de l’entitat PES La Mina – Salesians Sant Jordi

Amb moltíssimes ganes de poder compartir la nostra última experiència amb aquest col·lectiu però amb certa tristesa per ser l’última sessió que realitzarem. No estàvem gens nerviosos, la notícia que anàvem a analitzar era la mateixa de la setmana passada, tot i que elles no tenien noció d’aquesta notícia, per això van voler enfocar-la de la mateixa manera que teníem previst en la sessió anterior i no ho vam poder fer, i també com tractàvem una notícia positiva del barri ho vam considerar factible per fer un bon acomiadament.

Ens van acompanyar l’Aurora, la Kiran, la Raquel i la Belen, quatre dones que cadascuna vivia a Sant Adria de Besos, però en punts bastant oposats, i per tant amb opinions diferents, això ens va donar molts avantatges per tenir diferents punts de vista i crear una conversa molt plaent de la situació del barri de la Mina.

Vam visualitzar la notícia, i tot seguit vam posar un trosset del Foraster on parlava en Gervasio Deferr i explicava el seu punt de vista sobre el barri, arran d’això amb molta comoditat ens explicàvem que la Mina ha perdut el que era, han perdut el sentiment de comunitat, el veuen com un barri tancat, nosaltres ens sorpreníem perquè clar, després d’haver vist el vídeo nosaltres teníem una imatge completament diferent on aquest sentiment de comunitat sí que existia, ens van explicar anècdotes, vivències però tot amb la seva millor cara i unes rialles, on deixaven molt clar que el que havien de fer és promoure la mediació entre veïns, això seria un canvi perquè la Mina fos com era abans.

Hem de tenir en compte, que aquest era un col·lectiu amb bastant pes, ja que no només són les dones de les quals parlem, que pateixen la convivència al barri amb les seves problemàtiques, sinó que en aquest cas tenen fills petits, el qual afegeix una major preocupació i patiment, no volen que els seus fills segueixin creixent i educant-se amb alguns aspectes que té la zona i que això al final impacti en la seva educació, elles com a conclusió de la sessió van verbalitzar quasi totes que no coneixien el centre d’esports que els hi van mostrar, i es van centrar més en el tema de la venda de droga que persegueix al barri des de sempre, pensen que amb l’erradicació d’aquest problema el barri seria molt diferent.

Nosaltres, després d’haver estat treballant durant un mes amb diferents col·lectius que formen la Mina, podem dir amb certesa que la gran majoria de totes les especulacions que es fan sobre el barri les fa qui no ha tingut el plaer de poder topar-se amb vosaltres, ja que creiem i hem comprovat que hi ha persones de tota mena, com a qualsevol barri o ciutat, i el que està clar és que per una cosa o altra jugueu amb desavantatge, ja sigui per la situació econòmica, per la problemàtica de la droga o per l’estigmatització, tant el Miquel com la Sandra també ens queda clar que lluitar i viure amb tot això no ho fa qualsevol, i hem pogut comprovar en primera persona que vosaltres sou gent molt forta, molt dura i amb molta potència.

UN VIATGE, MOLTES VIDES

Havia arribat l’última sessió, amb tristesa i molta il·lusió l’encaravem. En el moment en el que ens van comunicar el col·lectiu amb el que tractaríem, se’ns van posar els pèls de punta. Des de l’inici del projecte, un dels espais que ens va cridar l’atenció del barri de La Mina va ser la Sala de Reducció de Danys i poder tractar amb dues de les educadores del centre ens mantenia amb un constant interès i atenció.

En vista de que aquest grup resultaven ser “molt canyeres”, a l’hora de pensar en com organitzar la sessió, ens van sorgir diverses dinàmiques. D’entre elles, vam escollir-ne tres per dur a terme.

La primera activitat constava d’un seguit de preguntes sobre la seva professió. Les expectatives que teníem sobre la facilitat de respondre-les, van resultar contràries al que nosaltres esperàvem, ja que elles, molt satisfetes de la feina que fan, consideren la seva tasca bastant resolta i per tant, diferien en les respostes de la bateria de preguntes que els hi vàrem proposar.

A continuació, vam realitzar el joc de l’“Esbrina qui sóc”. En aquest també teniem una perspectiva diferent, ja que no esperàvem que funcionés tan bé, amb tanta fluïdesa i sense cap inconvenient.

D’aquesta manera en relació a la segona dinàmica remarquem l’entreteniment i diversió que va aportar aquesta, gràcies a la participació activa de les educadores.

Per a finalitzar la sessió vàrem crear amb les mans la caixa de les sensacions, en la que cada una de nosaltres havia de posar en comú un punt positiu que la sessió ens havia aportat i un altre que ens emportàvem d’aquesta. Les seves propostes van ser positives i força interessants de cara a nosaltres, ja que realment ho havíem sentit de la mateixa manera.

Una afirmació que la Maria, una de les educadores socials, va fer: “treballem de portes cap a dins però també de portes cap a fora”, va fer que qüestionar-nos la ineficient divulgació del beneficis que té la presència d’una Sala de venopunció.

Vàrem adonar-nos, mitjançant les sessions anteriors, que la gent del barri desconeix el gran treball que els treballadors del Local duen a terme, ja que no volen veure’s involucrats amb la Sala de reducció de danys. Es necessita doncs el recolzament d’aquelles entitats divulgatives per a donar a conèixer la seva feina, així com els beneficis que aquesta aporta. S’ha de començar doncs des d’abaix, des de l’educació dels infants i pares que van a l’escola.

A la foto: Maria i Ariadna

A tall de cloenda, estem molt contentes d’haver finalitzat amb aquest grup, ja que de la dinàmica ens enduem coneixement, unes idees que no havíem observat i escoltat en anteriors sessions. Un cop més, el tractament d’estigmes va estar vigent, ja que gràcies a les educadores vam poguer experimentar una visió des de més endins. I per últim, i per nosaltres un dels més importants, marxem amb moltes ganes de seguir coneixent l’àmbit en el que treballen les educadores i contemplar-lo com a possible futur laboral.