L’Ainara, la Laura i l’Emilio es van trobar per primera vegada amb l’experiència de treballar amb col·lectius del barri. En aquesta ocasió, van analitzar les notícies amb un l’Helena i la Meritxell, dues periodistes locals, i amb en Ricard i en Sergi, dos educadors de la PES Salesians La Mina. Us convidem a llegir sobre les primeres sensacions d’aquest grup.
Primera sessió del dia 21 de Març a les 9:30 amb les periodistes locals Helena i Meritxell
Notícia a tractar: “La agonía de La Mina”. Del 29 de Març de 2017.
Quan vam arribar al local social vam estar asseguts una estona mentre esperàvem
a la Meritxell i l’Helena. Vam acabar d’organitzar les tasques, vam fer una ullada al
nostre voltant i ens vam relaxar. Malauradament, l’Helena no va poder arribar per
motius personals.
Quan va arribar la Meritxell, semblava una mica accelerada, es podia sentir que
anava per feina, va ser la primera que ens va convidar a presentar-nos i així ho vàrem fer.
Li vam oferir llegir-se la notícia i ho va fer força ràpid. Es podia notar que com a
periodista, això no suposava cap esforç, i va començar a assenyalar aquelles parts
que no li semblaven massa ètiques des d’un punt de vista periodístic.
En acabar de llegir la notícia vam començar a fer-li algunes preguntes respecte les
sensacions que havia tingut al llegir-la, com per exemple, què pensava de l’actualitat del barri, com creia que es podria millorar, què s’ha fet ja, per què està com està, etc. i, seguidament, vam començar a debatre una mica aquests temes.
El primer que ens va cridar l’atenció de la Meritxell va ser, precisament, el seu punt de vista sobre el barri de La Mina. Nosaltres acabem d’aterrar al barri i ella, molt més experimentada que nosaltres, ens va contrarestar amb arguments –amb els que podíem estar més o menys d’acord- el nostre punt de vista més positivista-il·lusori.
Meritxell ens va fer un anàlisi crític molt realista, en alguns moments dur i un xic
pessimista sobre la realitat del barri. La periodista es mostra amb molta confiança i
seguretat, i amb les gesticulacions i el bolígraf sostingut a les mans ens va mostrar
una altra visió diferent sobre el barri que no ens havíem plantejat.
La Meritxell no confia en l’efectivitat de les bones intencions informatives als mitjans de comunicació, considera que l’efectivitat del canvi real es tradueix a exercir alarma social i, així, cridar l’atenció dels polítics generant-los malestar per a que moguin fitxa i actuïn en pro del barri de La Mina d’una vegada. Les persones –segons ens continuava explicant-, no els hi interessa llegir notícies tristes o de superació, massa planes com la vida que porten ells mateixos, persones de carn i ossos; això, no genera canvis perquè a les persones el que els hi interessa és la sorpresa. Reconeix que potser els hi hem acostumat a aquests tipus de notícies com si fossin llums de neó.
A continuació ens encaminem cap a altres temes que s’esmenten a la notícia que
també creiem interessants comentar i rebatre amb la Meritxell.
La Meritxell en tot moment es mostra corporativa, defensa la seva professió i les
maneres de fer d’aquesta, però també és capaç de reconèixer algunes línies
d’actuació no tant ètiques en la forma de redactar i informar dels mitjans de
comunicació, ja que, segons ens explica, sovint hi ha interessos econòmics, de gestió, manques de personal, excés de volum de feina i pressions que arriben des de dalt que suposen que a vegades no puguin realitzar la seva feina com desitjarien.
També ens parla de les habituals dificultats que tenen els periodistes per entrevistar a la gent de La Mina, ja que, segons ens comenta, aquests sovint tenen por a parlar.
Per part nostra també comentem que potser no veuen molt positiva la presència dels mitjans de comunicació pel barri ja que sempre treuen lo pitjor de La Mina i, a vegades, es poden sentir com si allò fos un circ. En aquests casos –ens dius la
Meritxell, és quan han d’anar a entrevistar al de sempre, a en Monferrer.
Un altre punt àlgid a l’entrevista va ser quan ens va transmetre la responsabilitat que tenim nosaltres com a ciutadans i consumidors de notícies que, sovint, s’agafen amb pinces i van sortint des de la “fàbrica” sense que els lectors tinguem un seguiment o fil conductor del cas en general. Tal i com descriu Zygmunt Bauman (2016): “cada cop hi ha més precarietat de vincles humans a una societat que cada cop es més individualista i privatitzada, marcada pel seu caràcter transitori i volàtil de les seves relacions”.
També aquesta periodista local, com altres persones que hem conegut fins ara, ens
transmeten la mateixa idea de complexitat d’actuació al barri de La Mina. Ens
explicava que antigament el barri estava millor que ara, amb els plans d’actuació i, en general, les persones i els agents del barri es sentien compromesos/es i vinculats a defensar aquests plans. Actualment, ens diu, tot això ha canviat, i la posada en marxa de l’oficina dels Mossos d’esquadra fa uns anys tampoc sembla que hagi sigut tan efectiva com es pretenia, ja sigui perquè no poden o perquè no volen (tema que també vam comentar). A més, segons la Meritxell, la gent té por de les màfies i, destaca com a problema molt important, el tema de la droga al barri. Dona la raó a la notícia quan afirma que La Mina és el supermercat 24h de la droga de Barcelona i la seva àrea metropolitana.
En finalitzar la sessió, ens va semblar i vam poder sentir que, quan vam apagar la
gravadora de veu, la periodista es va relaxar una mica més amb nosaltres, l’ambient es va tornar més càlid i semblava que empatitzés més amb la nostra (futura) professió i mostrés interès personal per a nosaltres. Va ser una segona part de la trobada molt interessant i agradable.
En conclusió, la Meritxell ens va respondre molt coherentment i raonadament,
segons la seva visió, a totes les preguntes que li vam formular. Ens va aportar un punt de vista que, potser per la nostra inexperiència e il·lusió per transformar la realitat, ens va semblar desesperant, mostrant-nos el futur de La Mina com una lluita molt difícil en la que fa falta una molt bona inversió, gran coordinació i una àmplia voluntat per part de les institucions; alhora que un sentiment d’apoderament dels veïns i veïnes del barri.
Ens quedem amb la sensació d’haver tingut una sessió molt interessant, de la que
hem après molt, i de que la Meritxell és una gran professional, que defensa la seva
professió, segura de les seves idees, i amb un compromís social que valorem molt, ja que des del periodisme es poden fer moltes coses, i falten més professionals del
sector amb aquesta voluntat de voler canviar la realitat.
Segona sessió del dia 21 de Març a les 11:30h amb l’educador de la PES, en Ricard
Notícia a tractar: “Ocupación masiva de pisos públicos en la Mina tras la trama sobre vigilancia fraudulenta”. Del 12 de Julio de 2017.
En la segona sessió que vam realitzar li va tocar el torn a en Ricard, educador
social. Es tractava d’una notícia molt més concreta, sobre un fet que va ocórrer al
barri. Malauradament, en Sergi no va poder venir per contrastar opinions.
Un cop asseguts a la taula per començar, el primer que vam fer va ser donar-li uns
minuts a en Ricard perquè es pogués llegir la notícia tranquil·lament. Un cop va
acabar, li vam preguntar quina sensació havia tingut i, és en aquest punt, quan vam
notar que en Ricard ja porta la motxilla carregada d’experiència al barri. Pel que ens va explicar, vam entendre que la sensació era d’una mica d’impotència i resignació perquè la noticia està desestructurada, no introdueix en profunditat cap novetat i li crida l’atenció les connotacions negatives d’aquesta, com les paraules que es subratllen en negreta, deixant clar que no s’ha fet un periodisme d’investigació, perquè potser tampoc interessa o no hi ha recursos.
En Ricard, coincideix en en alguns punts amb la Meritxell, com per exemple en que
a La Mina hi ha molts interessos, i això fa que prendre mesures eficaces no sigui fàcil, ja que quan intentes solventar una problemàtica apareixen altres en altres lloc. D’altra banda, en Ricard critica l’èmfasi que fan sovint els mitjans de comunicació en criminalitzar el barri de La Mina, posant d’exemple la notícia que tractem, ja que sembla que es posa el focus en el barri i, en canvi, no diu gairebé noms de les persones implicades, a excepció de dos. En Ricard troba a faltar més noms de les persones o agents involucrats en aquesta trama i demana responsabilitats polítiques.
L’educador sap concretar molt bé totes les preguntes que li fem. Triga uns segons a
respondre per mirar de concretar al màxim i no deixar-se cap detall, com per exemple quan aprofitem per preguntar-li pel problema de l’absentisme escolar, que ens respon des de tots els prismes possibles i d’interconnexió entre ells.
La sensació que ens va transmetre en Ricard va ser de que no es fàcil treballar a La
Mina, ja que hi ha dies en que et sents molt optimista per fer canvis però, quan fas
treball comunitari i succeeixen coses no desitjades, és difícil que no afecti al teu estat d’ànim i motivació. L’interès a nivell macro en perpetuar la situació que travessa el barri fa que hi hagi dies pessimistes.
Segons en Ricard, el periodisme és una eina molt útil però reconeix que a causa d’aquestes notícies es va perpetuant la imatge que es té de La Mina, és a dir, no facilita un altre visió i posa d’exemple el programa de “El foraster” que, tot i haver coses en que no està d’acord, està fet des de el carinyo i l’empatia cap als veïns i veïnes del La Mina.