21 de març: primeres sessions amb els col·lectius

L’Ainara, la Laura i l’Emilio es van trobar per primera vegada amb l’experiència de treballar amb col·lectius del barri. En aquesta ocasió, van analitzar les notícies amb un l’Helena i la Meritxell, dues periodistes locals, i amb en Ricard i en Sergi, dos educadors de la PES Salesians La Mina. Us convidem a llegir sobre les primeres sensacions d’aquest grup. Continuar llegint →

Vivència de la formació “Identitats i Miralls”

El dia de la formació vam per fi entrar a un barri del que havíem sentit a parlar des de petits, però que no coneixíem tret de la “fama” que té. Vam anar amb molta curiositat i il·∙lusió.

El que de seguida ens va sobtar,va ser lo ple de vida que està el barri. Eren les 11 i mitja del matí, i hi havia una mena de plaça plena de gent, amb diversos grups de joves de diferents edats, les entrades dels bars plenes i molta gent passejant. Al cap d’uns minuts vam pensar que potser no era una idea tan “maca” des de segons quin punt de vista, donat que segurament es devia a l’alta taxa d’atur del barri i al gran absentisme escolar. De totes maneres, era una visió positiva, donat que almenys la gent s’aixecava del llit i sortia al carrer a parlar amb els seus veïns i veïnes. Almenys no es quedaven a casa. La gent es reunia i compartia la seva vida, feiencomunitat.

Pertant, des d’un prinicipi, La Mina ens va semblar un barri amb molt vida comunitària, on gairebé tothom es coneix, i on tothom s’ajuda en certa manera.

Un cop al PES (Plataforma d’Educació Social) de La Mina, vam veure un vídeo sobre la història del barri, des dels seus inicis finsa totes les seves fases. En David ens va explicar detalladament tot el procés de construcció, mobilitat poblacional i diferents etapes que van ocórrer.

Una de les coses del vídeo i de les explicacions que ens va fer en David va ser com el procés urbanístic i arquitectònic de La Mina pot arribar a influir de manera tan directa en les persones i a l’organització de la vida d’aquestes. Són idees de rerefons que, explicades, tenen sentit i coherència. Tot aquest procés urbanístic té uns interessos o intencions sempre darrere però que en el nostre dia a dia no ens parem a pensar‐ho i creiem que són irrellevants o que no tenen tanta importància. Va ser un matí molt ple d’informació però tota ella molt interessant i necessària.

Mé tard vam anar a dinar tots plegats a un bar, dels de tota la vida, del barri. Una parella molt agradable ens va atendre I vam continuar l’experiència coneixent-nos entre nosaltres una mica més personalment, parlant de la trajectòria acadèmica que portàvem,de les inquietuts que ens havíen portat a ser‐hi aquí, de sobre què esperavem en un futur… i vam descobrir que cadascú té un recorregut molt diferent, amb unes experiències vitals diferents, però que compartim la mateixa il·∙lusió per haver escollit aquestadisciplina.

Així que, durant el dinar al solet, es va establir molt bon ambient, bona connexió, ens vam poder conèixer més i,en definitiva, vamobservar que els pocs que estem en aquest projecte tenim uns valors i principis que són basics per una bona convivència. En definitva, ens va agradar el grup que es vaformar!

Després vam anar a fer una volta pel barri, i s’estava d’allò més bé passejant mentre en David ens continuava explicant la realitat d’aquest I altres curiositats. Les sensacions que vam tenir van ser diferents, però si que vam poder constatar que quan passejàvem per la part de la Mina residencial I les Rambles ens semblava una part del barri molt apagada, sense gaire vida. Espais molt grans sense ningú, pocs o nuls comerços i poca o cap persona passejant. En canvi, a partir de l’alçada de la biblioteca més o menys, i fins al final del trajecte ‐ja endinsant‐nos una mica més en l’essència del barri­‐, vam veurela presència de la gent al carrer (la mateixa que vam poder observar al matí). S’escoltaven moltes veus entrecreuades de rerefons, veiem adults jugant al carrer amb els nens i nenes, i també algunes mirades curioses que de seguida notaven que no eremd’allà.

Ens va sorprendre com en cap moment vam sentir sirenes d’ambulància o de policia, ja que quasi bé per tota Barcelona això és infreqüent. Es respirava tranquil·∙litat, un altre ritme de vida, la sensació en general va ser com tornar a la nostra infància quan jugavem al carrer amb altres nens i nenes, cosa que avui dia això no ho podem trobar present a tots els barris de la ciutat. Vam percebre un ambient d’alegria, curiositat i vida al carrer.

A la tarda, l’activitat consistia en analitzar el contingut d’un article periodístic que feia referència al barri. En acabar aquesta activitat ens vam adonar de la importància quehi ha darrere d’una notícia que no té gaires dades contrastades, ni tan sols un mínim de rigorositat. I que en llegir­‐la et fas una idea de la Mina com un barri en el qual no val la pena viure. No s’ajusta a la realitat que nosaltres vam percebre. Seguidament vam debatre en conjunt aquesta notícia i cadascú va extreure les sevesconclusions.

Mentre que el David I la Núria ens explicaven fins a quin punt els mitjans de comunicació poden arribar a interferir en les nostres vides, una persona del nostre equip –tal i com ens va explicar després va recordar el best seller de George Orwell, 1984 (que fa anys li van recomanar) I com va influenciar en ella, en la seva visió del sistema I en el pensament crític sobre les forces poderoses. Aquesta persona ens explicava que desde feia anys té un pensament molt crític amb els medis de comunicació i sempre li agrada comparar notícies, i es sent indignada de vegades de no saber quina és la veritat i quina és la mentida. Mentre ens explicava això, les altres dues persones membres del grup hi estavem totalment d’acord. A continuació, ens va explicar unaanècdota:

“Un dia com molts, em vaig parar en un quiosc a mirar els titulars dels diaris, eren notícies molt marcades aquells dies i la gran manipulació que vaig veure en aquelles portades em va portar a comentar­‐ho amb el senyor venedor una bona estona. Els dos estàvem d’acord, cosa que em va fer pensar que no en som pocs (o això vull pensar), no som pocs els que veiem la evidència. Aquell dia la indignació va ser una mica més petita”. Va continuar explicant‐nos (cosa que vam estar comentant) que també li agradava observar en profunditat la publicitat: com els anuncis utilitzen quasi qualsevol “excusa” per vendre el seu producte, com fan servir els colors, les paraules, el millor angle de visió, el ritme de la imatge, i milions d’estratègiesmés.

Amb el pas dels anys –va afirmar‐ cada vegada hi ha més informació però la veracitat cada cop és més qüestionada i dubtosa.

Trobem que el projecte és un repte molt interessant. Creiem que amb ell podem arribar a fer que la gent del barri de La Mina reflexioni sobre les notícies i del que esparla.

També ens vam sentir molt privilegiats pel fet que hi hagués tres professors que, amb totes les feines, horaris i, en definitiva, amb agendes plenes, van assistir per estar amb nosaltres. Ho vam valorar molt, va fer que tinguèssim una visió d’aquesta ApS com un projecte molt seriós, important i, en conseqüència, un repte on el qual podem fer una bona “feina”.

Per acabar, esmentar que, sincerament, va ser un dia que va superar les nostres expectatives, un dia molt agradable, igual que tota la gent amb la que el vam compartir i, relament, vam estar molt a gust. Ens vam anar amb ganes de que arribés ja el primer dimecres de les sessions!

Emilio, Ainara i Laura

Arriba la primavera, i arribem nosaltres al barri

El dimecres dia 7 de març, vam arribar a La Mina, el sol, i el bon temps ens acompanyava.

Semblava que obríem la primavera, com també obríem una nova etapa, amb molta motivació, interès i ganes. La  primera sessió del matí ens va servir per posar-nos en situació i conèixer una mica el barri. Després vam anar a dinar, a un bar molt proper on ens trobàvem, el bar era acollidor, com també ho eren les persones amb qui vam compartir el dia. El menjar estava boníssim, i tot tenia una pinta…(sobretot, la truita de patates gegant). En aquesta estona vam aprofitar per conèixer-nos millor i semblava que ens coneguéssim des de fa temps, vam compartir coses, situacions i experiències personals entre tots.

A la terrassa del bar, van quedar els nostres plats i vasos, i nosaltres ens vam endinsar al barri. Acompanyats del David, vam donar un passeig, en el qual ell ens anava explicant coses interessants del barri, també  vam trobar-nos als educadors, els quals preparaven el dia proper al dimecres, el dia de la dona, amb un entusiasme i unes ganes sorprenents. Després d’aquest passeig vam tornar al centre i vam seguir la jornada d’aprenentatge amb la segona sessió que consistia en una mica de teoria per saber conceptes bàsics a l’hora d’analitzar notícies, com per exemple que és un “anàlisi” i què significa “crític”. Posteriorment vam procedir a analitzar la nostra primera notícia, al principi amb una mica de por, però ens vam desenvolupar prou bé. Llegim notícies o les veiem cada dia, però no sabem el poder de manipulació que poden tenir aquestes en la nostra vida diària.

Després de la sessió, les sensacions han sigut molt bones, ens trobem neguitosos esperant el pròxim dia per poder comunicar-nos amb gent del barri i analitzar amb ells altra notícia. Jorge, que viu al barri, se sent molt afortunat de poder prendre aquesta gran experiència, ja que creu que és molt necessari per poder trencar els prejudicis que per desgràcia, ho pateix al barri en primera persona. Per altra banda, per a nosaltres és un plaer treballar amb ell, ja que ens ensenyarà de primera mà els estereotips que ell veu des del seu punt de vista.

Volem llegir més notícies i veure la intenció d’aquestes, volem aprendre del barri, de la seva gent i dels nostres companys.

Estem en el lloc on volem estar.

Gràcies per aquesta oportunitat.

Jorge, Teresa, Luisa

Donem la benvinguda a la cinquena edició del Identitats i Miralls

Ens trobem al mes de març i comença la primavera. I això ens indica que ja arrenca el Identitats i Miralls, el projecte d’Aprenentatge i Servei que duem a terme amb les alumnes de l’assignatura de Comunicació i Documentació, de primer de Grau de Treball Social de la Universitat de Barcelona.

El dimecres 7 de març es posava en marxa el nou curs d’Identitats i Miralls, l’APS que barreja comunicació i tasca comunitària. Després d’haver presentat el projecte a les aules de primer de Grau de Treball Social de la UB, rebíem per primera vegada a les participants de la cinquena edició.

Entre interrogants i entusiasme, un any més, donàvem pas a aquesta proposta educativa que reflexiona sobre la creació de les identitats personals i comunes de La Mina a partir de l’anàlisi dels mitjans de comunicació.

En aquesta primera sessió, on es va donar la benvinguda als i les estudiants fent una àmplia presentació del projecte, es va exposar també la metodologia del curs: 2 grups de 3 persones cadascun que, amb l’ajuda dels educadors del projecte, prendran contacte amb les entitats del barri per analitzar quin paper tenen els mitjans de comunicació en la construcció social d’un barri.

La proposta del Identitats i Miralls vol esdevenir un espai de reflexió per conèixer la imatge que els veïns i veïnes tenen sobre la seva realitat i per educar en l’anàlisi crític de les pròpies particicipants del projecte.

El desenvolupament del curs el podreu seguir a través d’aquest mateix bloc, on les estudiants publicaran les vivències de l’aventura. A més, també hi trobareu les experiències de les anteriors edicions.

Us convidem a gaudir de ben a prop aquesta nova edició del projecte!

Crònica enllaçada de la quarta edició del projecte

Tanquem un any més la proposta d’aprenentatge i servei realitzada amb les alumnes de Grau en Treball Social per la Universitat de Barcelona. El projecte Identitats i Miralls ens ha permès, en la seva quarta edició, reflexionar entorn als mitjans de comunicació i el seu paper en la construcció de la realitat social del barri.

Fins a vuit estudiants, agrupats per parelles, han format part d’aquesta experiència. Des d’un inici, ja en la primera de les cinc sessions, es van deixar entreveure algunes de les sensacions que més predominaven entre les participants. Durant la presentació del projecte, l’Anaïs i la Mireia apuntaven a una barreja de nervis i curiositat. El Lorenzo i l’Ariadna comparaven la trobada amb la nit de Sant Joan i l’Anna i la Clàudia asseguraven que se sentien il·lusionades per l’oportunitat de conèixer el barri. Una impressió similar a la que van experimentar el Miguel Ángel i la Sara, que es van carregar de motivació per conèixer La Mina.

El primer contacte amb les entitats i els veïns i veïnes del barri va ser com una celebració d’aniversari per al Lorenzo i l’Ariadna. L’Anaïs i la Mireia van començar a qüestionar-se qui és de La Mina i l’Anna i la Clàudia van arrencar l’aventura amb entusiasme. Així de positius es van mostrar també la Sara i el Miguel Ángel, que asseguraven no poder començar el repte de millor manera.

Com una Festa Major va ser la tercera de les sessions de treball per al Lorenzo i l’Ariadna al barri. L’Anaïs i la Mireia van analitzar La Mina des de diferents mirades. L’Anna i la Clàudia la van catalogar com a una tarda diferent a la resta i la Sara i el Miguel Ángel van treballar amb un grup de dones amb ganes de canviar la situació actual del barri.

La Mireia i l’Anaïs ens expliquen les seves conclusions sobre la darrera sessió amb la gent del barri. L’Anna i la Clàudia la defineixen com una jornada de 10. En Lorenzo i l’Ariadna estableixen un símil entre l’últim encontre i la Feria de Abril. I el Miguel Ángel i la Sara tanquen les sessions de treball amb dos veïns molt compromesos amb el barri.

La sessió de tancament ens va permetre compartir sensacions i inquietuds que encara no havien trobat resposta. Va ser el moment d’avaluar el projecte i les participants van recollir les seves impressions en un vídeo que podria resumir l’experiència.

Aquesta edició de Identitats i Miralls ha captat l’atenció de diversos mitjans de comunicació. Betevé ràdio es va apropar al projecte a través del programa “La tarda de Barcelona”. I el diari El Periódico va dedicar l’article “La Mina, tras el espejo”.

També la pròpia Universitat de Barcelona va elaborar un vídeo que recull els principals objectius del projecte i les experiències viscudes i explicades des de la veu dels propis organitzadors i participants.

El desemparament de La Mina

Una vegada hi havia un regne que patí el domini d’un tirà, durant 40 anys, el país se sotmeté a les seues normes morals. Una moral tètrica, obtusa i térbola; on l’heterogeneïtat era silenciada, rebutjada i inclòs eradicada.

Efectivament, estem parlant d’aquells anys, anys on el feixisme campava al seu aire (actualment, continua vagant com un fantasma del passat, però amb discreció). Doncs, just fou en eixe període quan es gestà el desemparament d’un barri que no existia; la Mina. Pel que es veu, el senyor Porcioles, el batlle de Barcelona durant la dictadura de Franco; signà als anys 70 conjuntament amb l’Institut Nacional de l’Habitatge un contracte que definí a la Mina com un barri destinat a famílies oriündes d’assentaments informals. Per tant, la finalitat de la seua construcció versava els límits de la discòrdia i el desvergonyiment.

El barri de la Mina esdevindria la llar de les persones desemparades. De totes aquellse que per qüestions de treball, diners o infortunis diversos; acabaven en l’oblit de la societat. Si més no, fou el propòsit que dictaminà Porcioles i l’Institut Nacional de l’Habitatge amb el suport del dictador Francisco Franco Bahamonde.

La construcció arquitectònica del barri fou piramidal, és a dir; edificis que alcançaven i alcancen els cels. D’esta manera, amuntegaven a totes les persones desafortunades dintre d’un espai reduït. Endemés, les condicions en les quals s’edificaren els edificis, no foren les més òptimes; i hui en dia, ens topem amb les conseqüències.

I per si no n’hi havia prou, la ciutat comtal es desentengué del barri. Un cop reubicada la ciutadania desemparada i finalitzades les construccions piramidals; el règim franquista redistribuí l’estratificació territorial dels barris de Barcelona. I de la mateixa manera que fecundaren la Mina, la desallotjaren. Desprenent-se del barri i endossant-li’l a la ciutat cantonera: Sant Adrià del Besòs.

Com era d’esperar, l’Ajuntament de Sant Adrià del Besòs mai veié amb positivitat la presència del nou barri; però com la nova estratificació territorial ja s’havia decretat, hagueren de menjar-se’l amb creïlles. I així, anaren passant els anys fins a arribar el 2017. Any on els prejudicis i l’estigmatització afloren pels mitjans de telecomunicació; menyspreant i embrutant la identitat d’aquelles persones que trenquen els esquemes.

Exactament, estem parlant del poble romaní; un poble violentat i perseguit pel pes de la història; des de Hitler als camps de concentració fins als prejudicis del segle XXI. Ens fa tanta gràcia quan algunes persones castellanes parlen sobre les que són gitanes de manera despectiva; com si ells tocaren amb el dit al cel. Oblidant-se que el Regne d’Espanya és una unió de pobles conquerits amb identitats diverses, que a la guerra civil fórem persones refugiades de guerra, o que als anys 50 la gent defugia per les Illes Canàries cap a Veneçuela per culpa de la dictadura; i un llarg d’etcèteres de més.

Totes les identitats han patit persecucions al llarg de la història; i les continuen patint. Hui en dia, els caçadors són els estereotips que imperen el domini social; els mateixos que sembren les persecucions. Ho podem palpar a l’hora de cercar treball (depenent de la imatge que mostres ja et prejutgen), també ho percebem amb el tipus de relacions que s’intenten fomentar (rebutjant tot allò que no siga monoromàntic), o amb les construccions socials que es fan envers el sexe que es naix (qualsevol individu que se n’isca dels límits que establix el binarisme de gènere, ja atempta contra els patrons heteronormatius; i en conseqüència, se’l violenta socialment).

De veritat, és molt trist vore com moltes de les persones castellanes que residixen a la Mina menyspreen el poble gitano. És cert que, alguns dels romanís es neguen a cooperar amb moltes de les normes cíviques que ens han establert, però, el mateix ocorre amb el poble castellà; no? Amb açò volem refermar que és absurd generalitzar, i més encara quan parlem d’una fal·làcia reconeguda en argumentació, com és el cas de la fal·làcia de la composició. I podem trencar amb esta fal·làcia pel mig de referents gitanos com Lola Flores, o persones de carrer com les que apareixen als vídeos emesos el huit d’abril per la Generalitat Valenciana.

Per tant, ni les persones catalanes són tan agarrades, ni les andaluses tan malfeineres, ni les gitanes tan vividores. Molts cops, tendim a pensar que la nostra ètnia, els nostres costums i la nostra cosmovisió sempre són les millors; però no és així. Perquè cada persona és un món, i les raïls d’esta mai han d’implicar un problema de convivència.

De fet, el problema s’origina quan una identitat vol dominar a l’altra; i en lloc de cercar la confraternitat social, se cerca la inclusió social. Ningú ha d’incloure a ningú enlloc, però sí que hem d’establir una relació. Atés que, compartim un espai social; i si no fomentem la interrelació entre tota persona, no assolirem els propòsits que ens pertoquen com habitants del planeta Terra. Uns propòsits que hauríem de consensuar entre totes.

En altres paraules, podem crear entre totes un lligam que ens unisca com a persones que som. Però sempre, garantint l’heterogeneïtat de les múltiples identitats amb les quals cadascuna vol mostrar-se; i sense pretendre canviar o modificar la manera en com hom viu. Un xicotet incís, des de països com Alemanya se’ns titlla de «pigs of Europe»; este parèntesi el dedique a tots aquells que creuen que el seu modus vivendiés el millor del món.

Un cop contextualitzat el barri i desconstruïts els estigmes que versen sobre el poble romaní, continuarem amb els problemes interns del barri. Com ben bé apreciem, el barri conté edificacions construïdes a corre-cuita i a trontollons. Com és el cas d’alguns edificis com el que es coneix amb el nom d’«Edifici Venus». Un edifici que s’edificà als anys 70 amb la finalitat de reubicar a totes les persones que patien un desemparament social. D’aleshores ençà, diverses delegacions de l’Ajuntament de Sant Adrià del Besòs afirmen que els edificis han tingut un seguiment diari. Però que, a hores d’ara, la millor solució és l’enderrocament d’este.

Una alternativa que es contradiu de manera constant; puix que, en altres declaracions, es confirma la pretensió d’allotjar a l’edifici Venus, famílies que posseïxen una adjudicació on se’ls atorguen pisos de lloguer social. Parem una estona i anem per parts, si diuen que l’edifici s’ha d’enderrocar perquè no és habitable, com és que pretenen mantenir-lo operatiu per a altres famílies? Açò per una banda. I, per una altra banda, si al final acaben enderrocant els edificis, on pretenen allotjar a totes les famílies que hi cohabiten en ells? I les que s’havien de reallotjar als edificis pendents d’enderrocament?

Constatem que existixen uns pisos que en el seu dia, s’edificaren per i per a les famílies que viuen als edificis pendents d’enderrocar-se. Però, curiosament; moltes de les famílies no poden accedir-hi perquè no complixen els requisits que els hi demanen. Llavors, si la intenció de construir estos edificis era, perquè volien dotar d’una nova llar a les famílies que viuen als edificis pendents d’enderrocar-se; com és que els edificaren sense tindre en compte els requisits que podien arribar a complir les famílies afectades?

Com podeu adonar-vos, tenim un seguit de qüestions que entre elles només ens reconduïxen a un mateix punt; i és la mala gestió per part de l’Ajuntament. I no volem ser malpensatde; però no descartaríem l’especulació immobiliària. No descartem l’existència d’una especulació encoberta, perquè les noves construccions que es realitzen no tenen en compte les necessitats dels i les conciutadanes del barri; de la mateixa manera que tampoc pretenen fomentar cap tipus de lligam entre les que residixen a la Mina i les nouvingudes. Per esta raó, podem confirmar esta pretensió. A més a més, observem que les edificacions que es realitzen només busquen l’aïllament i la invisibilitat del barri. Són edificacions que es construïxen d’esquena al barri i amb cristalls opacs; impedint així el contacte visual de les nouvingudes amb la mirada del barri. De tal manera que, les residents acaben essent marginades per les nouvingudes; i les nouvingudes marginen sense adonar-se’n.

I malgrat l’opacitat de les noves construccions, encara podríem al·legar molts més indicis; com per exemple l’emmurallament visual. Assetjant a totes les persones residents dintre d’un espai que de nord a sud i d’est a oest, roman ocultat per edificis faraònics.

Entenem que fins al 1970, el barri formava part de Barcelona, i a partir de llavors; esdevingué esponsabilitat directa de l’Ajuntament de Sant Adrià del Besòs. I pel que podem contemplar, el barri no tingué ni té una acollida especial. Però, com ningú pot desprendre’s del barri, considerem que la solució més idònia per tractar les necessitats de la Mina és: aturar el ciment i incrementar de manera constant l’acció social. Ara bé, si l’Ajuntament (secundat per empreses de construcció que tenen un interés financer) pretén continuar camuflant i donant les espatlles a la realitat; després, que no s’esglaie si les residents acaben enfurint-se amb les nouvingudes; o pitjor, amb l’Ajuntament.

Sabem que el desemparament de la Mina ve des del dia que nasqué; però les residents i les seves filles i fills d’estes no tenen la culpa. Raó per la qual, l’Ajuntament hauria d’impulsar un clima afable; per propiciar la confraternitat entre els i les veïnes de la Mina i les persones residents d’ella. D’esta manera, les situacions de dependència que patixen els i les conciutadanes s’anirien esvaint. Perquè tindrien la fortuïtat de comptar amb un clima positiu; un pas bàsic per impulsar el motor de la transcendència en el barri, un motor que motivaria i esperançaria als que han sofert el desemparament social.

Atentament, Ariadna Ortega Milán i Lorenzo Sorlí Tafalla

Sessió de tancament per compartir reflexions i experiències

La quarta edició de Identitats i Miralls va tenir la seva darrera trobada el dimecres 3 de maig. En una jornada d’avaluació que iniciava a les 15h, alumnes i professores van tornar al punt de partida. Aquesta vegada, però, per realitzar el tancament del projecte.

L’acollida a l’última sessió va iniciar amb l’avaluació per equips. Les parelles van presentar un article final que recollia les conclusions i posava de manifest les millors experiències per a cada participant. Un espai que va servir per compartir i intercanviar sensacions, per regalar a la resta de companyes les vivències de cada grup.

La sessió va continuar amb l’avaluació més teòrica. En aquesta ocasió, es va fer una revisió dels textos que les parelles han anat publicant al bloc al llarg del projecte. D’aquests es van destacar els punts forts dels articles i els aspectes que podrien reforçar-se.

Com a tancament, les alumnes van realitzar una avaluació més personal. De manera individual, van participar en una dinàmica que permetia aportar allò que s’enduien com a aprenentatge i coneixement adquirit i allò altre que les havia deixat inquietes i amb la motivació de descobrir-ne més.

Al llarg d’aquesta darrera sessió de Identitats i Miralls, les participants van enregistrar les seves reflexions i sensacions a través d’un vídeo testimoni que aviat podreu visualitzar.

A més, l’equip de Comunicació de la Universitat de Barcelona va estar present durant una part de la sessió per conèixer i gravar a algunes de les alumnes i professores, apropant-se així a la realitat del projecte.

Última sesión

Para trinchar la segunda noticia de la jornada, disponíamos de un “hacha de doble filo”. Dos vecinos, a cual más comprometido con el progreso social del barrio, leyeron el artículo y atendieron a nuestras preguntas. Se trata por una parte de Sergi Moreno, salesiano que vive en el aquí y que realiza las funciones de titular de la Plataforma d’Educació Social de La Mina, y por otra de Eduard Fuentes, vecino y miembro del Consell Editorial del proyecto “desdelamina.net”.

La noticia anuncia la dimisión de Juan Carlos Ramos, Vicepresidente de la comisión ejecutiva del Consorcio de la Mina, según declara él mismo “por falta de respuesta política a las familias del edificio Venus, pendientes de realojamiento”. Se señala que esta dimisión, no aceptada por el alcalde de Sant Adriá, coincide casualmente con la publicación de las informaciones que revelaban las irregularidades en la contratación de vigilancia de los pisos propiedad del Consorcio. Esta vigilancia estaba a cargo de los clanes gitanos que se disputan el control del barrio, los cuales cobraban de los fondos públicos por tal servicio.

El artículo continúa enumerando la secuencia histórica del conflicto del edificio Venus. En 2002 el Consorcio acuerda su demolición y asume el realojo de los vecinos. En 2008, esto se preveía en pisos de protección oficial pero mediando el pago de 34.000€, el cual no podía ser asumido por muchas familias. En 2014 se propone rehabilitar el edificio, pero esta opción no consigue el apoyo político necesario. En 2015 la Plataforma d´Entitats de la Mina aprueba mantener el plan inicial de derribo del edificio. Simultáneamente, el Consorcio i la Agencia Catalana de l´Habitatge sortean los 236 pisos protegidos del barrio, incluidos los previstos para el realojo de los vecinos del bloque Venus, entre solicitantes de toda Catalunya. Por otra parte, ofrecen 53 pisos de los edificios Venus, Mart y Levant, a familias del barrio en riesgo de exclusión social. La rehabilitación de estos pisos, en un edificio pendiente de demolición, está pendiente desde entonces. No, no es un error de redacción, es un “error” de las Administraciones.

Finalmente se relaciona la composición del Consell de Govern del Consorci de la Mina, que es quien ejerce “de facto” el gobierno municipal. Está formado por representantes, no electos sino designados por cada uno de los organismos,  de los Ayuntamientos de Barcelona y Sant Adriá, de la Generalitat y de la Diputació de Barcelona. La Comisión Ejecutiva, más reducida y ágil es quien resuelve el día a día de la entidad y en ella sobre todo su gerente, Juan Luis Rosique.

Nuestros invitados empiezan por hacer una declaración general, en la que reclaman para el cambio del barrio, no tanto soluciones policiales como atención a las personas, lo cual pasa por disponer de recursos para ello.

Centrándose en la noticia, afirman que las Administraciones incumplen sistemáticamente sus acuerdos. En lugar de proyectar confusión, malentendidos y opacidad, la Administración tendría que generar un clima de confianza, que deviniera constructiva. Esto sería posible si se propiciará el diálogo con todas las asociaciones vecinales y con todos los partidos políticos.

Cada proyecto, por ejemplo los educativos, tendrían que contar por una parte con la consulta e intervención de los implicados, y por otra con medios económicos suficientes para su implementación. En su ausencia, la única parte relativamente positiva es que los niños de la Mina salen a estudiar fuera del barrio relacionándose con otras realidades. El objetivo, en contrario, es mantener e incluso traer a los demás a la Mina. Aquí, desde ofrecer comedores gratuitos en las escuelas, hasta iniciativas puntuales que se han revelado exitosas, como la Cursa de la Mina.

Un ejemplo de la falta de los recursos necesarios para ofrecer soluciones, es el del “Equip de Juntes de Escales”, encargado de entrevistar a los ocupantes de cada piso del bloque Venus e intentar determinar el número y la situación de sus ocupantes. Son dos personas, con lo cual su tarea, dadas las dimensiones del edificio, se eternizará.

En cuanto a la solución de la cuestión Venus, encontramos diferencia de opiniones entre nuestros interlocutores. Si bien Sergio cree viable y oportuna la rehabilitación, y Eduard piensa lo contrario, alegando que las problemáticas de convivencia en complejos macro, con los ocupantes actuales, son de difícil solución.

También disienten, sin ser contradictorios, en las políticas globales más convenientes para la mejora del barrio. Mientras que el salesiano apuesta por las acciones de integración, con racionalización, con presupuesto y con seguimiento, Eduard desconfía del éxito de los sistemas de incentivos y entiende que sería también eficaz, la represión coactiva de las conductas antisociales. Ambos coinciden por el contrario, en que la tarea debe abordarse con optimismo y con consciencia de que el progreso no será rápido.

Sergio nos llama la atención sobre un colectivo sin visibilidad en el barrio; aquellos que no son problemáticos, los que sí han estudiado. Insiste en que se deberían establecer planes y ayudas especiales para ellos, lo que indirectamente también tendría valor atractivo para el resto de la población.

En el apartado relativo al Consorcio como ente administrativo, se  reitera la falta de consulta a los vecinos en los procesos de toma de decisiones. La comunicación y la transparencia deberían presidir la relación entre los vecinos y el organismo. En su ausencia, algunas de la políticas aplicadas son positivas, y otras, o bien están alejadas de las realidad del barrio, o bien no llegan nunca a aplicarse al amparo de la disolución de responsabilidades a la que se presta la composición del Consorcio.

En todo caso, el problema principal acaba siendo principalmente, la falta de medios presupuestarios para poner en marcha los proyectos adecuados. El contraste: el sueldo del Sr. Rosiqué, gerente del Consorcio, que parece rondar los 115.000€ anuales.

Sara i Miguel Ángel

Com una “Feria de Abril”

La “Feria de abril” és una festivitat que dura diversos dies i on es mostra una cultura d’origen comuna d’un cert col·lectiu, l’andalús, de la qual a més se’n poden extreure moltes vivències i nous aprenentatges.
Aquest article engloba l’experiència de dues tardes, en les quals a cada una hem fet sessions molt diferents i enriquidores. En aquest article hi reflectim la festivitat i aprenentatge que significà per a nosaltres aquests dies compartits al projecte d’Identitats i Miralls, en el qual se’ns brindà l’oportunitat de conèixer cultures i orígens que fins ara no havíem tingut el plaer; ja que hem tingut la sort de compartir experiències amb persones romanís.
Com cada dia viscut al barri de la Mina, el vam iniciar fent el cafè previ per a tenir l’energia necessària, i així treure’n el màxim profit possible, acompanyat d’un posterior menú al ja recorrent Bar la Granja del que no podem obviar la seva impecable amabilitat, simpatia i calidesa.
Un cop escalfat motors, ens vam dirigir a la sessió programada amb un membre del Campus Rom, actualment estudiant per a l’accés a la Universitat per a majors de 25 anys, de cultura gitana i amb una forta vinculació al barri de la Mina. Per a descriure aquesta sessió ens caldria més d’un article sencer, ja que va donar molt de si; de la mateixa manera que vam tenir el luxe de poder-li dedicar el doble de temps estipulat, perquè era l’única sessió d’aquella tarda. En aquesta vam poder compartir la vivència d’una persona autodidacta, molt activa i amb altra predisposició a la renovació i al canvi. Vam poder parlar dels estereotips i prejudicis que se’ls hi atribueixen a la majoria de persones gitanes i les complicacions que els comporten, ja que aquesta visió desajustada que se’ls atorga els acaba provocant un nivell de dificultat molt més alt per a arribar a qualsevol fita; per exemple, en el cas dels estudis.
Moltes persones gitanes reben comentaris que a l’hora de cursar els estudis, els desmotiven. Alguns educadors no els mostren cap mena de confiança, fet clau que pot dictaminar molt sobre l’actitud que pren l’alumnat davant els estudis.
Utilitzant una perspectiva de política social, podem refermar que depenent de la confiança i les expectatives que mostren els educadors cap a una persona i les que té aquesta sobre si mateixa; són la base perquè pugui arribar a aconseguir els seus objectius. Per tant, veiem que els prejudicis i estereotips atorgats a les persones gitanes acaben provocant una situació que es prolonga i perpetua en el temps. Per sort, aquest home ha trencat amb tot això, i es veu molt implicat i amb molta dedicació davant l’aprenentatge i l’adquisició de nous coneixements.
Seguint la mateixa línia, a la segona sessió d’aquest article vam tenir el luxe de poder compartir i debatre sobre l’aprenentatge i els estereotips de la cultura romaní amb el Grup de Grans del Centre Obert PES La Mina, adolescents dels quals alguns també eren de cultura gitana. Es tracta d’un grup molt enèrgic i carregat d’aportacions reflexives, molt encertades i enriquidores. En aquesta sessió vam tractar una notícia positiva sobre dones gitanes emprenedores, a partir de la qual vam establir un debat, i alhora poguérem compartir les nostres opinions sobre les xarxes socials. Així mateix, com en la primera sessió, també vam parlar dels prejudicis que s’atribueixen a les persones romanís.
Aquestes sessions, personalment, ens han estat molt enriquidores i les hem gaudit moltíssim. Atès que hem tingut la fortuna de no quedar-nos només amb la cosmovisió de la gent paia, perquè les últimes sessions les hem pogut compartir amb persones romanies. Trencant-nos així, els estereotips que els atribueixen.
Han estat dues sessions molt intenses, que ens han ajudat a tancar aquesta experiència amb gran satisfacció i potenciant enormement l’aprenentatge que adquirim a Identitats i Miralls. Agrair de nou l’interès compartit cada tarda que ens ha enriquit i permès ampliar nous horitzons.
Atentament, Ariadna Ortega Milán i Lorenzo Sorlí Tafalla

Últimes sessions al barri

La primera sessió del dia va ser amb l’equip de suport a les juntes d’escala. Al principi va ser una mica estrany per nosaltres, ja que va costar una mica que arrenquéssim, però al cap d’una estona tot ja va ser més fluït. Aquesta sessió ens va permetre conèixer un equip que nosaltres no coneixíem, no teníem gaire clar quina funció feien, però ens ho van explicar molt bé. Vam aprendre molt, ja que molts aspectes que vam comentar nosaltres els desconeixíem, o els coneixíem a mitges, vam veure diferents punts de vista, i això ens va permetre tenir una visió més global de tot, la sessió va anar molt lligada amb la notícia, així com en altres sessions sense adonar-te’n te’n desvincules una mica en aquesta no, gairebé tots els temes que vam comentar i tractar anaven directament relacionats amb la notícia. Va ser una sessió maca i enriquidora per això que hem comentat abans, nosaltres no coneixíem del tot alguns temes que van tractar i vam poder conèixer un equip que no coneixíem.

La última sessió va ser amb la treballadora social del Sagrat Cor Besòs, la Montse Prats. Va ser una sessió preciosa, ens va agradar molt perquè va ser molt fluïda i vam aprendre i descobrir un munt de coses, però alhora nosaltres també vam dir la nostra i vam establir un diàleg molt maco i molt enriquidor. Al fer-la amb una treballadora social a nosaltres que som estudiants de treball social, ja va fer que veiéssim la sessió diferent, perquè mai havíem tingut l’oportunitat de poder parlar directament amb una treballadora social, i això ens va permetre a banda de conèixer el barri i saber més sobre la notícia, conèixer l’àmbit en el que es mou i la feina que realitza ella com a treballadora social a l’escola. Va ser una sessió de 10.

Anna i Clàudia