Dues sessions diferents a la resta

La primera sessió del dia la vam fer amb els nois i noies de l’UEC. Va ser una sessió molt divertida i maca ja que la noticia a treballar era un vídeo i això permetia fer una activitat més dinàmica, l’activitat va ser molt fluïda i tots vam aprendre molt, i no només de la noticia. Estàvem tots molt actius i receptius i això va permetre que la sessió es desenvolupés sense problemes, primer vam analitzar el vídeo i després vam fer una cartolina amb les diferents postures que adoptaven els que apareixien en el vídeo, la veritat és que els hi va quedar una cartolina molt maca. Se’ns va passar el temps molt ràpid, ens ho vam passar molt bé. També, agrair a l’educador que va estar present durant la sessió ja que en alguns moments potser tampoc sabíem què dir ja que era la primera sessió que fèiem d’aquest tipus i ens va ajudar i aportar molt.
La segona sessió del dia va ser amb alguns professionals del CAP, metges i infermeres. Al principi va ser una sessió una mica estranya perquè nosaltres fèiem preguntes i ells responien, però tampoc volíem que fos una entrevista. Després la cosa ja va ser més fluïda i la veritat és que va anar molt bé, vam conèixer un munt de coses que no sabíem, i és que amb qui millor per parlar del barri que amb gent que hi porta treballant tants anys? Tot i les diferents opinions que van sorgir, crec que tots vam aprendre alguna cosa nova, nosaltres segur, a part de l’experiència, vam veure i entendre diferents punts de vista que potser abans no contemplàvem.

Anna Valencia i Clàudia Robles

La Mina des de diferents mirades

Ens posem en marxa pel segon dia de treball amb grups. Afrontem aquestes sessions després de fer una autoavaluació del primer dia. Abans de començar amb la feina fem una mica de reflexió del que ens toca avui, ordenem les idees i agafem aire per emprendre les dues sessions que se’ns presentaven.  Tenim clar què hem de fer, tenim ganes de veure els resultats d’avui.

El primer grup és amb un nois i noies, de 15 i 16 anys de la UEC (Unitat d’Escolarització Compartida). La rebuda al centre ha estat molt agradable. Al principi tots i totes mantenim certa distància però poc a poc i amb l’ajuda de l’educador anem trencant el gel i es converteix en una sessió molt divertida i molt interessant. Alguns d’ells han fet reflexions molt acertades sobre la notícia i a través d’aquesta sorgeixen altres temes interessants del barri.

A través d’ells hem pogut conèixer quina és la seva mirada envers al barri on són conscients de les diferents problemàtiques que té i on constantment posen de expressen que creuen que La Mina es troba en una situació d’abandó per part dels polítics. A través de la sessió hem pogut anar mostrant altres mirades per tal que a més de la que ja tenen puguin tenir-ne d’altres,  més positives i en la qual La Mina no només són notícies negatives sinó que també és un barri on hi ha gent lluitadora, gent treballadora, gent amb projectes i reptes.

Marxem contentes per la feina feta perquè creiem que ha estat un exercici molt positiu de reflexió, tan per nosaltres com per a ells.

El segon grup són dos membres del Grup Impulsor del Projecte de Barri. Avui també ens acompanya una periodista de El Periódico per poder fer una notícia sobre aquest projecte. Això ens posa una mica nervioses, fer un anàlisis crític d’una notícia davant d’una periodista impacta, però de seguida que entrem en matèria, i després d’una estona d’anar sentit com ens fotografien, els nervis marxen i oblidem aquesta part.

La notícia que els hi presentem és sobre la història de La Mina a través d’un petit text i també de fotografies. La sessió es centra molt amb els discursos desviaixats, en una única visió del barri, un únic punt de vista, de la falta de mirar altres miralls i donar altres perspectives.

Al principi agafa força la sessió per la introducció que presenta la notícia. Només començar es parla de la població gitana, escrita de tal manera com si fos una novel·la, segurament per captar l’atenció del lector però on ja veiem una etiquetació negativa del barri pel elements lingüístics utilitzats, des d’un únic punt de vista, com si aquesta fos la única realitat del barri.

També es parla molt dels buits informatius, durant la notícia presenta vàries informacions en les que no s’acaben de completar, ja sigui perquè l’autor de la notícia desconeix o bé perquè no interessa posar-les.

Acabem el dia pensant en la importància que tenen els mitjans de comunicació a l’hora de crear imatges sobre un barri i com a poc a poc van penetrant en les nostres ments etiquetes, imaginaris i realitats, que es van configurant a dins nostre, sense ni tan sols conèixer el territori des de totes les vessants.

Només ens queda un dia de treball, caldrà aprofitar-lo al màxim per seguir gaudint de l’experiència, a nosaltres ens està enriquint molt i esperem que la nostra tasca també estigui produint algun efecte als grups en els quals hem estat treballant, si més no per ser més crítics davant d’una notícia i saber que hi ha més històries a part de la que s’està llegint, perquè tot depèn de la mirada en la qual un vol fixar-se.

Anaïs i Mireia

Com una Festa Major

Tots els que han nascut a un poble sabran del que parle. Efectivament, estic parlant de la celebració que festegen tots els pobles —i també els barris— quan gogen de les festes majors. El comboi que la població té per fer de la festa una celebració única i immillorable, és el mateix comboi que tingueren les “IRIS” (col·lectiu conformat per dones que residixen al barri de la Mina; i tenen com a principal objectiu, organitzar a totes les dones que viuen al barri amb la finalitat de conscienciar-les i apoderar-les) per atendre’ns i mostrar-nos la seua cosmovisió.   I no només ens desvelaren la mirada i les experiències viscudes al barri de la Mina, sinó que també ens explicaren què és el que significa per a elles el col·lectiu al qual pertanyen. També ens il·lustraren allò que les inspirà a l’hora d’anomenar-se. I en este cas, el nom d'”IRIS” nasqué de la mà del meravellós Arc de Sant Martí. Nogensmenys, podem asseverar que no només fou per l’Arc de Sant Martí, sinó que les sigles també jugaren un paper molt rellevant, atés que la “I” fa referència a la iniciativa, la “R” a responsabilitat, la “I” a la implicació, i la “S” a solidaritat.  Tal com ens esplaiaven quines eren les seues inquietuds, ens aparegué del no-res una xicota molt templada, i anava acompanyada d’una xiqueta molt agraciada. I llavors, aturàrem la sessió. La xicota, molt dinàmica ella, se’ns presentà i pel que ens contà, vingué a visitar a la seua mare, per tant, teníem a la nostra sessió a tres generacions de dones: la iaia, la mare i la neta. Aleshores, restablírem la sessió, i la filla de la iaia, és a dir, la mare de la neta; col·laborà amb nosaltres ajudant-nos moltíssim a entendre quina era la realitat que es vivia des de la posició de les castellanes. Ens acostà a la realitat des de la seua cosmovisió, i ho pogué fer perquè nasqué a la Mina. D’ençà que era xicoteta anà a la guarderia de la Mina (fundada per Maria Àngels Rosell), i cresqué conjuntament amb el barri i llurs històries.  Els fruits que fructificaren de la sessió no podien ser més sucosos, i les peces del trencaclosques ja començaven a encaixar. Ara ja no soles teníem la informació d’un conveni que se signà als anys 70 entre l’Institut Nacional de l’Habitatge i l’alcalde Porcioles definint a la Mina com un barri destinat a famílies oriündes d’assentaments informals, l’enderrocament de l’edifici Venus, els requisits que no s’adapten a les necessitats de les persones que necessiten una nova llar, l’emmurallament imaginari, les ajudes de la Unió Europea que es perden pel camí, l’especulació immobiliària, les retallades en l’acció social, i un fum de pisos buits; sinó que endemés, teníem i tenim un barri superpoblat per culpa d’una redistribució i unes infraestructures nefastes.  Seguidament, continuàrem amb la festa major, acomiadant-nos del col·lectiu de dones “IRIS”, i mamprenguérem la segona sessió, una sessió molt agradable que ens traslladà al passat. Esta sessió l’efectuàrem de la mà dels usuaris pertanyents al col·lectiu: Òmnia (programa que acompanya a les persones perquè aprenguen a relacionar-se i expressar-se pel mig del món de les noves tecnologies, la comunicació i la informació). I ens plasmaren quin havia sigut el passat del barri. I una de les coses que més ens sorprengué, fou que el barri posseïa un castell que l’anomenaven: el Castell de les Quatre Torres.

Tanmateix, no fou l’única cosa que ens digueren, ja que ens explicaren com fou la seua vida dintre de la Mina, i com lluitaren per atorgar-los als seus fills una formació que ells mai tingueren, però que els seus fills; sí. I, no tot acaba ací, és cert que els membres d’Òmnia no tingueren la mateixa sort que els seus fills, i malgrat açò, no han defallit. I ara, després d’haver criat als seus fills, han iniciat la seua formació acadèmica, cosa que els honra moltíssim; i els animem a fer que continuen, que «el saber no ocupa lugar».  El comboi que tenien per aprendre ens entusiasmà de tal manera que ara, ja no podem vore amb els mateixos ulls els llibres que tenim a la prestatgeria. Malauradament, tota festa major arriba a la fi, i per molt que ens costés, ens acomiadarem amb l’energia d’un barri volgut pels conciutadans i menyspreat pels veïns.

Atentament, Ariadna Ortega Milán i Lorenzo Sorlí Tafalla

Iniciando la experiencia

Hoy, día 21 de marzo, ha sido nuestra primera sesión y no podíamos haber iniciado la experiencia de mejor manera.

La primera puesta en escena ha sido con el grupo de mujeres IRIS, en el que hemos disfrutado de un ambiente con mucha fuerza y con experiencias realmente interesantes. La noticia que nos ha tocado exponerles para entrar en debate han sido, la promesa de Puigdemont de su visita a la Mina y el futuro del edificio Venus. La verdad es que nos sorprendimos bastante, ya que no hizo falta formular las preguntas que llevábamos preparadas, ya que se respondieron por sí solas a medida que se hablaba del tema.

Nos dió la sensación de que es un grupo de mujeres con las ideas muy claras Tienen claro que la visita de Puigdemont, por ejemplo, no se realizará para beneficiar a la Mina, sino por sus propios intereses políticos. Todas coincidían además en que los planes de mejora del barrio son algo utópico, ya que no se llegará a mejorar nunca. Para cualquier tema siempre aportan el comentario de “esto no tiene solución”, lo que lleva a pensar que están ya hartas de la situación que se vive en el barrio. Esto se debe, entre otras cosas a la visión que nos trasladaron,  de que el barrio está marginalizado intencionadamente, lo que no permite, por mucho que haya soluciones posibles, que la Generalitat y el resto de la Administración las lleven a cabo. Pero a pesar de todo no se rinden. Mantienen su indignación y forman parte del combativo frente vecinal, cada vez más escaso.

Cuando concluyó la sesión nos dimos cuenta de la gran cantidad de cosas que habíamos aprendido sobre la Mina y sobre cómo viven los vecinos su existencia aquí, en tan sólo poco más de una hora de reloj.

La segunda sesión de la jornada nos enfrentaba a un periodista, reputado como experto en las cuestiones de La Mina. Fantástico encuentro con Jordi Ribalaygue. La noticia a revisar, en dos palabras: aproximadamente entre 2011 y 2015, en la Mina se produce una situación de ilegalidad administrativa dentro de la cual se terminan pagando más de 800.000 € en total, a los clanes gitanos, en concepto de vigilancia.

En este periodo se construyeron las nuevas viviendas que deberían haber servido para realojar a los ocupantes del bloque Venus. Tanto algunos pisos viejos que han quedado vacíos, como algunas viviendas nuevas que todavía no han sido ocupadas, precisan vigilancia.

La noticia en concreto, publicada el 2016 en el periódico digital “ara.cat”, habla exclusivamente de que los tres concursos públicos en los que se ofrecía una partida de 132.500 €, han quedado desiertos, siendo la primera vez que se exigía a los concursantes autorización legal, para actuar como empresa de seguridad privada. Beelan Seguridad y Protección fue la única que se presentó, siendo descartada  al no poder acreditar estar al día en el pago de impuestos y de Seguridad Social. Las empresas privadas alegan, como excusa formal, no estar interesadas a causa del bajo precio ofertado por el servicio. Como razón real; no quieren tener problemas con los clanes gitanos.

Jordi Ribalaygue, periodista profesional y colaborador habitual de “El Mundo” y de “El Periódico de Sant Adriá”, nos confirma la veracidad de todos los detalles del artículo escrito por Enric Borrás, profundo conocedor, como él mismo, de la realidad del barrio.

Beelan es una de las empresas que hasta ahora se han encargado de la vigilancia de los pisos vacíos. Este es el nombre comercial utilizado por “Los Manolos”, uno de los clanes gitanos que detentan el control de parte de la vida del barrio. Jordi nos explica que este poder puede llegar a ser absoluto, de vida o muerte, en cuanto que recientemente una amenaza de venganza provocada por el asesinato de un integrante de uno de estos clanes, provocó la huida de más de 500 personas del barrio, pertenecientes a los otros clanes enfrentados.

En todo caso, Jordi nos indica que este artículo forma parte de toda una serie de Enric Borrás, en la que se puso evidencia la absoluta irregularidad de la actuación de la Administración en este asunto, hasta este momento.

Se supone que la presente situación se resolverá mediante un sistema de negociados, en lugar del fallido concurso, según el cual se escogen directamente un mínimo de tres empresas para que compitan entre sí. Es el actual Govern el que ha decidido ahora retornar a la legalidad, aunque parece que Conselleria de Interior tenía constancia desde 2013 de que la vigilancia se estaba adjudicando a empresas sin autorización.

Para tantas cosas curiosas que nos pasan en este país, una más. En plena crisis y entre recortes extremos de partidas como educación o sanidad, entre otras, pueden pagarse unos servicios de vigilancia “a bulto”, ya que parece que no es necesario seguir los procedimientos legales propios de cualquier concesión de dinero público. Protagonistas: el Consorcio de la Mina formado por la Generalitat, los Ayuntamientos de Barcelona y de Sant Adriá y otras entidades públicas, de una parte, y los clanes gitanos de la otra. ¿Increíble pero cierto?

Sara i Miguel Ángel

Comencem l’aventura

El dia 22 de març vam fer les dues primeres sessions al barri de la Mina, era el primer dia que fèiem aquestes sessions i anàvem amb una mica de por i respecte però alhora molt il·lusionades i engrescades amb el què anàvem a fer.

La primera sessió la vam fer amb 3 periodistes, al ser professionals que entenien sobre el tema d’anàlisi de notícies vam pensar que seria més difícil del que realment va ser. Pensàvem que més que aprendre ells o ensenyar-los alguna cosa nosaltres, seria al revés però per la nostra sorpresa no només vam aprendre nosaltres diferents punts de vista sobre el periodisme i sobre la notícia sinó que ells van fer un anàlisi autocrític i van veure que moltes vegades es permeten llicències que no s’haurien de permetre. En aquest sentit ens vam sorprendre perquè no esperàvem aquesta autocrítica, ens va sorprendre positivament. La sessió va anar d’allò més fluida i dinàmica i molt profitosa per totes dues parts. Finalment a l’hora de fer el tancament de la sessió si que ens va costar una mica perquè al ser la primera tampoc sabíem molt bé com acabar i no vam acabar traient unes clares conclusions finals i comunes, però de tot s’aprèn i a la propera sessió ja vam enfocar-ho diferent. Va ser una primera sessió molt maca!

La segona sessió va ser amb 3 educadors de la PES, en aquesta sessió també teníem molts dubtes sobre com enfocar la notícia més o menys pels mateixos motius que l’anterior, al ser professionals i conèixer molt millor que tu el barri i les notícies que hi passen, et condiciona sense voler alhora d’enfocar la sessió al ser el primer dia que ho fas. Tot i això la sessió va anar força bé, els tres educadors van ser molt accessibles, vam enfocar la notícia de la mateixa manera que l’anterior, fent un anàlisi, marcant el més destacat i posant-t’ho en comú, hi van haver diferents punts de vista però tots amb el mateix rere-fons, realment va ser una sessió molt gratificant perquè ningú millor que ells per parlar de les notícies que passen al barri i com les viuen, ja que la notícia anava precisament sobre el carnaval i ells millor que ningú sabien com havia anat. Ens van aportar diferents visions i punts de vista sobre la notícia i sobre el barri, coses que potser nosaltres no havíem destacat ens van fer veure que eren importants, i nosaltres també els vam fer veure algunes coses de la notícia que no s’havien plantejat, la notícia era bastant correcte i no era gaire sensacionalista però si l’analitzaves a fons hi anaves trobant elements que et feien pensar, i entre tots vam poder recollir molts elements i punts de vista diferents i importants.

Per acabar, com a visió general de la primera sessió, volem destacar que va ser molt complicada en el sentit de preparació, ja que era la primera que fèiem i anàvem amb cert respecte, però a mesura que anava passant el dia tot això es va anar esvaint i vam treballar i gaudir molt, la veritat és que ens va passar el dia molt ràpid, a part els dos grups tant els periodistes com els educadors eren persones molt accessibles i ens ho van posar molt fàcil perquè la dinàmica de la sessió anés bé.

Anna Valencia i Clàudia Robles

Qui és de La Mina?

El primer dia de l’experiència a La Mina ens porta bones sensacions i també incertesa, incertesa per saber si realment hem fet la feina que havíem de fer. Tenim més o menys clara la feina que se’ns ha demanat però no tant com portar-la a terme i això ens descol·loca, així doncs ens embarquem en aquesta aventura i a veure què passa.

Ens interessa tant tot el que ens han d’explicar que ens deixem portar més que portar nosaltres la sessió. Quan t’apassiona el que fas és difícil centrar-te en una sola cosa, com és el cas d’analitzar la notícia que portem per treballar. És molt difícil centrar-te en un sol aspecte quan t’arriba un munt d’informació que desconeixies i t’obre la ment amb una altra mirada d’una realitat que creies conèixer. Per tant ens abandonem a aquest nou món per omplir tots els buits informatius que tenim després de llegir les notícies i que fan que no comprenguem algunes coses.

Certament aquestes converses ens han obert a una realitat diferent, per una part hem pogut comprovar que hi ha molta gent involucrada en una millora social del barri i per altra com els prejudicis i els estereotips continuen molt vigents. S’està fent molta feina dins del barri, una bona feina, però tota aquesta feina no canvia l’opinió que hi ha de portes enfora. Llavors ens hem de plantejar com canviar l’opinió que hi ha creada del barri i de qui és aquesta feina.

Ara ja comencem a veure més clara la funció d’aquests tallers però alhora ens preguntem, no seria bo treballar de la mateixa manera fora del barri? Perquè del que sí que ens adonem és que la gent que hi treballa és conscient de com es creen aquestes identitats. Però, i els que les creen en són conscients dels efectes dels seus actes? No culpem a ningú sinó que aquest fet esdevé un problema social, ens hem de plantejar com entenem la societat i com ens relacionem, com la societat necessita classificar-ho tot, posar etiquetes. Per tant la feina és molt més difícil del que semblava en un principi.

És cert que és difícil obtenir una visió positiva del barri perquè al barri hi passen coses, coses bones però també no tan bones i aquestes són les que es coneixen. De fet ens adonem que no cal ni sortir de Sant Adrià del Besós per veure que no se sap ben bé què passa a l’altre costat del riu, cosa que ens sorprèn, ens sorprèn que els mateixos veïns tinguin el mateix coneixement del que passa al barri que nosaltres que vivim a quilòmetres de Barcelona. Descobrim com els veïns de Sant Adrià del Besós no volen ser identificats com a veïns de La Mina perquè aquest fet pot condicionar la imatge que es generi d’ells.

Però tot i això no podem deixar de banda tota la gent que intenta treure la part positiva a la llum, que dia a dia s’esforça per lluitar contra l’estigmatització i contra aquesta identitat que s’ha creat al barri tant des dels veïns com des de les associacions o entitats. És important mantenir viva la motivació, l’energia, l’esperança i les ganes de lluitar d’aquesta gent perquè pugui seguir fent la feina que fa.

Marxem amb la sensació de que ens han volat les hores, pensant en quins seran els propers grups amb els que haurem de treballar i en si serem capaces de retornar una part del que ens està aportant a nosaltres.

Mireia i Anaïs

Betevé ràdio s’apropa al projecte Identitats i miralls

El projecte Identitat i miralls ha estat protagonista a les ones radiofòniques. El programa ‘La tarda de Barcelona’, de betevé 91.0 fm, va entrevistar a David Picó, per conèixer el projecte.

Durant l’entrevista, també van participar algunes de les alumnes que formen part d’aquest curs. L’Anna i la Clàudia van compartir amb els oients les seves primeres sensacions i experiències.

Podeu escoltar l’entrevista a través de la pàgina web de betevé.

Com una festa d’aniversari

Tal com podeu contemplar, pràcticament, se’ns fa impossible deixar de fer el paral·lelisme del projecte “Identitats i Miralls” amb altres festivitats. Coneixem a gent, interactuem amb tothom, veiem cares noves però també de conegudes, amb les que parlem tant dels temes que coneixem, com dels que acabem coneixent. En definitiva, podríem ressaltar tantes coses en un període de temps tan curt, que val la pena recapitular-les.
El Dimecres passat, l’emprenguérem retrobant-nos al barri de la Mina a les dotze del matí; tot i no efectuar les sessions fins a les quatre i mitja de la tarda. Així que, vist el temps lliure que posseíem, marxàrem a fer un tomb pel barri. Prenguérem un cafè exprés i un tallat, passejàrem pels carrers que il·luminen el barri, ataüllàrem molts rostres joiosos, i respiràrem la tranquil·litat que rellueix als matins. El dia era idoni, feia un sol que badava les pedres i una temperatura adient, atès que no feia ni fred ni calor. Un dia perfecte per a gaudir-lo al màxim i “fer una mica de poble”. Al migdia ens redirigírem al bar, on ja ens coneixien perquè és allà on vam dinar el primer dia que xafàrem el barri. «I xe, quin luxe! Menjàrem uns plats ben bons i barats».
Amb només un passeig matutí, trencàrem amb tots els estigmes que vampiritzen el barri de la Mina. A la tarda, tinguérem l’oportunitat d’anar a visitar a les “Adrianes” (col·lectiu conformat per dones que resideixen al barri de la Mina, que tenen com a principal objectiu, organitzar a totes les dones que viuen al barri, amb la finalitat de conscienciar-les i apoderar-les). L’espai on s’organitzen roman ubicat a l’edifici del Consorci, del qual havíem llegit alguna cosa i teníem moltes ganes de conèixer. Un cop allà, iniciàrem la sessió amb només dues senyores, però a poc a poc, s’incorporaren la resta de membres, una darrere l’altra, fet que ens permeté enriquir cada vegada més la sessió, fent-la així més dinàmica i divertida.
Compartírem idees sobre el barri de la Mina, com els estereotips que l’envolten i les realitats que hi existeixen. Parlàrem també sobre una sèrie de notícies de premsa, i com no, no podíem obviar els mitjans de telecomunicació que les elaboraren, i tampoc la manera en com actuaren. Com per exemple, les interpretacions desencertades que efectuaren sobre les realitats que escrigueren, transmetent-nos un miratge difús d’aquella realitat existent. O, la facilitat que tingueren a l’hora de mostrar-nos una part de la veritat, obviant tota la resta i promovent conceptes molt allunyats dels que realment hi ha. També ens comentaren les pors que els sorgeixen, els somnis que es plantegen, i els objectius que es marquen; finalment, ens qüestionàrem què hi podíem fer nosaltres i elles; és a dir, com podíem fer un canvi social i què caldria fer per a promoure’l.
Al final de la sessió s’incorporà un nou membre, el seu professor de català, el qual fou un privilegi poder incorporar-lo, puix que ens desvelà tot un ventall de coneixements primordials per entendre el context en el qual es trobava i es troba la Mina. Oferint-nos així un context històric i actual, i al mateix temps, ens esplaià els objectius i les prioritats que més impacte produeixen al barri de la Mina. I no podíem oblidar-nos del tema de l’especulació que es fa sobre el terreny, una temàtica que emmarcà la sessió. La veritat, espremérem tant les dues hores que durà la sessió, que fins i tot ens brindaren nous punts de vista, coneixements i històries que a hores d’ara, ens han transformat la cosmovisió que teníem a priori de la sessió. Sempre les portarem amb nosaltres, recordant-les amb la lectura del seu llibre, del qual ens van regalar un exemplar a cada un: “Memòries d’Adrianes”.
Seguidament, amb les piles ben carregades efectuàrem la segona sessió de la tarda, la qual creiem que fou idònia per a veure les notícies mediàtiques des d’una altra banda, és a dir, des d’una altra perspectiva. Fins a aquell moment, ens centràrem a destacar allò que no compartíem sobre les notícies, és a dir, tots aquells trets que estigmatitzaven i perjudicaven l’ambient que realment es respira a la Mina. Tinguérem la sort d’analitzar i parlar de la notícia amb una periodista de la Vanguardia, Meritxell, i dues estudiants de 2n de periodisme de la UAB, les Carles. Elles ens transmeteren l’esforç i la capacitat d’observació i d’anàlisi que es necessita per a redactar una notícia, i les poques oportunitats que tenen per a aconseguir una visió representativa (ja que els conciutadans
no solen col·laborar-hi). També parlàrem sobre els objectius que tenen les periodistes, i què és allò que la gent vol llegir, bàsicament, quin sensacionalisme se cerca.

Realment fou un dia en què se’ns brindà l’oportunitat de posicionar-nos al lloc de les persones afectades per les notícies, i al lloc de qui les escriuen. Oportunitats que només es donen al projecte “Identitats i Miralls”, el pastís que no podia faltar en qualsevol celebració, com són els dies compartits amb el projecte.
Atentament, Ariadna Ortega Milán i Lorenzo Sorlí Tafalla

Descubriendo La Mina

El pasado día 8 de marzo pasamos un gran día y tuvimos el placer de iniciar el proyecto “Identitats i Miralls”. Dicho día consistía en visitar, en nuestro caso por primera vez, el barrio de La Mina, y conocerlo, con la finalidad de poder desarrollar la actividad con la que nos hemos comprometido.

Llegamos al barrio en TramBesos, y con ayuda del GPS localizamos el punto de encuentro. Una vez allí llamamos al interfono, desde el cual pudimos escuchar un: “ahora bajamos a abrirte” y enseguida bajó David bien sonriente. Una vez estuvimos todos nos explicaron los datos más relevantes sobre el proyecto para ponernos en antecedentes y centrarnos en el barrio y en la actividad, manteniendo sin embargo la intriga sobre los detalles que nos darían por la tarde. Seguidamente, dimos un paseo por el barrio, con David haciéndonos de guía. De esta manera nos mostraron los enclaves más significativos y descubrimos La Mina. David conoce el barrio desde hace muchos años y en algunos casos nos hacía la recuperación histórica de algunos cambios, pero nos señaló más lo que permanece y el cómo la urbanización puede ser también determinante del contexto social.

Después del paseo fuimos a comer a un bar cercano y estuvimos conversando sobre temas muy diversos. Hubieron ciertos temas de interés común, sobre todo el por qué habíamos decidido embarcarnos en este proyecto y en nuestra carrera o profesión. Todos compartimos el objetivo de dedicarnos a intentar mejorar la vida de los demás.

Cuando acabamos de comer, nos dirigimos hacia el centro a recibir una pequeña clase con el objetivo de aprender a analizar un artículo periodístico con visión crítica y saber identificar así sus puntos tendenciosos y qué es lo que realmente intentan transmitir. A continuación, nos entregaron una noticia para que la analizáramos nosotros mismos y rápidamente nos dimos cuenta de que la información que proporcionaba la noticia no era la más adecuada. No sé cuántos os identificaréis conmigo, pero me gustó escuchar, “tenéis que cuestionarlo todo”, cuando llevas toda la vida escuchando voces que te dicen, “es que lo cuestionas todo”.

Una vez finalizada la lección, nos explicaron el sentido del proyecto y la importancia que tiene implicarse en él. Estamos ilusionados por iniciar este desafío, ganar con la experiencia y aportar algo a nuestros interlocutores. . Esperamos con muchas ganas la siguiente sesión del miércoles, que seguro que no nos dejará para nada indiferentes. Os seguiremos contando.

Sara i Miguel Ángel

Primera sessió al barri de La Mina

La primera sessió al barri de la Mina va ser sorprenent, vam anar-hi sense tenir gaire idea del que hauríem de fer però molt il·lusionades perquè és una bona oportunitat i perquè d’alguna manera volíem conèixer el barri i trencar amb els típics estereotips. El dia ens va passar volant, realment va ser sorprenent, no només la visita pel barri sinó tot en general, també volem destacar l’hora de dinar, va ser una estona molt maca perquè ens va permetre conèixer-nos més entre nosaltres i passar una bona estona parlant i debatent sobre diferents temes i al bar on vam anar ens va encantar, estava tot molt bo i ens van tractar super bé, esperem tornar-hi aviat. Així doncs estem molt contentes la veritat, perquè la feina que haurem de fer està molt bé i és molt interessant, realment vam acabar amb una impressió diferent de la que havíem entrat, al principi no és que esperéssim res concret perquè no teniem massa idea del que hauríem de fer, vam quedar per venir juntes i durant el trajecte ho vam estar parlant, teníem curiositat sobre què faríem i anàvem amb aquella incertesa i certa inseguretat. En canvi vam sortir amb una visió completament diferent i amb moltes ganes de tornar-hi. La veritat és que estem encantades de formar part d’aquest projecte, per nosaltres és tot un repte.

Anna Valencia i Clàudia Robles