El passat dimecres ens vam reunir amb nou adolescents del barri. Gairebé tots ells realitzant la ESO (entre els 12 i els 16 anys aproximadament).
En arribar, ens vam presentar i vam realitzar una dinàmica en grups per començar. Hi havia dos grups, i cada un d’ells havia de cercar cinc qualitats o coses que tinguessin en comú tot els membres del grup (no qualitats físiques). Encara que a alguns els hi va costar més, van acabar traient coses, com per exemple que tots tenien relació amb el barri i que tots anaven a l’aula.
Després vam començar a comentar la notícia, que tenia una implicació bastant directa amb ells; ja que parlava del racisme a les aules cap al col·lectiu gitano, a partir de diferents testimonis de gent del barri que parlava de com aquest col·lectiu havia estat sempre discriminat a nivell acadèmic. També tractava termes com l’absentisme escolar i sobre com, segons el que ells havien viscut, creien que els nens i nenes gitanos des de petits interioritzaven que anar a l’escola no era per a ells.
Els hi vam demanar llavors què opinaven, si ells havien viscut o vist aquest racisme a les aules i si creien que aquest pensament de que l’escola no és per als nens gitanos era veritat. En primer lloc tots varen negar haver sentit o vist mai aquest racisme, però si que varen dir que moltes vegades a les famílies gitanes, els pares que tampoc han estudiat, no veuen necessari que els seus fills segueixin amb els seus estudis més enllà de l’obligatori, i recolzaran per exemple la decisió de que deixin els estudis per treballar amb ells, perquè és el que han viscut ells des de sempre. Ells si que volen seguir estudiant i afirmen poder demanar ajuda a casa amb els seus deures. Però també coneixen casos d’absentisme de companys seus.
Després ens vam centrar més en el barri, ja que uns dels testimonis de la notícia afirmava que abans preferia no esmentar que era del barri a l’hora de cercar feina. Aquí varen coincidir en que la gent té una molt mala visió del barri. “Si dices que eres de La Mina piensan que eres de lo peor”. Però no varen estar d’acord en no dir que pertanys al barri i en avergonyir-te, ja que creuen que aquest fet només ajuda a continuar amb aquesta mala imatge del barri.
Vam intentar llavors treure les coses bones que té el barri, i encara que deien que si poguessin deixarien de viure a La Mina, alguns van dir també que els costaria veure-se’n vivint a un altre lloc. Entre les coses bones van destacar la familiaritat del barri, la diversitat cultural que hi ha, que ho tenen tot molt a prop, la Rambla de La Mina que du cap a la mar, el CAP, la universitat, el poliesportiu, els casals on es realitzen moltes activitats…
Tot i així, són més que conscients de tot el que succeeix al barri a diari i han de conviure, tant amb el mercat de la droga i la delinqüència que això comporta, com amb els consumidors d’aquesta. Han normalitzat conviure amb coses com veure a la gent drogar-se pel carrer, i fins i tot ens van sorprendre quan lis vaig dir que era una cosa que jo no havia vist mai. Però també me van dir que en els cas de que per exemple els hi robessin la cartera, no acudirien a la policia, ja que no la veuen com a un recurs, “aquí no te hacen caso”.
Coincidien però en que abans de jutjar a una persona per ser del barri primer l’haurien de conèixer, ja que només es parla del dolent que passa i mai de les coses bones.
Em va semblar que eren al·lots molt conscients de tot el que passa tant al seu barri com fora, que han hagut de créixer en un context complicat, normalitzant coses que, com ells mateixos deien, potser no haurien, però que potser això mateix els fa més madurs i conscients de la realitat en que viuen, a diferència de molts altres amb la seva edat. I em sembla que enlloc de relacionar-nos amb les coses negatives del barri, hauríem de veure que son ells els que pateixen en primera persona les conseqüències de tot el negatiu que passa en ell. Que no son la causa ni molt menys, i que pel contrari, no senten que la policia (o autoritats) sigui un recurs al qual puguin acudir en el cas de que els passi alguna cosa.
Nataly i Silvia
