Tercera sessió de servei: nervis, sorpreses i contrastos

Era un dia normal d’abril, un dimecres com qualsevol altre (literalment, perquè estem en quarantena). L’única diferència que hi havia és que aquell dia teníem la sessió amb el col·lectiu de periodistes, i a nosaltres ens tocava dinamitzar les preguntes. El cos de la sessió. La part més complicada. Mare meva! en quin moment vam pensar que era bona idea dir que ens era igual quina part de la sessió dinamitzar? Sobra dir que estàvem molt nervioses. Per acabar-ho de rematar, pensàvem comentar algunes idees amb el David abans de la sessió però no ens va donar temps. Més nervis.

La sessió va començar amb les presentacions i allà ja es notava el nivell. Després, va arribar la nostra hora. Vam començar amb les preguntes i, quina sorpresa! Parlar amb ells era tan fàcil, amb totes les preguntes que teníem apuntades, quan els hi fèiem una, la contestaven ràpidament. Aquella i dos més que encara no havíem formulat. Va ser un goig treballar amb ells i poder escoltar les seves opinions i pensaments, i va ser una gran experiència la d’analitzar notícies sobre el barri de la Mina amb persones que coneixien bé el barri i la professió. Durant tota la sessió van estar molt actius i participatius, proposant preguntes ells mateixos per als seus companys i fent-nos recaure en alguns detalls de la notícia que cap de nosaltres havia notat, o en els que no havíem donat importància. Va ser una gran sessió, i en vam sortir molt contentes.

Tot i així, com a futures treballadores socials ens va fer mal que comentessin com a les treballadores socials no els hi agradaven els periodistes, i que no hi tenien molt de contacte. Tot això era per la imatge que es tenia d’ells com a persones que tergiversen la realitat. La bona notícia és que ens van dir que en els últims anys això ha canviat i ara les dues parts tenen molta més relació, de fet, segons ens han dit, les treballadores socials dels hospitals són les que proveeixen molta informació de temes com el coronavirus als mitjans de comunicació. 

Segurament, el motiu pel qual existeix aquest distanciament entre uns i altres és el lema dels periodistes: “Good news, not news”, mentre que els treballadors socials ens acostumem a centrar més en les coses bones i els avanços de la societat. També és cert que en el nostre cas, ens fa molt mal veure com de vegades es redacten algunes notícies o com alguns diaris es dirigeixen a segons col·lectius. Som conscients que no perquè hi hagi periodistes que fan la feina com no ens agrada als TTSS cal estereotipar a tots els professionals -irònic, tenint en compte que lluitar contra els estereotips és feina nostra- però aquest tipus de treballs ens fan perdre la fe, i més últimament, que aquest curs ens n’hem fet un fart d’analitzar notícies. Últimament arribem a casa i ni posem la televisió! És la millor manera per no analitzar inconscientment la informació que ens ofereixen les notícies i no anar enfadades a dormir!

En conclusió, la sessió ens va servir per veure un altre punt de vista, comprendre millor la professió i la feina que desenvolupa el periodista. Veure que podem millorar com a treballadores socials, o com ens podem ajudar mútuament redactors i TTSS. En definitiva, les dues cares de la moneda, que al cap i a la fi tenim preocupacions similars: descriure la realitat social.

Marta i Núria