Tercera sessió de servei: aprenentatge, personalitat del periodisme i mites trencats

Aquesta sessió la vam treballar conjuntament amb periodistes que treballen a l’àmbit local. Periodistes que coneixen i informen sobre la realitat del barri de la Mina i que col·laboren amb el projecte “Identitats i Miralls”. La trobada la vam fer en format videoconferència donada l’excepcionalitat del COVID-19. 

Nosaltres teníem l’encàrrec de codinamitzar la sessió, la qual girava entorn a l’anàlisi d’una notícia sobre el “barraquisme vertical” al barri. Havíem de formular preguntes sobre l’article i per a que així serveixin de debat sobre la realitat del barri i com aquesta és informada a través de les veus expertes. 

Previ a la trobada hem d’admetre que estàvem una mica nerviosos i amb expectatives incertes, no només perquè ens trobaríem amb professionals de la informació, sinó perquè a més a més ells eren bons coneixedors de la realitat del barri de La Mina. Era una oportunitat d’aprenentatge però alhora era força intimidadora. 

La sessió va començar de manera fluida i amable, vam fer una dinàmica de presentació on vam demanar que tothom es presentés i ens van explicar breument la seva trajectòria professional, també perquè havien triat aquesta professió. Aquí ens vam adonar que tots plegats eren persones properes i prestes a ajudar-nos amb la informació, la qual cosa ens va facilitar la feina. 

A mida que avançava el debat, vam anar descobrint noves realitats sobre el periodisme i sobre les persones que exerceixen la professió. Si hem de descriure en un aparaula que ens va deixar la sessió, aquesta seria “aprenentatge”. 

Un dels aspectes destacables que ens va cridar l’atenció és la “personalitat del periodisme”, una expressió que ens hem inventat, però que pretén definir la feina d’un/a periodista d’altres malgrat el mitjà que representen. Per exemple: hi havia professionals qui semblaven més cronistes, els seus arguments sovint venien acompanyats de relats i fets històrics vinculats a La Mina. 

D’altres periodistes donàvem més pes a les fonts d’informació, és a dir, manifestaven força empatia per les persones del barri i la seva participació en la construcció de la informació o notícia. També hi havia algú qui semblava estar més orientat cap al periodisme d’opinió i d’altres que potser eren més crítics o reivindicatius. 

Indistintament d’aquesta diversitat de perfils tots plegats coincidien en determinats aspectes. El primer, el seu compromís per la professió en termes de respecte, ètica i dedicació. El segon aspecte destacable és la sensibilitat cap els problemes i la realitat de La Mina. Se’ls hi notava, cadascú al seu estil, no només implicats en les notícies que publiquen, sinó que a més a més defensen que és una manera de construir el barri amb una perspectiva transformadora. En últim lloc destacar que tots plegats són força coneixedors del dia a dia i història que envolta La Mina. Encara que aquesta percepció de la realitat sempre és interpretativa. 

Durant el desenvolupament del debat van sortir altres idees interessant que tenen a veure amb l’objectiu del periodisme. D’aquí vam extreure que el periodisme ha de ser un motor de transformació social, que ha d’ajudar en la lluita contra la injustícia i per tant que s’ha de desenvolupar amb compromís cap a la societat, en aquest cas cap al barri de La Mina. És una visió que potser no esperàvem. 

Un dels periodistes defensa la tesis que “el periodisme en realitat no és objectiu”, que ha de tenir una intencionalitat i que és determinant “com” s’explica el fet o la notícia, bé sigui des de la denuncia, la crònica, l’opinió, la investigació, la militància… Nosaltres no vam comentar res al respecte en aquell moment, però ara entenem que sobre la notícia o comunicació dels “fets” hi ha un gran pes que recau sobre l’autoria del relat tot i la línia editorial que ha de seguir. No obstant, arribats a aquest punt encara no sabríem dir perquè continuen sortint tantes notícies negatives del barri?

Cap al final de la sessió vam arribar a dues qüestions que interpel·laven als periodistes: la primera era per què creien que sortien més notícies negatives que positives sobre La Mina, i l’altre sobre el concepte que té la gent que representa els moviments socials cap al periodisme i viseversa.

De la primera qüestió pràcticament tothom va defensar la postura que certament s’han d’explicar les notícies positives, però que això no exclou que s’hagi de parlar sobre la realitat, i si aquesta és negativa s’ha de dir. Aquí una de les periodistes va dir que sobre La Mina si s’escriuen coses positives, que si es ressenyen tantes coses positives com la resta de llocs, però que “good news-no news”, la realitat és que les notícies més aviat negatives desperten més interès. 

Nosaltres, sense ser grans coneixedors del tractament de la informació discrepem en certa manera, no estem segurs que a La Mina surtin tantes notícies positives com a altres localitats o barris. Sí que coincidim que La Mina té realitats força negatives i s’han d’explicar, però hi ha maneres de maneres i la continua reproducció de les “misèries” del barri perpetua l’estigma ben construït sobre el seu ideari. 

La segona qüestió va ser molt interessant perquè ens interpel·la a nosaltres com a futurs/es treballadors/es socials. Fins aquell moment no ens havíem plantejat: des del món social, què pensem o què sabem del periodisme? i que pensen els de nosaltres? Un dels periodistes va comentar que l’imaginari construït és que els periodistes pensen que “la gent dels moviments socials són uns hippies institucionalitzats i que aquests últims pensen que els professionals de la informació són uns mercenaris del poder”. Nosaltres potser no teníem una idea tan formada, no obstant després d’aquesta trobada sí que hem trencat alguns mites, hem humanitzat al mitjà d’informació i hem pogut mirar el costat més social de la professió. 

Dit això, volem comentar la nostra experiència més personal. La veritat és que vam aprendre moltes coses que no sabíem a l’hora de llegir un article o notícia. L’experiència ha estat força agradable malgrat el format de trobada. No sabíem com aniria ni si ens en ensortiríem amb aquesta nova forma d’APS que entre tots hem construït. La veritat és que l’equip que coordina l’APS i els periodistes ens ho van posar molt fàcil sent tan propers amb nosaltres i responent sense cap problema a totes les qüestions que vam plantejar a la sessió conjunta. Tot i que no vam saber treure’n molt de suc amb les nostres qüestions. Per la nostra part ha estat una experiència molt positiva, i sens dubte hi tornaríem a participar.

Per acabar dir-vos que escrivint aquest article arribem a la conclusió que La Mina certament és un barri amb moltes complexitats i que s’han de dir, però que és molt important el “com” s’informa. D’una altra banda ara pensem que dins el periodisme hi ha un compromís social, transformador i de lluita contra la injustícia. No obstant, per contra, encara tenim dubtes no resolts: per què continua l’estigma sobre el barri als mitjans de comunicació? Per què seguim pensant que La Mina és “el pati dels malendreços de Barcelona con es ressenya a un diari? Què passa realment a La Mina?

Carla i Jason