El passat dimecres 20 d’abril vam tornar a la Mina plenes d’energia i disposades a saber molt més sobre la realitat del barri. Aquesta vegada, vam realitzar els grups d’anàlisi amb els membres del consell editorial, la Mònica i l’Eduard, i amb els alumnes de l’aula oberta de 3r de la E.S.O. de l’IES Fòrum.

Amb els membres del consell vam tenir una xerrada entretinguda; al principi ens vam desviar una mica del tema a tractar i vam començar a xerrar sobre els nostres llocs de procedència, cosa que ens va semblar interessant pel fet de poder anar comprovant que la gent que passa per la Mina o, fins i tot, decideix mudar-s’hi, és sempre d’uns determinats barris o entorns on, vulguis o no, s’han pogut veure involucrats/des en situacions o amb perfils de gent semblant. No creiem que un multimilionari estigui interessat en passar-s’hi. La qüestió és: per què? Hi ha alguna mena de mur que no hem vist al venir al barri? No és cert que hi ha barris i zones amb les mateixes instal·lacions que les de La Mina (sales de venopunció…) i que, en canvi, tenen molta més bona imatge? Quin és l’objectiu aquí? Quin és el problema? S’està millorant la situació del barri o s’està empitjorant?

Ens va sobtar, a més, el fet que ells mateixos ens diguessin que, en algunes situacions, a vegades, tendeixen a normalitzar situacions (degut al cúmul d’experiències que han tingut al barri) que en altres barris no acostumen a tenir lloc. Per tant, podem entendre que quan t’has acostumat a certs successos o experiències que han passat a formar part del teu dia a dia, costa molt canviar-los. No sabem el motiu pel qual cada persona ha decidit o s’ha vist en una situació que l’ha fet escollir un camí determinat que ha guiat els seus passos fins al dia d’avui (pot ser per temes econòmics, familiars…), però creiem que només cal voluntat pròpia per canviar de rumb si és això el que es vol realment.

En una notícia que vam analitzar constava que, tot i que els controls policials s’han tornat (o sembla ser que s’han tornat) més estrictes al barri del Besós de Sant Adrià, La Mina no ha notat gaire els seus efectes.

Nosaltres, personalment, hem vist cotxes de policia escorcollant el barri de tant en tant però, és suficient aquesta mesura? És l’adequada? Per què es concentra tota aquesta mala fama al barri de La Mina? Podem deduir, per les noticies llegides i pel que ens ha comentat alguna gent de la zona, que la gran part dels consumidors de la droga de La Mina no viuen aquí. Llavors, per quin motiu s’hi acosten? Podríem dir que el motiu és que aquí hi ha una sala de venopunció, entre d’altres recursos per l’estil, però sabem que aquest no és l’únic barri que en disposa d’una.

Així doncs, potser el motiu sigui el baix control que permet que es trafiquin i es consumeixin drogues sense conseqüències aparents, o potser l’arrel del problema radica directament en la resta d’administracions implicades en aquest sector poblacional, qui sap. S’adeqüen aquestes a les necessitats del barri? És cert que s’han dut a terme millores però, han sigut suficients aquests esforços?

Tenim la informació d’unes quantes notícies i l’opinió de diverses persones que coneixen el territori i que ens aporten diferents punts de vista sobre la seguretat a La Mina: algunes persones creuen que la policia no fa res al respecte, altres que la plantilla policial és molt reduïda, altres que a la resta de Barcelona li interessa tenir aquesta mena de conflictes situats en una zona concreta… però tots, o la gran majoria, coincideixen en una cosa: aquesta situació mai s’acabarà. Però, si a la resta de Barcelona s’ha aconseguit disminuir tant el consum de drogues, per què aquí a La Mina això no és possible?

Per altre banda, amb el grup de l’aula oberta de l’IES Fòrum vam tractar diversos temes interessants, com per exemple: l’augment del nombre de xeringues recollides al barri i que, per contra, a Barcelona s’han reduït; la constant presència de deixalles als carrers; la impunitat dels actes delictius que s’observen dia rere dia; la implicació de Ràdio La Mina i diverses associacions del barri que tenen com a objectiu dignificar-lo i lluitar contra les situacions de vulnerabilitat; el tancament i les mesures de vigilància que s’han pres per a evitar la ocupació dels pisos socials construïts, que a dia d’avui segueixen buits (relacionant-ho directament amb la proposta d’anys enrere de reallotjar a les persones de l’edifici Venus cap a aquests pisos, però només si reunien un seguit de condicions econòmiques).

En els nois vam poder observar el seu anhel de canvi respecte la venta i el consum de drogues a La Mina. I junts, vam arribar a la conclusió que per tal de que la situació millorés seria necessari que grans punts de venta de droga del barri desapareguessin (recalcant, com havien comentat amb els membres del consell, que potser cal més control policial); així no hi hauria quasi ningú que vingués a consumir als seus carrers. A la vegada, però, aquesta idea es trobava en contraposició amb el fet que expressaven que moltes de les famílies no tindrien de què viure, tot i que ens va sobtar la afirmació d’alguns alumnes com “Prefiero verme tirada en la calle, que vender droga”. Respecte aquest tema, també van expressar que si fos per ells, eliminarien la sala de venopunció, perquè aquesta negativitza més la imatge del barri. Aquest últim tema, però, sabem que pot arribar a generar molts debats i controvèrsies.

Un altre tema que es va comentar va ser el de les deixalles al carrer, cosa que va ocasionar un moment de sinceritat en el qual ells mateixos van afirmar ser algunes de les persones que llencen les deixalles al carrer, arribant a la conclusió de que el canvi d’aquesta situació es troba a les seves mans i a les de tots els seus veïns. Per acabar insinuant, doncs, que es deuria dur a terme un procés de consciència comunitària.

Un altre aspecte a destacar que va sorgir i se’n va crear un bon debat, va ser el del reallotjament als pisos socials. El grup de nois creia que als veïns se’ls hauria de donar un pis per l’altre, en comptes de condicionar-los en que per poder accedir-hi a aquests, haurien de constar de 30 i 40.000 euros i estar al corrent de pagament.

I seguidament, nosaltres vam plantejar la possibilitat de realitzar protestes al seu barri sobre temes com aquests que els hi afecten transcendentalment i sentin que els seus drets els hi estan sent vulnerats (aquestes protestes ja s’han realitzat altres vegades). Ells mateixos reconeixen que no són participants en aquest tipus d’actes, i al respecte hem pogut observar diversitat d’opinions: algun alumne expressava que si no és un aspecte que li influeixi directament a ell mateix, no li veia sentit a protestar o implicar-se em una protesta; per altre banda, un altre alumne deia que és necessària la solidaritat conjunta del veïnat encara que les situacions que no els influeixin directament.

En definitiva, fins on volem fer canvis a La Mina si no anem tots a una? I encara més quan parlem d’un barri com aquest, que no es queda curt en temes de companyerisme, solidaritat i intervenció comunitària. I això dóna peu a explotar considerablement aquests punts positius tan transcendentals que no
es troben en qualsevol lloc. Com ens deien els membres del consell editorial, és necessària una major participació del veïnat en actes i aspectes que, directa o indirectament, els poden acabar influenciant a tots.

Les conclusions que vam poder extreure amb aquest grup van ser molt satisfactòries, ja que en un principi pensàvem que serien nois sense preocupacions per la situació actual del seu barri i, al final, va resultar ser tot el contrari. Aquest va ser un aspecte que ens va motivar encara més a reflexionar en profunditat respecte la realització del taller, a la vegada que observàvem les potencialitats que podrien arribar a explotar aquests adolescents.

Aquests nois i noies, ens van fer sortir de la sessió amb una gran alegria per l’interès i la implicació que ens van transmetre i, per això, creiem que s’hauria de donar més veu i vot als joves del barri. Mai està de més constar de diverses opinions dels diferents col·lectius, qui sap si ens podran brindar respostes a preguntes que creiem que no tenien solució. A més, el fet de poder expressar les seves respectives opinions i sentiments podria comportar una major implicació del sector de joves en les qüestions que afecten al barri.

En definitiva, potser només cal pensar que si hi ha gent que ha aconseguit arribar a la Lluna, per què la gent de La Mina no pot fer un canvi de la seva realitat adaptant-la als seus propis desitjos? I, si hi ha tan poques coses realment prohibides a La Mina, tal i com la gent expressa, perquè el fet de millorar ho ha d’estar?

Moltes gràcies, os esperem a la pròxima edició del blog.

Isabel, Noemí i Paula.