Comiat a Identitats i Miralls: Les Alícies posem un punt i seguit a
l’experiència viscuda al barri de La Mina

Ja hem posat fi a aquesta experiència. No obstant, no considerem aquest comiat com a definitiu. En tot cas, ens referirem exclusivament a l’Aprenentatge i Servei que hem realitzat durant cinc dimecres de març, abril i maig al barri de La Mina de Sant Adrià del Besòs.

Ha passat volant i si n’hem de fer una síntesi de tot plegat, la primera paraula que se’ns passa pel cap és la d’orgull.

Orgull d’haver trencat el mirall que porta per nom aquest magnífic projecte, orgull d’acostar-nos una mica més a la Identitat i a la realitat d’un barri patidor, orgull de poder parlar de La Mina sense pors ni tabús, orgull de poder donar-ho a conèixer al nostre cercle social i orgull d’haver viscut en primera persona aquesta experiència tan enriquidora.

Ha estat una oportunitat essencial. Ja no només parlem de cares a l’enriquiment de la nostra formació acadèmica sinó també a l’enriquiment de la nostra persona. Hem après molt. La Mina ens ha aportat moltes coses. N’hem aportat nosaltres també? Esperem que sí i esperem que els veïns i professionals ens recordin i s’emportin bonics records del nostre pas pel barri.

Tanmateix, és útil extrapolar aquesta experiència a altres casos. Realment podem creure tot el que ens diuen? El que diuen els mitjans de comunicació –encara que siguin fonts molt conegudes i potents– va a missa? Nosaltres podem dir – ara sí – des de l’experiència, que això no funciona així. No tot és tan senzill com semblava. Contrastar és primordial per poder treure conclusions pròpies de les realitats. Nosaltres hem contrastat i, en aquest cas, tenim la sort de poder-ho dir amb seguretat i fermesa. No existeix una realitat compartida i única; existeixen tantes realitats com persones poden interpretar-la.

Vam arribar al barri amb tota una bateria d’idees preconcebudes que havíem rebut des de fa molt temps. Totes negatives, no ens enganyarem. Realment ens les creiem i ens afectaven. Els nervis i el nus a l’estomac eren inevitables. Ens vam llançar a conèixer diferents punts de vista: el de la premsa, el de programes televisius morbosos, el dels verdaders protagonistes de la història, el de l’Administració Pública… Aquests ens van portar a reflexionar i a trencar amb la majoria de prejudicis que ens han acompanyat fins avui.

A La Mina pot ben ser que hi falti autoestima, que s’hagi pres com a punt de mira dels morbosos encara que s’hagi de maquillar o exagerar la realitat per aconseguir el que es vol – com ara vendre –, que hi hagi algunes problemàtiques socials innegables, però, en tot cas, és un barri que es fa estimar, que pot donar molt de si i que agrada als seus veïns i a les persones que intel·ligentment s’hi acosten.

A nosaltres també ens agrada caminar per La Mina, anar a fer el cafè amb llet al bar, parlar amb els seus veïns, gaudir de la diversitat cultural…

Cap dels dos podem dir que ens hàgim sentit incòmodes en algun moment.

Curiosament, incòmodes ens hi sentíem abans de conèixer-lo. Sempre hem rebut el respecte que nosaltres hem procurat donar i, ens n’hem pogut anar a casa contents i satisfets de la feina realitzada.

La Jornada d’Avaluació va ser potent i trista. Un dinar, una reflexió conjunta i individual i, per acabar, vam anar al famós bloc Venus. Allà, en Domènech – salesià membre del Consell Editorial del projecte – ens va obrir molt amablement la porta de casa seva i es va unir a nosaltres amb una última i molt profitosa conversa. Veure el bloc, va ser com veure en imatge una síntesi de tot el que hem viscut allà. Una cloenda perfecte. Com diu en Domènech: les vivendes són els oasis i l’espai comú el desert.

Tornant cap al metro, amb la resta de companyes de l’experiència, no ens creiem que això ja s’havia acabat. Passejàvem pel barri molt diferents de com ho vam fer aquell 11 de març. Innocents de nosaltres… Aquesta vegada, se’ns dibuixava una expressió d’apreci, de satisfacció, de confort i –per què no repetir-ho– d’orgull.

Aquest Aprenentatge i Servei ha estat una inversió. Una inversió que ha contribuït a obrir-nos la ment i a ser crítics. El nostre més sincer agraïment a totes les persones que ho han fet possible i també, molt especialment, als veïns del barri.

Elena i Joan