Tampoc va ajudar que, en sortir, ens vam trobar a un home que ens va dir: “tened cuidado que no os hagan nada, y si os dicen algo decidmelo”. Tot i que probablement l’home només feia broma, aquest comentari va fer que tota la meva visita pel barri es tornés incòmoda i amb molta precaució, tenia els ulls per tot arreu i anava amb molt de compte, no em sentia segura.

Confesso que abans de la primera visita, vaig veure un vídeo del Zzazza a La Mina (l’italià que va a barris més perillosos d’Espanya i ho grava) cosa que no va ajudar a la meva tranquil·litat. És probable que haver vist aquest vídeo abans de la visita no va ser la meva millor decisió.

També, del primer dia, m’agradaria destacar que el preu del menjar em va sorprendre gratament en relació amb la seva qualitat. En altres llocs, demanar el mateix podria costar gairebé el doble, i això, probablement –ho dic des de la ignorància–, és a causa de la ubicació geogràfica del barri, ja que es troba en una zona marginada.

A la primera sessió vam estar amb un professional de la biblioteca, he de dir que encara no teníem molt clar com havia de ser la meva intervenció ni què havia de fer amb la notícia, considero que va ser el dia que més ens va costar treballar amb la notícia. Malgrat això, ens va servir per espavilar-nos, ja que a la segona i tercera sessió vam ser capaços d’introduir la notícia sense cap dificultat.

Sense dubtar, la meva experiència preferida que m’emporto és del dia que vam anar a l’Escola d’Oportunitats de Sant Adrià, on vam estar amb cinc joves del centre que enfrontaven problemes amb l’escolarització i visquen a La Mina. Penso que van ser ells els que, al final, van provocar un canvi significatiu en la meva perspectiva sobre el barri. Va cridar-me molt l’atenció el seu fort sentiment de pertinença al barri, la manera com en parlaven i com expressaven que no podrien viure sense La Mina. Això em va sorprendre, ja que personalment no tinc aquest sentiment de pertenença amb el lloc on visc, i em donaria completament igual viure en un altre lloc que no sigui el meu actual.

En aquella sessió, em vaig sentir molt còmoda i confiada, i penso que això va ser el factor determinant que va fer que canviés el meu pensament, perquè a la següent sessió, que em tocava estar al CAP de La Mina, no vaig tenir cap sentiment d’incomoditat estant al barri totalment sola mentre esperava a la meva companya.

També em va motivar veure a l’educadora social treballant, ja que en un primer moment, abans que estudiar treball social, jo volia fer educació social, i òbviament, tenia molt estudiades les tasques i competències d’aquests professionals, però mai els hi havia vist treballar de prop amb els joves. Em va fer especial il·lusió veure la seva implicació amb els adolescents, la manera com els parlava i com s’esforçava perquè tots se sentissin còmodes i participessin activament a la sessió. Es notava la seva vocació i il·lusió solament per la forma de mirar, i això és una cosa que jo espero poder mantenir quan sigui professional.

Finalment, estic molt agraïda, ja que a través d’aquest projecte he tingut l’oportunitat de conèixer a la Raian, una companya amb la qual comparteixo classe, però amb qui encara no coneixia i en aquests dies, hem mantingut converses molt interessants.

A lo largo de mi vida he comprendido la importancia que tiene la educación de la sociedad y de dar voz a todas las personas y/o colectivos para que se conozcan todas sus historias y contadas por ellas. Comprendí que estamos inmersas en la cobertura mediática y debemos ampliar nuestras fuentes de información .

Es así como se crea una historia única, se muestra a un pueblo solo una cosa, una única cosa, una y otra vez, y al final lo conviertes en esto. El relato único crea estereotipos, vamos a derribarlos, vamos a reformarlos, reinventarlos. Y es así estando en este barrio en las últimas semanas, como he admirado a diversas personas y entidades que no conocía antes, y lo hice ahora con vosotras.

He sentido mucha alegría, ha sido naturalmente agridulce esta experiencia, dulce porque me he dado cuenta que ocurren cosas muy impresionables que en otros puntos de la ciudad jamás vería, a nivel de intervención social, es transformador, y agrio porque aun queda mucho por hacer, pero estamos en el camino.

Antes de esta experiencia, llevaba conmigo una mochila llena de prejuicios, influenciada tanto por los medios de comunicación como por mi entorno familiar, quienes siempre habían hablado negativamente sobre el barrio.

Durante la primera sesión, mi compañera Evelyn y yo entrevistamos a un bibliotecario de la biblioteca local. A medida que le formulábamos preguntas, esos prejuicios empezaron a desvanecerse gradualmente, ya que él desmentía las percepciones negativas que existían afirmando que no eran más que casos puntuales que podrían pasar en cualquier otro sito. Lo mismo ocurrió en la segunda sesión con los jóvenes no escolarizados. Cada prejuicio fue refutado ya que nos resaltaron los aspectos positivos, como los valores predominantes en el barrio, tales como el respeto y la hospitalidad. Sin embargo, la última sesión en el centro del CAP con los profesionales nos proporcionó una dosis de realidad al explicarnos que aún hay muchas necesidades sin cubrir en el barrio y que hay mucho por mejorar.

Estas tres sesiones cambiaron por completo mi percepción del barrio. En primer lugar, el hecho de caminar por el barrio completamente segura, desmintiendo así mi prejuicio de que era inseguro. En segundo lugar, la interacción con la gente demostró que todos son respetuosos, y en ningún momento me sentí incómoda.

Mi conclusión es que el barrio no es más que una víctima de la manipulación mediática, que alimenta el odio hacia la diversidad étnica y nacional. En comparación con otros barrios desfavorecidos que he visitado, La Mina se sitúa al final de la lista, ya que cuenta con una amplia variedad de actividades que promueven la inclusión social y la igualdad. Repetiría esta experiencia sin duda.

En iniciar la sessió d’introducció, em va parèixer molt interessant el tema de la tergiversació de notícies, un tema que ens ha acompanyat gairebé durant totes les sessions que hem fet. Per aquesta raó, trobo que reflexionar sobre com els medis tracten certs temes, com la manera d’utilitzar unes o unes altres paraules pot determinar la visió o perspectiva que tindrem sobre un grup o una persona. Aquest fet l’he pogut comprovar al llarg d’aquesta experiència, ja que amb les notícies que vam analitzar i comparar amb el grup que ens tocava, a vegades els fets no corresponien amb el que ens deien les persones del barri.

Trobo que aquesta experiència, ens ha permès a mi i a les meves companyes d’entendre de manera personal i amb proximitat un barri que moltes vegades sofreix d’estigmes i perjudicis que determinen la seva vida en diferents maneres.

Gràcies a les sessions, com ara amb les educadores de carrer, jo i la meva companya vàrem poder reflexionar sobre temes prou interessants com el cinema i les representacions del gitanos, amb el grup ‘fem família’ vàrem poder tenir conversacions profunditzades amb pares i mares que ens contaven la seva experiència, ens donaven idees i millores per al barri, i així, mitjançant aquestes converses vam poder aprendre que no sempre podem fiar-nos de les notícies per representar un barri, persones o una comunitat.

Després de dur a terme les sessions, puc dir que estic verdaderament agraïda amb mi mateixa per ser tan caparruda i haver decidit intentar-ho, ja que tothom em deia que millor que no em fiques allà, que passaven pena per jo, etc.

Les persones que he conegut del barri, els professionals que fan feina dia a dia i tota la gent que s’ha creuat al camí en tota aquesta experiència, m’han demostrat que la cara real del barri (la imatge real) és molt diferent d’aquella que sempre ens mostren als mitjans de comunicació o als comentaris de la gent que parla del barri, però no l’ha trepitjat mai.

He conegut persones meravelloses del barri, veïns i veïnes de tota la vida que no mereixen aquest estigma que se’ls hi ha posat. He pogut traslladar aquestes experiències al meu entorn, per poder canviar aquesta visió i aquests prejudicis. Això no ho hauria pogut fer si no hagués anat amb primera persona al barri a conèixer la seva gent i a veure la feina social que es fa.

No és just jutjar a les persones perquè en un moment determinat de la seva vida estiguin passant per una situació complicada o vulnerable, no és just enganxar una etiqueta que pot tenir repercussions de per vida, no és just jutjar un barri sencer, totes les persones mereixen i tenen dret a ser tractades com iguals, sense prejudicis, i considero que en el cas de La Mina, aquesta experiència és perfecte per trencar aquests pensaments.

Una molt bona professora de la universitat em va dir una vegada que TOTES les persones tenen alguna cosa de la qual val la pena enamorar-se. Considero que té tota la raó, en el barri de La Mina, hi ha persones que son llum, i mereixen ser escoltades i valorades sense aquests prejudicis.

Ha estat una vivència molt enriquidora, tant a nivell professional com en l’àmbit personal. Estic molt agraïda d’haver tingut l’oportunitat de conèixer el barri, la seva gent i els professionals que hi treballen.

Va haver-hi una sessió en particular que em va arribar molt. Escoltant les històries d’els i les joves del barri, les seves experiències, etc. En ser allí i estar des de la part d’aprendre i també trencar els estereotips, això va canviar radicalment la meva perspectiva sobre com es formen els estereotips i/o prejudicis en aquest barri i en general en la nostra societat.

Va haver-hi moments de frustració en enfrontar-me als meus propis prejudicis, però també d’esperança en veure el poder de la comprensió i l’empatia per a desafiar aquests estereotips arrelats. Aquest projecte em porta molt més allà de simplement comprendre els estereotips. M’emporto una sensació de responsabilitat, la necessitat de qüestionar els meus propis prejudicis, d’aprendre a improvisar com de saber organitzar les dinàmiques depenent del tipus de col·lectiu, el treball en equip, etc.

Estic súper agraïda per aquesta experiència transformadora. Han estat unes setmanes de total emoció, ganes d’aprendre, fer-ho sense gens de por, escoltar i estar amb els col·lectius que ens han tocat des del “tu a tu”.

Durant les sessions, a part que van ser 10/10 vaig poder conèixer un dels protagonistes de la mateixa notícia que vam tractar i ho vaig viure de manera molt emocionada.

Haig de dir que malgrat haver d’organitzar-me amb altres temes personals, no m’ho he pensat dues vegades i puc dir que estic satisfeta d’haver-ho fet i molt contenta amb els resultats. Encara tinc pendent fer una activitat esportiva amb els i les joves de la UEC.

Ha sido una oportunidad formar parte de este proyecto, ver cómo viven y las situaciones complejas en las que se encuentran. Siempre hay otra realidad más allá de lo evidente, y gracias a esta experiencia, he tenido la posibilidad de vivirlo en primera persona, y ver la realidad. 

La primera sesión la llevamos a cabo con los profesionales del Instituto Escuela La Mina. Inicialmente, experimenté cierto nerviosismo al dinamizar un colectivo profesional, siendo esta mi primera sesión. No sabía qué esperar de este grupo, si nuestras dinámicas serían bien recibidas o si participarían activamente, entre otras incertidumbres. No obstante, confiaba en mi capacidad y en el trabajo realizado con mis compañeras. Durante la sesión, todo fluyó con naturalidad y fluidez, generando un intercambio enriquecedor donde nadie quería marcharse y todos compartíamos nuestras experiencias. Esta sesión resultó productiva, ya que el colectivo contribuyó significativamente con sus aprendizajes. En general, las actividades planificadas tuvieron éxito, y me enriquece saber que todos salimos de ese encuentro con un sentimiento de satisfacción y alegría. 

En la segunda sesión, trabajamos con los Jóvenes de la UEC. Esta vez, sentí un mayor nerviosismo, ya que desconocía cómo sería el grupo, si participarían activamente o no o si asistiría un número suficiente de personas. Al llegar, nos encontramos con 6 o 7 alumnos, lo cual me sorprendió, ya que la mayoría mostraba una gran disposición para participar y eran bastante extrovertidos. Hay que destacar que unos han participado más que otros, pero en general han hablado todos. A pesar de ciertas dificultades para mantener su atención y algunas interrupciones, me siento satisfecha con los resultados obtenidos. Creo que disfrutaron la sesión y han aprendido de nosotros, al igual que yo de ellos.

La tercera y última sesión será inolvidable para mí. Realizamos la sesión con el “L’equip educatiu de l’espai Jove de la Mina”. En este caso, no experimenté nerviosismo, dado que ya había superado la timidez en las sesiones anteriores. Mis compañeras y yo preparamos la sesión, nos dirigimos al “l’espai Jove de la Mina” y llevamos a cabo nuestra actividad. Las dos chicas con las que interactuamos fueron muy amables, me sentí muy cómoda durante la sesión y recibimos retroalimentación positiva por parte de ellas. Todo fluyó con naturalidad y el tiempo pasó muy rápido. La sorpresa llegó al salir. Por casualidad, la noticia que analizamos ese día versaba sobre una película filmada en La Mina, “Mi soledad tiene alas”, donde se mencionaba a Toni Porto, a quien también habíamos mencionado en la segunda sesión, siendo él el fundador del equipo femenino de La Mina y apareciendo en una escena de la película. Justo al salir, mi compañera y yo estábamos grabando para documentar la tercera sesión, cuando de repente vimos a Toni Porto frente a nosotros. La emoción que sentí al verlo fue indescriptible, apenas unos minutos antes estábamos hablando de él y ahora lo tenía frente a mí. Mis compañeras también estaban emocionadas por este encuentro. Nos acercamos, le expliqué que somos estudiantes de la Universidad de Barcelona y nuestra participación en el proyecto, entre otros detalles. Le mencioné que hacía unos minutos habíamos estado hablando de él y la película, iniciando así una conversación donde nos relató cómo se llevaron a cabo las grabaciones en el barrio, entre otros detalles. Al despedirnos, le agradecimos el tiempo y las explicaciones que nos dio. 

En conclusión, participar en este proyecto ha sido una experiencia inolvidable. Desde el inicio, mi curiosidad por desentrañar los estereotipos de La Mina me llevó a una experiencia llena de sorpresas y aprendizajes. En cada sesión, enfrenté mis propias dudas y nervios, pero la manera en que cada grupo respondió, compartiendo sus realidades, superó mis expectativas. Ver cómo las actividades planeadas fluían y generaban ese intercambio auténtico y enriquecedor me llenó de satisfacción. Sin hablar del encuentro con Toni Porto, una figura clave relacionada con lo que habíamos discutido previamente. Sentir esa emoción indescriptible al verlo, poder conversar con él y escuchar sus experiencias, cerró este viaje de descubrimiento de una manera inesperada pero profundamente significativa. Esta experiencia ha ampliado mi comprensión, me ha conectado con realidades distintas y me ha mostrado que la autenticidad y el intercambio genuino pueden romper las barreras de los estereotipos.

La nostre notícia tractava sobre l’equip femení de futbol que s’ha format per primer cop al poliesportiu Tramuntana La Mina.

El fet que es formi un equip femení pot semblar insignificant, però amb un context com és el de la Mina es trenquen molts estigmes com per exemple la imatge que es té de que els gitanos són uns masclistes, o que no tenen els suficients recursos econòmics per dedicar-se aquestes activitats.

Ens vam presentar dient el nostre esport preferit, i ens vam adonar que la majoria de les nenes preferia el futbol. Ens van explicar que a elles també els agradaria jugar fora de l’escola, per tal de poder jugar d’una forma més seriosa, però no poden, ja que els equips mai arriben a formar-se per falta de jugadores o perquè les nenes acaben desapuntant-se.

Nosaltres vam pensar que això podia ser degut a la falta de recursos econòmics per fer front certes activitats esportives, les quals no són patrocinades o sufragades per ningú.

O per la falta de referents femenines al futbol, així doncs vam preguntar a les noies per futbolistes professionals femenines i elles mateixes es van adonar que coneixien molts més homes que dones. Sense necessitat d’interferir les nenes van fer una reflexió força interessant sobre la poca visibilització que té el futbol femení a les xarxes.

Ens va agradar molt parlar amb les noies i amb les seves educadores, ja que van ampliar els nostres coneixements sobre La Mina i trobem molt important escoltar les necessitats de les noies, que ens agradaria visibilitzar per tal que aconsegueixin formar un equip.

Els professionals del centre ens han explicat que el projecte del qual parla la notícia és un projecte pilot que van implementar a La Mina el 2019. Amb el pas dels anys, han pogut observar una millora en els hàbits saludables, encara que la participació en l’activitat va ser baixa. A les primeres sessions van començar amb 10 persones, però, de vegades, va haver-hi tan sols 5 participants. 

Els professionals van manifestar la seva preocupació pel projecte, ja que consideren molt important treballar els hàbits alimentaris desfavorables que tenen quasi tots els ciutadans del barri. Ens van explicar que beuen CocaCola des dels sis anys i que és el normal en les famílies. Molts infants tenen una dieta predominant en fritures, pastisseria industrial, escassetat de fruites i verdures… Els professionals volen treballar per poder acompanyar als ciutadans en el procés de millora d’hàbits, ja que el context de precarietat econòmica afecta directament a la salut de les famílies, perquè no és el mateix fer compres d’aliments saludables que d’aliments preparats i ultraprocessats, que resulten més econòmics. 

La situació social del barri repercuteix directament en la falta d’hàbits, pel fet que a més de l’àmbit de l’alimentació, hi ha un 60% d’absentisme entre els joves de La Mina. Aquesta manca de responsabilitat escolar es tradueix en una manca de continuïtat en els hàbits saludables. 

Actualment, hi ha més conscienciació sobre els hàbits saludables gràcies al projecte, però ens destaquen que encara és minoritària, i malauradament, la pandèmia de la COVID-19 ha interromput les sessions escolars que abordaven els hàbits saludables. La situació d’emergència ha provocat la limitació a la conscienciació que estaven construint, ja que ara com ara solament es fan les activitats al CAP. Aquest canvi ha afectat negativament la participació i l’evolució dels hàbits. 

Col·lectivament, s’observa una subestimació de la importància de la salut. Els ciutadans tenen la tendència de no pensar en un anar al metge i cuidar-se, a menys que es trobin en una situació extrema. Les patologies més comunes ateses al CAP de la Mina inclouen demències, trastorns del desenvolupament i problemes de salut mental, amb un destacat predomini de l’ansietat. A més, es destaquen casos de diabetis en nens petits, associats a aquests hàbits alimentaris inadequats. 

Fent reflexió en el que ens expliquen, s’està considerant implementar una intervenció més significativa, amb un enfocament preventiu i formatiu per millorar aquests hàbits i, d’aquesta manera, fomentar la creació de rutines saludables.