L’Ainara, Laura i Emilio han viscut la seva darrera trobada amb els col·lectius de La Mina. Tots tres ens expliquen en un article quines han estat les sensacions i els aprenentatges de l’últim encontre.

Primera sessió: Daniel Martínez, Director Casal Cívic de La Mina

Avui el barri s’ha llevat plujós. Després de vàries setmanes ja entrem a La Mina amb una altra mirada i com sempre anem amb molta il·lusió.

Hem conegut al Daniel, el director del Casal Cívic del barri, i així em pogut conèixer les instal·lacions del centre. Justament fa tres dies que ha sigut la setmana del poble gitano i es notava que hi havia hagut festivitat al barri. Ens ha comentat que, malgrat la pluja, quasi totes les activitats realitzades han tingut bastant èxit.

L’actual director del  Casal Cívic, tot i que ara viu a un altra ciutat, és de tota la vida del barri i els seus pares són dels primers que varen ser reallotjats a La Mina, provinents de barraques de barris de Barcelona.

Per començar la sessió, hem deixat un espai perquè en Daniel llegís la notícia. Aquesta parlava d’un grup de joves d’ètnia gitana involucrats en canviar la realitat del barri. Es tracta d’un grup de noies que vol ajudar a que les joves del barri que han abandonat l’escola sense titulació puguin reprendre els estudis. Ell coneix a aquests joves implicats i ens comenta que van estar treballant de valent, a vegades fent servir les instal·lacions del Centre Cívic. Actualment es troben al poliesportiu.

A continuació ens ha parlat del paper del Casal Cívic al barri i de la manera que s’organitzen. Ell és el director però tot tipus de decisions que es prenen es fan de manera conjunta, el Casal Cívic és només el centre neuràlgic on s’organitzen les entitats per desenvolupar les seves tasques i crear comunitat. En referència a això, ens ha comentat una bona metàfora: “el Casal Cívic és com si fos un cinema i les activitats creades per les entitats són la pel·lícula, el més important és la pel·lícula que es projecta”.

En Daniel és partidari de la idea que les entitats s’han d’empoderar dins del Casal Cívic per omplir-ho de vida comunitària.

També ens ha comentat que, tret de les moltes necessitats que té el barri, ell li dóna molta importància a que hi hagi festivitat al barri. Ens destaca que no hi ha festa major i, en aquest sentit, no hi ha gaires activitats que interessin als joves, nens i a la gent del barri, cosa que promouria més la vida comunitària. Per exemple, creu que per treballar el civisme caldria realitzar una activitat que motivés als joves i, a partir d’aquí, treballar per a la prevenció i actuar en el civisme, i no implantar aquest directament com obligació i norma perquè sí. És de l’opinió que primer cal realitzar festes i activitats que facin sentir als veïns contents i puguin sentir que el barri és seu, empoderar-los i, seguidament, segurament aquests el cuidaran més i es motivaran per dur a la pràctica una bona convivència.

D’altra banda, però continuant amb aquesta línia de la festivitat al barri, també ens explica que a La Mina tot el que es fa es mira amb lupa, i hi ha vegades que es poden fer activitats per a joves o infants que siguin només per passar-ho bé i gaudir. Ens posa

l’exemple d’un partit de futbol, dient-nos que podem treballar certs valors a partir del futbol però que també podem fer un partit de futbol normal i corrent perquè simplement els joves volen jugar-hi; i -continua- aquest fet, que a qualsevol barri no aixecaria cap comentari, a La Mina ja se li trauria una “pega”, per exemple, en aquest cas es podria dir que aquesta activitat fomenta la competitivitat. Amb tot això ens vol donar entendre (o nosaltres hem entès), que amb aquesta visió i aquest “control social i moral” que es té des de fora limita molt el barri, i així és molt difícil.

Ha estat molt interessant parlar amb ell perquè, com sempre, han sorgit altres temes a la conversa. Arran de preguntar-li al Daniel sobre el problema d’absentisme escolar, ens explica els diferents temps que ha tingut la comunitat gitana, molt més lents, ja que el poble gitano ha estat sotmès a lleis antigitanes des de fa centenars d’anys i, no tan lluny com són els anys trenta, encara se’ls catalogava com a “vagos y maleantes”.

Han patit molta repressió, molts judicis de valor, i l’accés a una vivenda o al mercat laboral ha sigut nul fins fa pràcticament trenta anys. Aquest fet ha provocat que la vida del poble gitano hagi evolucionat a un ritme diferent dins de la societat.

També ens diu que part del problema de l’absentisme a La Mina prové del centre educatiu que hi ha al barri (tot i que ara està en procés de canvi), ja que aquest va estar durant molts anys catalogat com a centre d’educació especial i, per tant, desacreditat totalment. Per això, les famílies que s’impliquen en l’educació dels seus fills els porten a les rodalies. Cal que passi un temps prudencial per tal que es produeixin canvis al centre i que la gent torni a confiar en ell. Per això, s’ha de tenir molt clar que quan es parla de l’absentisme “de” La Mina, es tracta de l’absentisme que es dona al centre educatiu del barri, i no es refereix en general als nens i nenes en edat escolar que viuen al barri. Concepte que ens va explicar en Daniel de forma molt concisa i necessària.

Haguéssim estat hores parlant amb en Daniel, ens ha explicat moltes coses molt interessants, parlat d’històries de vida i més, que ens fan pensar i reflexionar i, una vegada més, sortim del barri de La Mina entenent molt més la seva realitat i com la viuen i senten els seus habitants.

Segona sessió: Educadors de carrer

En aquesta segona sessió ens hem trobat amb els educadors socials que treballen als carrers del barri. La Clara i el Narciso són dos joves molt motivats i entusiasmats pel canvi. Primerament hem llegit la notícia i arran d’aquesta han sorgit molt temes.

El tema principal de la notícia ha sigut la droga al barri i el lloc habitual dels consumidors. Ells són partidaris de l’existència de la sala de venopunció, ens comenten que allà els professionals realitzen una tasca per a la seguretat i prevenció de manera excepcional i que la quantitat diària de consum és esgarrifosa. És important el pla de reducció de riscos que realitzen, tot i que s’haurien de destinar més recursos per aquesta problemàtica, per al volum diari que hi ha s’hauria de duplicar el nombre de treballadors, ampliar l’horari i fins i tot el nombre de sales. Un factor a tenir en compte és que el consum es dona al barri perquè els punts de venta es troben al barri. Sempre que hem tractat aquest tema ha aparegut la mateixa conclusió, les decisions sobre el trasllat dels punts de venda, és a dir, sobre que aquests es situïn al barri i que no s’erradiquin, són polítiques: sembla que hi ha un interès perquè el problema de la droga es desplaci al barri de La Mina per poder (en part) tenir-ho controlat, així com fer desaparèixer els punts de venda del centre de Barcelona on hi transiten els turistes. Tanmateix si observem les ciutats de l’extraradi de Barcelona, totes tenen un barri/gueto on hi ha la major part dels punts de venda i consum de droga, com Sant Adrià té La Mina, a Badalona hi ha San Roc, a Cornellà hi ha Sant Ildefons i a l’Hospitalet La Florida. Això denota clarament que interessa expulsar el problema de la droga cap als afores i concentrar-la en un punt, al seu barri/gueto. Està clar que la solució al problema de la droga no és desplaçar-la o invisibilitzar-la, la solució és molt més complexa, va més enllà i intervenen molts agents (polítics, socials..) implicats on els interessos són difícils de combatre si no hi ha voluntat de canvi.

També cal reflectir (i tots hi estem d’acord) que, les notícies no deixen de ser sensacionalistes i el fet que passi alguna cosa al barri de La Mina sempre es tendeix a exagerar-ho, a no contrastar dades o a remarcar quelcom per cridar l’atenció i el morbo per, al cap i a la fi, maximitzar vendes. I això perpetua l’estigmatització del barri.

Ens han explicat en què consisteix la seva feina, realitzen seguiment a joves que no estan escolaritzats: s’endinsen al barri profundament i actuen mitjançant el contacte directe amb les famílies i joves. És una tasca molt interessant, és lenta a vegades perquè el ritme el marquen els joves, però quan es tracta de consciència (en aquest cas d’educació) creiem també que és la millor manera de recollir el millor fruit. La seva intervenció actualment és crear vincles a poc a poc, realitzar acompanyaments, tallers, etc., per poder treballar un pla de futur de manera individualitzada i que tornin al teixit educatiu.

Un tema curiós que també ha sortit a la conversa és que tenim clar que la gent de fora del barri de La Mina no es desplaça al barri per anar a visitar-ho o simplement a passejar per la “fama” que té però, de la mateixa manera, la gent del barri tampoc acostuma a desplaçar-se fora com pot ser al centre de Barcelona, ja que generalment hi ha prejudicis, també inclús dins de l’imaginari col·lectiu es donen factors negatius que fan que els veïns no surtin del barri.

Als últims minuts ens han explicat el seu dia a dia, així com algunes anècdotes i curiositats. Remarquem que ens va semblar molt interessant i important la tasca que realitzen. Tot i que per poder realitzar les seves intervencions han de fer molta feina de “picar pedra” i és un procés lent, ja que costa integrar certs aspectes com la inserció laboral i educativa (entre altres), els hi enviem molts ànims, ja que pensem que fan un treball de camp molt necessari, i estem segurs que el fruit de la seva feina serà molt gran i positiu.

Els hi desitgem molta sort, endavant i bona feina companys!

Ainara, Laura i Emilio