Tots els que han nascut a un poble sabran del que parle. Efectivament, estic parlant de la celebració que festegen tots els pobles —i també els barris— quan gogen de les festes majors. El comboi que la població té per fer de la festa una celebració única i immillorable, és el mateix comboi que tingueren les “IRIS” (col·lectiu conformat per dones que residixen al barri de la Mina; i tenen com a principal objectiu, organitzar a totes les dones que viuen al barri amb la finalitat de conscienciar-les i apoderar-les) per atendre’ns i mostrar-nos la seua cosmovisió.   I no només ens desvelaren la mirada i les experiències viscudes al barri de la Mina, sinó que també ens explicaren què és el que significa per a elles el col·lectiu al qual pertanyen. També ens il·lustraren allò que les inspirà a l’hora d’anomenar-se. I en este cas, el nom d'”IRIS” nasqué de la mà del meravellós Arc de Sant Martí. Nogensmenys, podem asseverar que no només fou per l’Arc de Sant Martí, sinó que les sigles també jugaren un paper molt rellevant, atés que la “I” fa referència a la iniciativa, la “R” a responsabilitat, la “I” a la implicació, i la “S” a solidaritat.  Tal com ens esplaiaven quines eren les seues inquietuds, ens aparegué del no-res una xicota molt templada, i anava acompanyada d’una xiqueta molt agraciada. I llavors, aturàrem la sessió. La xicota, molt dinàmica ella, se’ns presentà i pel que ens contà, vingué a visitar a la seua mare, per tant, teníem a la nostra sessió a tres generacions de dones: la iaia, la mare i la neta. Aleshores, restablírem la sessió, i la filla de la iaia, és a dir, la mare de la neta; col·laborà amb nosaltres ajudant-nos moltíssim a entendre quina era la realitat que es vivia des de la posició de les castellanes. Ens acostà a la realitat des de la seua cosmovisió, i ho pogué fer perquè nasqué a la Mina. D’ençà que era xicoteta anà a la guarderia de la Mina (fundada per Maria Àngels Rosell), i cresqué conjuntament amb el barri i llurs històries.  Els fruits que fructificaren de la sessió no podien ser més sucosos, i les peces del trencaclosques ja començaven a encaixar. Ara ja no soles teníem la informació d’un conveni que se signà als anys 70 entre l’Institut Nacional de l’Habitatge i l’alcalde Porcioles definint a la Mina com un barri destinat a famílies oriündes d’assentaments informals, l’enderrocament de l’edifici Venus, els requisits que no s’adapten a les necessitats de les persones que necessiten una nova llar, l’emmurallament imaginari, les ajudes de la Unió Europea que es perden pel camí, l’especulació immobiliària, les retallades en l’acció social, i un fum de pisos buits; sinó que endemés, teníem i tenim un barri superpoblat per culpa d’una redistribució i unes infraestructures nefastes.  Seguidament, continuàrem amb la festa major, acomiadant-nos del col·lectiu de dones “IRIS”, i mamprenguérem la segona sessió, una sessió molt agradable que ens traslladà al passat. Esta sessió l’efectuàrem de la mà dels usuaris pertanyents al col·lectiu: Òmnia (programa que acompanya a les persones perquè aprenguen a relacionar-se i expressar-se pel mig del món de les noves tecnologies, la comunicació i la informació). I ens plasmaren quin havia sigut el passat del barri. I una de les coses que més ens sorprengué, fou que el barri posseïa un castell que l’anomenaven: el Castell de les Quatre Torres.

Tanmateix, no fou l’única cosa que ens digueren, ja que ens explicaren com fou la seua vida dintre de la Mina, i com lluitaren per atorgar-los als seus fills una formació que ells mai tingueren, però que els seus fills; sí. I, no tot acaba ací, és cert que els membres d’Òmnia no tingueren la mateixa sort que els seus fills, i malgrat açò, no han defallit. I ara, després d’haver criat als seus fills, han iniciat la seua formació acadèmica, cosa que els honra moltíssim; i els animem a fer que continuen, que «el saber no ocupa lugar».  El comboi que tenien per aprendre ens entusiasmà de tal manera que ara, ja no podem vore amb els mateixos ulls els llibres que tenim a la prestatgeria. Malauradament, tota festa major arriba a la fi, i per molt que ens costés, ens acomiadarem amb l’energia d’un barri volgut pels conciutadans i menyspreat pels veïns.

Atentament, Ariadna Ortega Milán i Lorenzo Sorlí Tafalla